Un impostor a l’habitació dels nens

Harold Skimpole segons Mervyn Peake

Fills desgraciats i mals pares abunden a les novel·les de Dickens, però enlloc tant com a “Bleak House”. Alguns dels protagonistes com la narradora Esther o els pupils de Jarndyce, Ada i Richard, tot i que han deixat enrere la infantesa a l’inici de la novel·la, comparteixen orfenesa i una educació severa i mancada d’afecte. Jo, el paupèrrim escombriaire, és un nen del carrer que no mereix ni el benefici d’un cognom. Els fills de la senyora Jellyby o les filles del senyor Skimpole viuen en un estat de negligència. I encara hi ha els fills de Necket, caiguts en la misèria a la mort del seu pare o la criatura morta a la cabana del paleta. I enmig d’aquesta col·lecció d’infants dissortats trobem el nen fals i feliç que és el senyor Harold Skimpole.

Si a les primeres novel·les de Dickens la bondat o maldat dels personatges es feia evident des del primer moment que irrompien a la trama, amb la maduresa van anar adquirint una major complexitat moral, fet que afegeix interès en seguir-los la trajectòria. Al capítol 6 el senyor Harold Skimpole és presentat pel seu amic, el filantrop John Jarndyce, com “l’ésser més meravellós de la terra: un nen”. Skimpole, òbviament, no és nen per edat, però s’atorga l’alegria, la ignorància i la despreocupació dels nens. Convençut de la vella creença que la Divina Providència sempre abastirà els ocells dels camps, viu a expenses de Jarndyce i s’ocupa de vagues activitats musicals o artístiques. De seguida ens adonem que és un simpàtic aprofitat i és fàcil que el confonguem amb algun bergant de bon cor, com el Micawber de “David Copperfield”.

De mica en mica aquesta façana amable s’anirà esquerdant. Se’ns informa que Skimpole ha estudiat medecina, però que no la practica (en contraposició a la figura d’Allan Woodcourt, metge que sí que exerceix activament al llarg de la novel·la). Se’ns informa que Skimpole és casat i té una nombrosa prole a la qual ha dotat de noms fantasiosos i de cap mitjà de subsistència. Se’ns informa que Skimpole és capaç d’emetre comentaris cruels sobre la caiguda en la indigència de la família d’un oficial que l’havia perseguit per deutes.

Finalment Skimpole, com el pollet del cucut, farà fora del niu el moribund Jo i xuclarà els últims recursos de l’enfollit Richard, mentre continua amb la seva eterna salmòdia: “què voleu?, sóc incapaç per a la vida pràctica, jo sóc tan sols un nen!” Curiosament, Dickens no el condemna a una mala fi i només el castiga amb un refredament en la relació amb el seu antic protector.

Sembla que Dickens modelà la figura de Skimpole a partir de la del seu amic escriptor James Henry Leigh Hunt, un retrat que tothom reconegué i que, malgrat els desmentits del novel·lista, potser li va fer perdre una amistat. La presència d’aquest simulacre de nen entre els nens autèntics de la novel·la és eficaç i representa per a mi un bon experiment sobre una figura negativa dibuixada amb subtilesa i ambigüitat.