dimecres, 22 de desembre de 2010

Una setmana a Pringles

Teatro Español a Coronel Pringles

Al principi de “Cumpleaños” (escrita el 1999, publicada a DEBOLS!LLO el 2006) César Aira fa 50 anys i confia que alguna cosa canviarà en la seva vida. Com era de preveure, res no canvia. Però uns mesos més tard descobreix accidentalment que la seva creença, sostinguda des de petit, que les fases de la lluna són produïdes per l’ombra que projecta la terra era errònia. El fet d’haver passat tota la seva vida adulta amb aquesta concepció falsa allotjada al cervell, l’indueix a reflexionar sobre com ha gestionat la seva ignorància durant els darrers 40 anys i es pregunta què ha sacrificat per donar prioritat al que li semblava important.

L’autor es troba passant una setmana a la seva ciutat natal de Coronel Pringles [No sabria precisar en quin sentit, però nèixer a un lloc anomenat Coronel Pringles ha de predestinar-te per sempre], una visita que sol fer tots els anys i que li serveix de catalitzador per desfermar un doll de consideracions d’ordre divers. Les pàgines que segueixen es podrien considerar com a balanç d’una vida que ha arribat a un punt d’inflexió i, per tractar-se d’un llibre d’Aira, hi trobarem menys ziga-zagues xocants i encontres excèntrics dels que ens té acostumats, és  un dels seus textos que tenen una estructura (i perdó per l’adjectiu tan poc “airià”) més convencional.

Això no treu que mantingui la seva originalitat de pensament i la gràcia per descriure’l i que el llibre acabi essent un dels més interessants de la seva producció, potser perquè ofereix la possibilitat de conèixer en primera persona el que pensa Aira sobre l’ofici d’escriure, sobre la gestió del viure i sobre algunes altres coses importants, com ara la mort o els taxis perfumats de Pringles.

“Como tantos, yo hice de necesidad virtud, y de esa falta de estilo mi estilo. Igual que el tiempo, el concepto de estilo es un continuo que lo cubre todo, hasta sus propias negaciones. Así es como llegué a ser un escritor conocido y celebrado. No habría podido hacerlo de todo modo, porque si hubiera querido ser como los demás habría tenido demasiado competencia, y casi todos lo habrían hecho mejor que yo. La literatura tiene esa cualidad maravillosa de ser acogedora aun fuera de sí misma (…)”

“Pero una cultura, así sea la de unos indios desnudos en la selva, tiene y tuvo siempre todo el saber que tuvo y tendrá cualquier otra. En eso soy irreductible y militante”.

 I així, entre anècdotes, observacions i reflexions va configurant sense gaire intenció la seva particular “poètica”.

“Y lo nuevo está sujeto a la ley de los rendimientos decrecientes, que yo venero. Lo que no salió en el primer intento, es cada vez más difícil que salga”.

“A la larga me di cuenta de dónde estaba el problema: en lo que se ha llamado la “invención de rasgos circunstanciales”, es decir, los datos precisos del lugar, la hora, los personajes, la ropa, los gestos, la puesta en escena propiamente dicha. Empezó a parecerme ridículo, infantil, ese detallismo de la fantasía, esas informaciones de cosas que en realidad no existen. Y sin rasgos circunstanciales no hay novela, o la hay abstracta y desencarnada, y no vale la pena. (…)

En realidad no tengo nada contra los rasgos circunstanciales. No tienen nada de malo, al contrario, les agradezco casi todas mis mejores lecturas. (…) Hay que hacerlo, no queda más remedio. ¡Pero que lo haga otro! Uno termina comprendiendo que prefiere leer a escribir. Que lo haga otro y que lo haga antes, es decir que lo haya hecho”.

“No se escriben novelas la noche antes de morir. Ni siquiera las novelas brevísimas que escribo yo; y aunque las abreviara más todavía, tampoco podría. Hay una acumulación de tiempo que es inherente a la novela, una sucesión de días distintos, sin la cual no es novela. De lo que se escribió un día hay que reivindicarse al siguiente, no volviendo atrás a corregir (es inútil) sino avanzando, dándole sentido a lo que no lo tenía a fuerza de avanzar. Parece magia, pero en realidad todo funciona así; vivir, sin ir más lejos”.

Abans d’agafar el cotxe de línia per deixar Pringles, l’escriptor s’afanya a cloure el text i, fidel al seu mètode, marca la data (18-VII-1999) per no caure en la temptació de tornar enrere. Com sol passar amb Aira, cent pàgines escasses que valen un món.

12 comentaris:

  1. Allau, ser natural de Coronel Pringles ha de ser como lo que decía José Luis Coll de los conquenses, que serlo sólo está al alcance de unos pocos.

    ResponElimina
  2. M'ha agradat molt el que has transcrit i, també, les teves acotacions. Haig de "airajar-me" si se'm permet.

    ResponElimina
  3. Excel·lent!

    Ara faré una mica d'Amazon: si t'ha agradat Cumpleaños, t'agradarà Fragmento de un diario en los Alpes.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  4. Òndia que xulo! I no sé pas si sobreviuria indemne a haver nascut en un lloc de nom de patata fregida. Normal que s'acabi escrivint.

    ResponElimina
  5. Més feina per llegir... Per cert, Allau,ja tinc a les meves mans 'The Eyre Affair'... què faríem sense Amazon...

    ResponElimina
  6. Alastair, per fortuna hi ha moltes Pringles i Cuencas al món, de manera que el sentiment d’excepcionalitat és gairebé universal.

    ResponElimina
  7. Glòria, “aireja’t” sense por: és difícil agafar un mal Aira.

    ResponElimina
  8. Gràcies, llibreter, no em refio gens de les recomanacions que em fa un tros de software. Ara tinc “El error” al capdamunt de la pila. Amb aquest títol és difícil equivocar-se.

    ResponElimina
  9. Clídice, l’altra opció és ser un patata (o una patata).

    ResponElimina
  10. Tirant, ara cal que et diverteixi. Espero que sí.

    ResponElimina
  11. ¡Menos mal que esto no tenía nada que ver con patatas fritas! Ya me hubiera extrañado...

    ResponElimina
  12. Pues no sería la primera vez (ni la segunda) que escribo sobre patatas: que uno es muy versátil.

    ResponElimina