divendres, 17 de desembre del 2010

Déu surt de gira


‘La “tournée” de Dios’ (1932) fou la darrera novel·la que escrigué Enrique Jardiel Poncela i la segona que ara ens proposa Blackie Libros. Com ja ens indica el títol, Déu hi té un paper preponderant, i la presència d’aquest ésser transcendent, encara que sigui en un llibre humorístic, implica forçosament una determinada posició moral. Però Jardiel creu en Déu? Pel prolix pròleg de la novel·la, es diria que sí. Un déu poc específic i, per descomptat, allunyat de beateries.
Dios no va a influir para que a un niño se le cure la tos ferina. (Eso no lo creen más que cuatro viejas de ésas que se arman un lío para cruzar las calles.)

El que Jardiel defensa és la necessitat d’un component espiritual al qual la Humanitat sembla haver girat l’esquena. L’autor escriu en els temps agitats de l’inici de la República i observa que el signe dels temps és fer ostentació d'ateisme, però que ningú no sembla satisfet i que tothom culpa els altres de la seva infelicitat. Segons ell, des que la Humanitat ha negat la possibilitat de déu i ha abraçat el materialisme, les guerres no han cessat, les crisis econòmiques s’han succeït, ha aparegut el monstre del hitlerisme i el comunisme ha creat un nou tipus d’infelicitat. La urgència per la satisfacció immediata que l’escriptor veu en els seus contemporanis té una tonada que no us serà desconeguda:
Ya el ideal es hacerse famoso en una sola noche. Y llegar a ser un escritor genial sin escribir una sola línea. Y conseguir millones apretando un botón eléctrico. Y en suma: vivir sin luchar; conseguir el resultado máximo con el esfuerzo mínimo.

Contra tot això, Jardiel hi contraposa un element transcendental que, a falta d’un nom millor, anomena “déu”. Un element al qual, en un moment de desesperació i desempar, tots ens hi veiem abocats. O així ho assegura ell; però la Humanitat no li fa cas. I Jardiel que, com a bon humorista, és un pessimista terminal, assevera que la Humanitat és cada dia més repugnant i menyspreable. Que la Humanitat li fa fàstic. I que, a sobre, ell pertany a la Humanitat. Llavors es posa a plorar.
EL AUTOR (enjugándose las lágrimas). —En resumen, señores, ni contra las derechas ni contra Dios. De ir contra alguien este libro, va contra la Humanidad.

¡Y ya es bastante!

Sí, ‘La “tournée” de Dios’ és un llibre amb “missatge”, motiu suficient per posar-lo en quarantena. Aquest fet fa que les ràfegues d’humor siguin més infreqüents que a la resta de la producció de l’autor. El relat de la fracassada gira que emprèn Déu per la Terra, començant per Madrid (que no tots els desembarcaments alienígenes han de començar a Nova York), té els seus moments de contrast absurd en confrontar la divinitat amb la sarsuela, i fins i tot algunes escenes de masses dignes d’una pel·lícula de catàstrofes; però l’excés descriptiu acaba fatigant.

Una trama paral·lela, on hi apareixen un director de diari, un novel·lista, la seva amant i el seu fill, no acaba d’integrar-se amb el motiu diví i sembla més aviat una excusa per trepitjar terrenys més frívols i airejar una mica el relat. Si a això se li afegeix un discurs més misogin del que és habitual en l’autor i la inclusió d’una escena vergonyosament antisemita, diria que no és aquesta la novel·la més recomanable de Jardiel. Malgrat moments impagables, com quan Déu es veu obligat a vestir-se de revisor de tren o quan el Papa (gelós de no ser ja la primera “vedette”) es fingeix malalt i es tanca a llegir les obres completes de Juli Verne, cal abordar la novel·la amb precaució i sempre amb el context al cap.

I malgrat tot… Malgrat tot ‘La “tournée” de Dios’ és per a mi una de les novel·les de la meva vida. Però això ja ho explicaré demà o demà passat (si no l’altre).

18 comentaris:

  1. De Jardiel Poncela vaig llegir una mena de breviari en paper bíblia quan era adolescent i mai més m'hi he tornant a acostar, de manera que poca cosa en puc dir. Només a partir del teu apunt faria una reflexió. Les guerres a la humanitat no solament no varen començar amb la negació de Déu, sinó més aviat tot el contrari: Déu ha acompanyat i ha instigat quasi totes les guerres des que el mon és mon. La meva (agosarada) opinió és que Jardiel Poncela era un humorista de costums i que quan s'aventurava en honduras derrapava.

    ResponElimina
  2. No, Brian, no és ben bé això: Jardiel és molt més que un humorista de costums i fins i tot té un costat experimental; però, no, aquesta no és la seva novel·la més afortunada.

    ResponElimina
  3. Esperem les segones parts que semblen molt interessants d'aquest apunt.

    Malgrat tot, algunes coses que dius i que reprodueixes del llibre semblen talment que hom les digui ara de tant sentir teories com aquesta.

    Sobre l'antisemitisme... culpem a Hitler, però a tota Europa hi era inclòs als països aliats. La passada de volta que va fer Hitler és el que ens ha posat a tots en estat d'alerta amb el tema del racisme.

    ResponElimina
  4. Tu ho dius: cal contextualitzar i, potser, cal tenir més memòria, que tan per en Jardiel com per a molts d'ara, el món s'acaba. I ja fatiguen.

    ResponElimina
  5. Concuerdo con lo de la humanidad repugnante y menospreciable... Nada más hay que fijarse en Berlusconi

    ResponElimina
  6. Allau, amb l'anunci que fas al final del post, m'obligaras a trencar el meu vot de castedat blocaire dels caps de setmana, i em faras connectar-me demà :)

    ResponElimina
  7. Galde, és que jo això de l'antisemitisme en temps suposadament i·lustrats i entre gent cosmopolita (com era Jardiel) sempre m'ha costat molt d'empassar.

    ResponElimina
  8. Clídice, el que fa gràcia és que aquestes coses ja les deien els atenencs del segle V a.C. O sigui que sí, que ja cansen (o cansem).

    ResponElimina
  9. Sufur, me resisto a tomar a Berlusconi como paradigma de la Humanidad (si no, hay para saltar por la ventana).

    ResponElimina
  10. Leb, no cal que trenquis cap vot, segurament ho deixaré pel dilluns: serà un apunt repugnantment autobiogràfic.

    ResponElimina
  11. El llibre del Poncela em va recordar en algunes coses El mestre i Margarida, del Bulgàkov. No sé si sempre escombro cap a casa, ni si és probable que en conegués l'obra. En tot cas, canviat Déu pel dimoni i poc més, tenen punts comuns. La visió dels escriptors, per exemple, és molt semblant.

    ResponElimina
  12. Lluís, és impossible que la conegués, perquè no es va publicar fora de Rússia fins els anys 60. Trobo, però, que amb la comparació li fas molt de favor a en Jardiel.

    ResponElimina
  13. Repugnantment repugnant??? Bieennn! Una miqueta de marro, siusplau, que la blocosfera sembla la passió i mort de les arengades. Que no sigui el nadal.

    ResponElimina
  14. Ja tens raó, Matilde, que tot està ben ensopidot; però amb Robert Walser què volies?

    De totes maneres, no et vagis a pensar, que a la meva vida de marro ben poc.

    ResponElimina
  15. Haurem d'esperar a dilluns? Està adormida la blogosfera? Serà perquè molts estaran mirant La Noria que surt l'Alicia Sanchez Camacho? Serà culpa dels sopars d'empresa?

    ResponElimina
  16. Marta, serà cosa dels sopars: la Sánchez Camacho deu desvetllar unes passions molt justetes.

    ResponElimina
  17. M'agraden les novel.les on surt Déu... ;-)

    ResponElimina
  18. Ho sospitava, Salvador; però en aquesta (i sense desmerèixer) hi surt "l'autèntic".

    ResponElimina