Déu surt de gira

‘La “tournée” de Dios’ (1932) fou la darrera novel·la que escrigué Enrique Jardiel Poncela i la segona que ara ens proposa Blackie Libros. Com ja ens indica el títol, Déu hi té un paper preponderant, i la presència d’aquest ésser transcendent, encara que sigui en un llibre humorístic, implica forçosament una determinada posició moral. Però Jardiel creu en Déu? Pel prolix pròleg de la novel·la, es diria que sí. Un déu poc específic i, per descomptat, allunyat de beateries.

Dios no va a influir para que a un niño se le cure la tos ferina. (Eso no lo creen más que cuatro viejas de ésas que se arman un lío para cruzar las calles.)

El que Jardiel defensa és la necessitat d’un component espiritual al qual la Humanitat sembla haver girat l’esquena. L’autor escriu en els temps agitats de l’inici de la República i observa que el signe dels temps és fer ostentació d'ateisme, però que ningú no sembla satisfet i que tothom culpa els altres de la seva infelicitat. Segons ell, des que la Humanitat ha negat la possibilitat de déu i ha abraçat el materialisme, les guerres no han cessat, les crisis econòmiques s’han succeït, ha aparegut el monstre del hitlerisme i el comunisme ha creat un nou tipus d’infelicitat. La urgència per la satisfacció immediata que l’escriptor veu en els seus contemporanis té una tonada que no us serà desconeguda:

Ya el ideal es hacerse famoso en una sola noche. Y llegar a ser un escritor genial sin escribir una sola línea. Y conseguir millones apretando un botón eléctrico. Y en suma: vivir sin luchar; conseguir el resultado máximo con el esfuerzo mínimo.

Contra tot això, Jardiel hi contraposa un element transcendental que, a falta d’un nom millor, anomena “déu”. Un element al qual, en un moment de desesperació i desempar, tots ens hi veiem abocats. O així ho assegura ell; però la Humanitat no li fa cas. I Jardiel que, com a bon humorista, és un pessimista terminal, assevera que la Humanitat és cada dia més repugnant i menyspreable. Que la Humanitat li fa fàstic. I que, a sobre, ell pertany a la Humanitat. Llavors es posa a plorar.

EL AUTOR (enjugándose las lágrimas). —En resumen, señores, ni contra las derechas ni contra Dios. De ir contra alguien este libro, va contra la Humanidad.

¡Y ya es bastante!

Sí, ‘La “tournée” de Dios’ és un llibre amb “missatge”, motiu suficient per posar-lo en quarantena. Aquest fet fa que les ràfegues d’humor siguin més infreqüents que a la resta de la producció de l’autor. El relat de la fracassada gira que emprèn Déu per la Terra, començant per Madrid (que no tots els desembarcaments alienígenes han de començar a Nova York), té els seus moments de contrast absurd en confrontar la divinitat amb la sarsuela, i fins i tot algunes escenes de masses dignes d’una pel·lícula de catàstrofes; però l’excés descriptiu acaba fatigant.

Una trama paral·lela, on hi apareixen un director de diari, un novel·lista, la seva amant i el seu fill, no acaba d’integrar-se amb el motiu diví i sembla més aviat una excusa per trepitjar terrenys més frívols i airejar una mica el relat. Si a això se li afegeix un discurs més misogin del que és habitual en l’autor i la inclusió d’una escena vergonyosament antisemita, diria que no és aquesta la novel·la més recomanable de Jardiel. Malgrat moments impagables, com quan Déu es veu obligat a vestir-se de revisor de tren o quan el Papa (gelós de no ser ja la primera “vedette”) es fingeix malalt i es tanca a llegir les obres completes de Juli Verne, cal abordar la novel·la amb precaució i sempre amb el context al cap.

I malgrat tot… Malgrat tot ‘La “tournée” de Dios’ és per a mi una de les novel·les de la meva vida. Però això ja ho explicaré demà o demà passat (si no l’altre).