Jo, segons Mervyn Peake.
Jo, el noi escombraire, el més pària entre els pàries, que ni tan sols mereix el benefici d’un cognom, és un dels personatges crucials de “Bleak House”, tant en la seva qualitat de testimoni d’un crim com en la de transmissor de malaltia. L’escena de la seva mort potser no ens provocarà a hores d’ara cap empatia, però quan Dickens va posar-se a fer lectures en públic, aquest fragment assegurava un veritable desbordament lacrimal. Segurament no és un triomf literari, però sí que és un triomf retòric:
—Senyor, és hora d’anar-me a aquell cementiri —respon amb una mirada forassenyada.
—Jeu i digue’m. Quin cementiri?
—Allà on van enterrar-lo, ell que havia estat tan bo amb mi, que s’havia portat tan bé amb mi. Senyor, és hora que em portin en aquell cementiri i voldria que em posessin al seu costat. Vull anar allà i que m’enterrin. Sovint em deia: “Jo, avui sóc tan pobre com tu”. Això deia. Vull dir-li que ara sóc tan pobre com ell, i que he vingut per jeure al seu costat.
—Tranquil, Jo. Tranquil.
—Ai, potser no ho faran si hi vaig pel meu compte. Senyor, em promet que s’ocuparà de dur-m’hi i fer-me jeure al seu costat?
—T’ho prometo.
—Gràcies, gràcies, senyor. Caldrà obtenir la clau de les portes perquè pugui entrar, que sempre estan tancades. I hi ha un graó, que acostumava a netejar amb la meva escombra. Senyor, tot s’ha fet molt fosc. Portaran alguna llum?
—Jo, aviat arribarà.
Aviat. El carro queda desballestat i el tortuós camí arriba al seu final.
—Jo, company!
—Senyor, el sento enmig de la foscor, vejam, vejam si puc agafar-li la mà.
—Jo, pots repetir el que diré?
—Repetiré qualsevol cosa que digui, estarà bé, segur.
—PARE NOSTRE.
—Pare nostre! Sí, això ha estat molt bo!
—QUE ESTEU ALS CELS.
—Als cels, sí. Senyor, que arriba aquesta llum?
—És a punt d’arribar. SIGUI SANTIFICAT EL VOSTRE NOM.
—Santificat… el vostre…
La llum ha arribat al camí enfosquit. Mort!
Mort, Majestat. Mort, lords i cavallers. Mort, respectables reverends i reverends no tan respectables de totes les creences. Mort, homes i dones, nascuts amb la divina compassió als vostres cors. Tal com solen morir tants cada dia al nostre voltant.
Si, certament un final que llegit dramàticament pot ser contundent sobretot en aquella època. Avui ja seria diferent però col·locat en una pel·lícula adient no et dic jo que no tingués el seu èxit.
ResponEliminaGalde, qui serà l'agosarat lector que confessi que ha vessat la llagrimeta?
ResponEliminaAquest cop no, que això va com va, però no em fa vergonya dir que soc de llàgrima fàcil. Bé, de fet si que me'n fa una mica però, què carall, ara no ens sent ningú.
ResponEliminaBrian, això de la llàgrima és ben capriciós: jo sempre ploro veient "La diligència" de John Ford. Cadascú es deshidrata com vol.
ResponEliminaAmb la dieta diurètica que estic fent no em puc permetre llàgrimes, a més sempre m'han fet molta ràbia els contes destinats a explotar la vessant culpable i sensible, de ben petita que els defujo. Si m'hi poso una mica fins i tot hi puc veure la maldat més pregona en els ulls de l'ésser que acompanya l'apunt. Apa, veig que estic en forma per l'Impost de Societats, me'n vaig al curro :D
ResponEliminaClídice, això sí que és un cor de pedra! El que fa el tracte freqüent amb el fisc...
ResponEliminaDickens és un mestre alhora de fer plorar i de fer riure. Aquest fragment l'has traduït tu?
ResponEliminaDavid, em poses en un compromís ridícul. Diria que sí, que el vaig traduir jo, però com que ja fa uns dies i no tinc a l'abast la traducció d'en Pàmies per comparar, assumeixo els seus possibles defectes.
ResponEliminaTambé ara em sembla molt impressionant llegit en veu alta. I tant que sí.
ResponEliminaMarta, estic d'acord que amb la disposició adequada (i sense anar de tornada de tot) encara impressiona.
ResponElimina