Amb barba i bigoti

Caldrà que demani disculpes d’entrada per un error de pes que vaig cometre en un apunt anterior, quan vaig parlar dels viatges per Europa de Dickens. Havia dit en aquella ocasió que les estades del 1846 a Itàlia i Suïssa foren la darrera relació del novel·lista amb el Continent, quan res s’allunya més de la realitat.

L’any 1853, un Dickens exhaust i malalt saltà el Canal i es refugià a Boulogne per concloure la redacció de “Bleak House”. A la tardor del mateix any passà vuit setmanes a Suïssa i Itàlia en companyia de l’artista Augustus Egg i d’un amic recent de nom Wilkie Collins.

Collins (1824-1889), dotze anys més jove que Dickens, fou un novel·lista i dramaturg especialista en obres “sensacionals”, plenes de truculència i de misteri. Considerat com el pare de la novel·la policial a l’anglesa, llibres seus com “La dama de blanc” o “La pedra de lluna” continuen essent un entreteniment d’allò més recomanable. El jove escriptor era tot un hedonista, amant de les dones, el vi i el bon menjar, la companyia ideal per a un Dickens sempre necessitat de vida social. Collins publicà algunes de les seves novel·les a la revista de Dickens, junts escrigueren relats i obres de teatre, i la seva amistat només s’estroncaria amb la mort del segon.

D’aquesta època daten el bigoti i la barba caprina que solem associar amb la imatge canònica de l’escriptor. Dickens no era pas un vell, a penes havia fet 40 anys, però el seu rostre delatava el pes de l’experiència, tant en les bosses sota els ulls com en les marcades línies d’expressió. La màscara de pèl facial li conferia un aire de petimetre afrancesat, tot dissimulant-li l’edat, i aquesta seria la imatge que conservaria fins al seu prematur final.

En tornar del continent va realitzar la primera lectura pública de les seves obres a benefici de l’Institut de Birmingham i els Midlands. L’èxit fou absolut i animà l’autor a continuar per aquesta senda que ocuparia la darrera etapa de la seva vida i de la qual en tornarem a parlar aviat.

El desembre de 1853 publicà al seu “Household Words”, “The Child’s History of England” (La Historia d’Anglaterra per al Nen”). Dickens, mai no es va distingir pels seus coneixements d’història i tota la crítica coincideix en qualificar aquesta obra entre les més fluixes de l’autor. Des de les pàgines de la seva revista continuà amb les seves diatribes reformistes, tot advocant per millorar les condicions higièniques dels habitatges (una de les seves filles havia emmalaltit de còlera) o criticant la desorganització amb la que es duia a terme la guerra de Crimea. No endebades data d’aquesta època la seva novel·la que més s’ocupa de la situació del proletariat: “Hard Times” (o Temps difícils).

Poc abans de tornar a partir cap a París, rebé una carta de Maria Beadnell, el seu primer amor de joventut, ara casada i amb dues filles. Un Dickens il·lusionat per reviure l’apassionament del passat la convidà a sopar junt amb el seu ensopit marit, només per comprovar que Maria havia esdevingut una dona grassa i vulgar, indistingible de la seva pròpia muller. Reflectiria aquest desencís en un episodi del seu proper llibre, una novel·la sobre un home que no es feia responsable de totes les desgràcies que li succeïen i que s’havia de titular “Culpa de ningú”. Aquest projecte esdevingué finalment l’estupenda “Little Dorrit”.