dilluns, 20 de desembre de 2010

L'amic Espasa


El nen o l’adolescent gai que cresqués enmig del franquisme dels anys 60  ho tenia ben fotut per trobar-hi referents en els quals emmirallar-se, tan necessaris en aquesta edat crítica de l’educació sentimental. La riota i el menyspreu, en forma d’acudits fàcils i de frases de condemna que sentia al seu entorn i que sonaven definitivament lapidàries, l’advertien que el camí no seria fàcil. Aquest nen o adolescent gai buscava desesperadament algun “mon semblable, mon frére” que sancionés de forma menys o més pública el que li corria per dins. No tenia al seu abast ni a Gide, ni a Proust, ni cap altra coartada cultural. I molt menys al “tapat” i relativista Andy Warhol. Només comptava amb la limitada biblioteca del pare. Inesperadament, Perico Espasa acudí al seu socors. És a dir, al meu socors.

Perico Espasa, improbable aliat, és un dels personatges principals de ‘La “tournée” de Dios” d’Enrique Jardiel Poncela, la novel·la que us vaig comentar ahir o abans d’ahir. Però, qui és aquest Perico Espasa?
(En realidad se llamaba Pedro Cadafalch, pero medio Madrid le conocía por “Perico Espasa”, nombre de guerra al que se había hecho acreedor por cinco razones, a saber:
    1ª Porque hablaba de todo sin profundizar demasiado en nada;
    2ª Porque algunas veces daba detalles extraños de las cosas;
    3ª Porque cuantos se acercaban a él lo hacían para informarse de algo;
    4ª Porque había venido de Barcelona, y
    5ª Porque era un poco pesado.
    Otro detalle le caracterizaba: un detalle íntimo. Un detalle difícil de expresar. ¿Cómo lo diremos?…
    Lo diremos de un golpe:
    “Si Perico Espasa hubiera tenido que elegir entre una mujer y un ingeniero agrónomo, hubiese elegido al ingeniero agrónomo.”
Em pregunto si els lectors entendran les referències a la mig oblidada Enciclopedia Espasa, però la menció de l’enginyer agrònom haurà quedat clara: en Perico era homosexual i no se n’amagava. Cert que les tendències sexuals del personatge no juguen cap paper en el desenvolupament de la trama, com no sigui per subratllar la ironia que els darrers amics que li queden a Déu, després que aquest cometi “gaffes” a dojo, siguin un mentider compulsiu i un “invertit”; però almenys rep un tractament d'allò més digne.

Perquè Jardiel, com a bon home de món, parla del “defecte” de Perico, però no el condemna, i ens el presenta com a una persona eficaç i simpàtica, bon professional i estimat per tothom, malgrat el tracte una mica condescendent que li dediquen. Si tenim en compte que en aquella època l’únic destí literari dels protagonistes mariques era la depravació repugnant o el suïcidi culpable, en Perico no s’ho passa pas tan malament. No he sabut trobar cap cita a aquesta novel·la de Jardiel en els estudis sobre literatura homosexual que he llegit, com per exemple en el fonamental “De Sodoma a Chueca” d'Alberto Mira, fet que em sorprèn, ja que em sembla tota una anomalia en el context de l'Espanya dels anys 30.

A més, el novel·lista ens ofereix molt de passada un esbós del que devia ser llavors el que en dècades posteriors s’ha anomenat “l’ambient”:
Aquellos amigos eran todos tipos extraños que vestían de un modo detonante, se hacían afeitar rabiosamente tres veces diarias, hablaban con suavidad, llevaban sortijas de piedras inverosímiles en el dedo índice de la mano derecha, calzaban zapatos de telas estampadas y únicamente se lanzaban al mundo como los ratones y los serenos: aprovechando las sombras de la noche. Todos vivían en pisitos amueblados con lacas, situados en los barrios “bayswaters”, donde había —indefectiblemente— un criado, al que tomaba el pelo la vecindad, y un saloncito, que olía a claveles pochos. Y en estos pisitos se reunían de vez en cuando y, tirados como náufragos en unos almohadones, hablaban de arte y de marineros vascos, tocaban el arpa y maullaban versos, para acabar galopando por los pasillos en juegos de escondite inexplicables.
No hi trobareu en tot això cap correcció política (sí una certa gràcia en la forma d'explicar-ho), però per a un noiet confús a la recerca de punts de referència, en Perico Espasa no fou la pitjor de les companyies. Vist des del present, tot plegat pot semblar poca cosa i molt agafat pels pèls, però en temps d'extrema misèria, qui no s'ha agafat a una cita vaga i obscura o a un ferro roent?

22 comentaris:

  1. Allau,

    Un apunt genial tant pel text que reprodueixes com per la lligadura de l'allioli!

    I realment, com dius, un text així és un text molt poc habitual en l'Espanya dels anys 30 (i dels 40, 50, 60... i a vegades del 2010!

    ResponElimina
  2. El teu text és bonic -marca de la casa- però el que transcrius m'ha semblat excel·lent i completament vigent per un dia com avui. Divertit, molt divertit.
    Salutacions, Allau!

    ResponElimina
  3. Galde, crec que he perdut el secret de l'art de lligar, però si aquest allioli encara s'aguanta, em donaré per satisfet.

    ResponElimina
  4. Glòria, si t'ha divertit, no penso demanar res més.

    ResponElimina
  5. Jardiel Poncela té molts aspectes sorprenents.

    ResponElimina
  6. La descripció de l'ambient és sensacional. Jardiel és sensacional. I punt.

    ResponElimina
  7. I al poble de ma mare que deien que algú era "una mica "doneta", però sense gaire malfiança, perquè ja se sap, sempre hi ha hagut homes així, que no són ben bé homes, i que no cal dir res, perquè mai saps en quina casa pot tocar, o ves que no fos de ...", ja se sap, cosa de padrines. Tantes vegades penses en els diferents móns i en com poden conviure amb tanta polaritat.

    ResponElimina
  8. Ara imagino al teu amic Espasa de retorn a Barcelona i instal·lat en un piset de la Plaça de Jean Genet. Tot i que, situada al capdavall de l'Arc del Teatre, no sembli gaire "bayswaters".
    Ah, i ningú dubta que mantindria un bloc del màxim interès!

    ResponElimina
  9. M'ha fet gràcia el contrast entre l'enginyer agrònom, com a delicada metàfora, i la dona, tout court. Molt ben lligat l'allioli, com diu en Galderich. Potser sí que hauré de revisar el meu (massa lleuger, ja ho vaig admetre) judici de'n Jardiel Poncela.

    ResponElimina
  10. Sí, Júlia, de tant en tant val la pena tornar-hi i fer-li una ullada.

    ResponElimina
  11. La postguerra, Matilde, la postguerra...

    ResponElimina
  12. Molt prudents al poble de ta mare, Clídice, una actitud no gaire freqüent.

    ResponElimina
  13. Girbén, no tinc ni idea què són els "bayswaters", però no sonen gaire a Raval.

    ResponElimina
  14. Res mai no és tan simple, Brian, i els prejudicis són per revisar-los.

    ResponElimina
  15. Viatjat que era el Jardiel: tot indica, segons la meva recerca topogràfica, que "bayswaters" és un barri de Londres tocant a Chelsea, o sia, ben posadet.

    ResponElimina
  16. Sí, Girbén, el barri el conec, però no sabia que havia donat nom a uns apartaments.

    ResponElimina
  17. Si vols que et digui la veritat, no em sorprén massa el que expliques: en una època com aquella, amb poc ens conformàven, perquè poc ja era alguna cosa.
    Estic segur que no te'n riuras si t'explico que, als inicis de la meua adolscència, el material "pornogràfic" que m'excitava era el diccionari, on cercava paraules que tinguessin alguan relació amb el sexe. I com no hi havia res més, feien el seu efecte.
    Encara recordo la gran decepció en cercar "follar" i trobar com a definició "expulsar aire por un fuelle". I que jo, per si de cas, vaig anar ràpidament a veure què posava a "fuelle".

    ResponElimina
  18. No, Leb, és clar que no em sorprèn. Qui no ho ha fet? (I quins magres resultats n'ha obtingut).

    ResponElimina
  19. "Parlar d'art i de mariners bascos" m'ha encantat. De fet, m'encanta fer-ho! El fragment és una descripció vivíssima, punyetera i esbojarrada. M'ha agradat.

    ResponElimina
  20. Ha, ha, Marta, a mi m'agraden aquests "juegos del escondite inexplicables".

    ResponElimina