dilluns, 13 de desembre del 2010

Maternitat

Al principi són només tres veus adolescents que parlen en la foscor d’un sanatori abandonat, un llarg diàleg incorpori, gairebé beckettià, que explica com es van conèixer els tres protagonistes. Només cent pàgines més tard comença la veritable novel·la.

Ora, una dona madura, que s’acaba de separar del seu marit Ilan, ha planejat una excursió per Galilea amb el seu fill Ofer, tot just llicenciat dels tres anys de servei militar obligatori. Inesperadament Ofer s’allista voluntari per participar durant 28 dies en unes escaramusses a la frontera amb el Líban. Ora, que havia recuperat el seu fill sa i estalvi, comença a patir de nou per la seva vida i, per conjurar la possibilitat de males notícies, emprèn l’excursió prevista acompanyada pel seu amic Abram, a qui fa molt de temps que no veu. El seu vagareig per Galilea i els records del passat que lentament es van desvetllant formen l’espinada de “Tota una vida”, la novel·la de l’israelià David Grossman que acabo de llegir.

El llibre és en primer lloc el retrat d’una dona, Ora, que anirem coneixent de cos sencer, tant pel seu pensament com per les seves accions, pels seus records i les seves sensacions, amb el contrapunt constant d’Abram que oferirà el seu esporàdic punt de vista per no condemnar la narració a un llarg monòleg. La història d’Ora, d’Ilan i d’Abram és complexa i commovedora, una mena de triangle a la “Jules et Jim” de l’Orient Mitjà, amb paternitats canviades, sentiments de culpa i traumes post-bèl·lics; tot i que el llibre ens la va lliurant amb comptagotes, en un crescendo emocional molt reeixit.

Però “Tota una vida” és moltes coses més, com el mateix títol ja ens adverteix, i en una prosa que contínuament salta de l’interior a l’exterior i viceversa, ens parla també de les dificultats per constituir una família i de les aliances que s’estableixen en el seu si, del goig i la por de criar un infant, del buit que queda quan els fills es fan adults i reclamen la seva independència. I, de forma inevitable en un text escrit a Israel ara mateix, es parla també del que significa viure en estat de guerra permanent i, des de postures poc radicals, es descriu lúcidament la viciada relació amb els veïns àrabs. Encara podria afegir a les virtuts del llibre la seva precisa descripció del paisatge, que comunica a la vegada la seva bellesa i la commemoració de tanta guerra i tanta mort; o l’eficàcia de les seves escenes eròtiques, fita gens menyspreable.

“Tota una vida” és un llibre ambiciós, important, i de tots els reptes als que s’enfronta s’en surt amb èxit, però (ai!, per què sempre hi ha d’haver un però?) el seu autor crec que té un gran defecte: el de no saber aturar-se a temps. Com diuen els britànics, un excés de coses bones pot ser contraproduent. I en una novel·la de més de 800 pàgines, val més no abusar d’un sol registre més enllà del que és raonable, per no caure en el pecat de la redundància.

Malgrat tot, el tema de fons, vell com la humanitat, la tragèdia de la mare que ha estat criant amorosament el seu fill dia a dia, any rere any, per adonar-se de sobte que el que ha estat fent és contribuir amb un peó més a la maquinària de la guerra, té un abast universal. “Tota una vida”, en aquest sentit, és una aportació tan vàlida com contundent.

Una nota final de l’autor adverteix que el 12 d’agost de 2006, quan ja tenia la novel·la pràcticament escrita, el seu fill Uri va morir en una operació militar al sud del Líban. Aquest fet extraliterari no fa el llibre ni millor ni pitjor, però omple la seva lectura d’inquietants ressonàncies.


[“Tota una vida” de David Grossman ha estat editada enguany per Edicions 62 i en castellà per Lumen sota el títol “La vida entera”. Curiosament, en anglès es diu “To the end of the land”; però l’original hebreu es podria traduir com “Dona que fuig de la notícia”. Coses de les editorials.]

17 comentaris:

  1. Benvolgut Allau,
    Vaig aparcar aquest llibre perquè aquell viatge amb el pare del soldat no s'acabava mai, semblava temps real i ja sentia terra a la cara mentre em faltaven cents de pàgines per saber el què.
    Vaig fer mal fet? Val la pena seguir llegint? T'ho pregunto perquè quan deixo un llibre, tingut per bo, sento lleus remordiments. La teva excel·lent crònica m'ha reconciliat una mica amb aquesta sensació, la de tenir a mitges un llibre que, a més a més, no és gens barat.
    Gràcies per la teva opinió!

    ResponElimina
  2. D'en Grossman només he llegit "Véase: amor" (tal i com el van traduir en castellà) que em va agradar moltíssim, però (ja hi som amb el "però") que, en certs momemts, també sembla excessiu. Prenc nota del que dius sobre "Tota una vida" perquè m'havia passat pel cap de llegir-lo. De moment, s'esperarà.

    ResponElimina
  3. 800 pàgines comencen a ser-ne moltes per a mi, ho dic després de comprovar la llista d'espera que tinc. De moment em quedo amb la ressenya :)

    ResponElimina
  4. Israel/Palestina és una d'aquelles terres en les quals qualsevol història sembla accentuar tots els seus matissos i afegir nous viaranys.

    ResponElimina
  5. Glòria, es fa difícil aconsellar-te. Cal dir que a mesura que avança l’obra els personatges perden aquella sensació d’estranyament que es respira al principi i s’humanitzen. Hi ha moments molt emotius. Segons el meu parer i, malgrat la prolixitat d’alguns fragments, continuo pensant que és un llibre que val la pena llegir; però bé saps que no es tracta d’una passejada planera.

    ResponElimina
  6. David, aquesta ha estat la primera novel·la que he llegit d'aquest autor. Si algun dia decideixes abordar "Tota una vida", fes-ho amb les piles ben carregades.

    ResponElimina
  7. Clídice, com que l’art se la sap llarga i la vida és breu, estic començant a elaborar un barem de les lectures segons la seva relació qualitat-temps esmerçat. Ja t’explicaré. De moment, deixa aquests totxos per la jubilació.

    ResponElimina
  8. Sí, tirant, sempre és un alicient suplementari llegir ficcions sobre regions en conflicte.

    ResponElimina
  9. Només coneixia el barem d'en Pàmies: nombre de pàgines-preu. M'apunto aquest teu. El dimoni de les llistes ja tremola!

    ResponElimina
  10. No sé, Matilde, quan més hi penso més complicat ho trobo.

    ResponElimina
  11. I ca! Per exemple "La broma infinita" 1208 pàgines-30 euros, 0'024834..cèntims d'euro. Un bon llibre.
    Segons l'altre barem, 1208 pàgines(infinites, que no s'acaben mai i patint de valent)posem un any per a llegir-lo (al ritme que vas), 0'3021..pàgines al dia. Un rotllo.

    Tot és tan relatiu, oi?

    ResponElimina
  12. Matilde, el que has calculat són els dies per pàgina, no les pàgines per dia; encara així, amb “La broma infinita” crec que un any no serà suficient. Però això ja seria una altra (trista) història.

    ResponElimina
  13. És que Matilde+calculadora deu ser un oxímoron o algu.

    ResponElimina
  14. D'ambiciós i important també ho és el Palestina del Joe Sacco (285 pàgines de gran novel·la il·lustrada); un impagable retrat d'un territori perdedor, d'un absurd llunyà que no para de condicionar-nos.

    ResponElimina
  15. Girbén, 285 pàgines de novel•la il•lustrada sembla que pot oferir un bon “ratio” esforç/benefici. “Tota una vida” (títol de bolero) aspira a anar molt més enllà de la crònica del conflicte i aborda qüestions més universals.

    ResponElimina
  16. Sies valent, Allau, emboçat el mocador palestí i aventura't a saber de l'altre costat; que aquí tot -l'universal-, per pura malastrugança, admet ser resumit en moltes menys pàgines.
    Jo ja buscaré "Tota una vida"..., sencera!

    ResponElimina
  17. Cap problema, Girbén, el d'en Sacco el tinc pendent des de fa temps.

    ResponElimina