dijous, 9 de desembre de 2010

Seré breu


Encara que ho sembli, no escric sobre tot els llibres que llegeixo, sobre totes les pel·lícules que veig, sobre tota la música que escolto. Potser ho havia fet al principi d’escriure el bloc; però ara procuro cenyir-me a tot allò que com a mínim m’ha motivat una reflexió. Us estalvio per tant algunes indiferències i algunes decepcions.

Comentaré breument tres casos que, per diversos motius no crec que mereixin un apunt sencer.

“L’hort dels cirerers” d’Anton Txekhov, dirigida per Julio Manrique: l’estrena del que serà el nou director del Romea no ha estat gaire afortunada. Una versió alleugerida, gentilesa de David Mamet, presentada atropelladament i mancada de qualsevol tipus d’atmosfera. Interpretacions molt irregulars: se salven Cristina Genebat, David Selvas i Ferran Rañé. Escenografia lletja i engavanyadora, prosaica. Excés de cançons de Leonard Cohen que no venen a tomb, a més en versions molt discutibles. I per acabar-ho d’adobar, un nen “gòtic” carregat de simbolisme.

“Biutiful” d’Alejandro González Iñárritu: si a “Babel”, semblava demostrar la tesi que tot el que pot anar malament, pot encara empitjorar, a “Biutiful”, la seva primera pel·lícula sense guió de Guillermo Arriaga, el pessimisme no fa sinó exacerbar-se. Tremendisme maquillat de bones intencions, una pretesa denúncia que en la seva exageració voreja la pornografia dels sentiments, tot falsejant la realitat. Una de les pel·lícules més volgudament lletges que puc recordar: produeix un malestar físic durador. Gairebé dol que l’excel·lent interpretació de Javier Bardem estigui al servei d’una pel·lícula tan tramposa.

“La bicicleta estàtica” de Sergi Pàmies: m’ha agradat molt i, si no m’estenc, és perquè del llibre se n’ha parlat a bastament i no em veig amb cor d’afegir-hi gairebé res de nou. Efectivament, en el seu estil concís habitual, Pàmies sembla enfrontar-se a la problemàtica estabilitat de l’edat madura: aquest pedalar per no anar enlloc que reflecteix el títol. Bons relats autobiogràfics (“Quatre nits”, “El mapa de la curiositat”, “Les cançons que li agradaven a Lenin”, “Cent per cent seda natural”), experiments amb el context del llenguatge o l’estructura narrativa (“El que no hem menjat”, “Un any de gos equival a set anys de persona”, “Bèlgica”), disseccions de la relació de parella (“La dona de la meva vida”, “Tres maneres de no dir t’estimo”, “Hauries hagut d’insistir”). Per motius personals m’ha fet gràcia “Papiroflèxia”, que és una antiguia de lectura de “El Petit Príncep” (llibre amb el que tinc una relació complicada), i “Benzodiazepina” que relata el que podria ser la desvirtualització definitiva.

Se li podria retreure que sigui un llibre tan breu, que en menys de tres hores es pot enllestir, i que per tant d’entrada pot semblar poca cosa. Però com que les possibilitats de relectura són altes, ho consideraré més aviat una virtut. 

11 comentaris:

  1. Ostres, serà qüestió d'anar sobre segur i agafar el d'en Sergi Pàmies... Encara que sigui curt a vegades és millor la intensitat!

    ResponElimina
  2. Galde, aquest pretenia ser el "missatge".

    ResponElimina
  3. lo del manrique era per cremar el teatre, una falta de respecte per el contingut de l'obra esfereidor, si aquest nen ha de posar coses modernetes sense cap ni peus 'a la bieito' perquè es parli d'ell, estem apanyats
    el personatge d'en Selvas molt mal vist, a l'obra originaria és un home gris, lleig, avar i no ha de provocar cap simpatia des de que s'aixeca el telo

    ResponElimina
  4. Potser tens el dia excessivament crític, però en aquest cas s'agraeix la concisió del crític. Del teatre no en diré res, però potser sobre Biutiful, que suposo que veuré aviat i llavors ja ho podrem discutir. Jo havia sentit algú que la comparava als "Amores perros" i això em va fer venir ganes de veure-la. Del Pàmias novament res, perquè no el llegiré, igual com he fet a partir de la seva segona obra: després de la primera ja vaig veure clar que no feia per mi, i la veritat és que he sobreviscut molt bé al marge d'ell. Reconec que l'autor em cau terriblement gros, però és sobretot per la seva feina de graciós habitual a la ràdio. Insofrible, pedant i groller.

    ResponElimina
  5. Sobre el darrer llibre d'en Pàmies m'ha fet gràcia que no citis el conte que més em va agradar, "Anar a dormir d'hora". I que quedi clar que no te'n demano l'opinió, que em fas por.

    Lluís, no et diré que t'hauria caure la cara de vergonya, però és una pena que el personatge d'en Pàmies et privi de la seva literatura. Dels inicis ençà ha canviat bastant...

    ResponElimina
  6. Julianen, jo no seria tan radical amb en Manrique. Fa uns mesos li vaig veure el seu “American Buffalo” i em va semblar molt ben dirigit.

    Lluís, de “Biutiful” en parlem quan vulguis. I d’en Pàmies, no, que si s’hi barregen prejudicis no hi ha lloc per discussions. Jo tinc l’avantatge que segueixo poc els “medis” i, per tant, no el veig com algú insofrible, pedant i groller.

    No sé de què tens por, Puigmalet, no he citat els 19 contes un a un, però això no vol dir que m’hagin desagradat. En general és un recull de molt bon nivell, on no hi he sabut trobar desafinades.

    ResponElimina
  7. Doncs mira, l'Hort dels cirerers em va agradar, no la vaig trobar amb tan poc de suc, tot i que potser sí que tens raó amb lo del decorat i el nen.

    Ahir mateix vaig veure Biutiful i hi estic més d'acord amb el que dius, es passa amb incloure en una sola peli totes les desgràcies humanes possibles i et deixa massa xafat, que no cal.

    Del llibre ni idea, ja el llegiré :)

    ResponElimina
  8. Aprofitaré els dies propers per comprar el llibre. Alguna avantatge ha de tenir la voràgine consumista del Nadal..Gràcies per la recomanació.

    ResponElimina
  9. marta, ja veus que amb “L’hort dels cirerers” no m’hi poso fort, que potser és qüestió de gustos; però la pel•li sí que no la passo. El llibre, del tot recomanable.


    kalamar, cal aprofitar les festes per regalar-se (o fer que et regalin) coses de profit.

    ResponElimina
  10. Penses que aquest llibre pot ser un bon regal per a algú que no llegeix mai? Ara que ve Nadal... un cop cada dos anys regalo llibres a qui no en vol.

    ResponElimina
  11. Marta, per la seva brevetat et diria que sí, però crec que requereix un lector no completament innocent, algú una mica bregat amb la literatura. Fes-li una ullada.

    ResponElimina