divendres, 10 de desembre del 2010

Mad men, Mad women (1 de 2)


“Mad men” pertany a un gènere de sèrie televisiva ben establert, el que gira entorn del dia a dia d’un grup professional determinat (siguin metges, advocats, periodistes o policies) i el de les seves famílies i coneguts. Part de la seva originalitat resideix en el gremi escollit, el del món dels publicistes de Madison Avenue a Nova York, i el seu encert més gran és situar l’acció a la dècada dels 60 del segle XX. La conjunció de l’època i la professió dels protagonistes no és innocent, ja que aquells foren tant els anys de l’eclosió consumista com els de l’entronització de la televisió com a canal per propagar-la. Així, vista des d’un present en el qual aquell model fa algun temps que trontolla, té un valor de crònica autoreferencial, qui sap si també de balanç i de comiat.

El primer que crida l’atenció de “Mad men” és la seva molt cuidada factura visual i l’esforç evident que s’ha fet en l’ambientació, començant pels títols de crèdit, clarament inspirats en els que Saul Bass va fer per Hitchcock. En contemplar els primers episodis no es pot evitar quedar fascinat pel vestuari i els pentinats, pels mobles, pels elements d’atrezzo i per la reconstrucció impecable de locals mítics de l’època. Fins i tot juraria, i ja sé que això no és gens científic, que el repartiment ha estat escollit en raó d’unes fesomies (i uns cossos) que són típiques dels 60. Tot plegat sembla que t’estigui cridant a la cara “mira’m!”, com si les cadires, els cendrers i els bibelots fossin els veritables protagonistes.

Potser aquesta reconstrucció dels seixanta tan extremament acurada peca d’exageració. Jo, almenys, quan veig films de l’època com “The Apartment” o “Breakfast at Tiffany’s”, no em sento assaltat constantment per aquesta sensació d’estar fullejant una revista de decoració, com em passa amb “Mad men”. Dit això, és un regal delectar-se en aquestes imatges tan estèticament cuidades. No em sorprèn gens que el programa tingui un munt de seguidors de la branca frívola que s’hagin afanyat a tornar a fumar, demanin Tom Collins o Old Fashioned als seus còctel-bars de confiança i vesteixin faldilles totalment “evasé”, en el cas de les senyores.

La sèrie també pretén reflectir els fets i les maneres d’uns anys mitificats que ja comencen a esdevenir pura història (i és que, entre una cosa i l’altra, ja han passat 50 anys, que no són broma!). Després de visionar el primer episodi, vaig dir-me que allò era com un “Cuéntame”, però amb possibles. O sigui, a l’americana.

Sembla que el missatge principal que es vol infondre és la constatació de quant hem canviat, generalment per a bé. La manera de fer-ho no és gens subtil i els trets de l’època crec que s’accentuen fins a vorejar la caricatura inversemblant. L’excés de cigarretes enceses i d’alcoholisme en hores de treball em sembla que ofèn la pura lògica (tot i que són excessos que es moderen a mesura que la sèrie adquireix caràcter de culte).

[Avís als espectadors: donat que l’estat prohibeix que els actors fumin tabac de debò per no perjudicar la salut dels seus companys fumadors passius, a “Mad men” només es consumeixen cigarretes d’herba, en el sentit més literal de la paraula herba. Per cert, es nota que la pobra January Jones no ha fumat una cigarreta en la vida].

17 comentaris:

  1. Tinc uns amics molt afeccionats a les sèries que són fans d'aquesta i la consideren una de les millors. Ell, que és patronista de roba, al·lucina constantment amb els dissenys que porten els protagonistes i l'ambientació.

    Ella, una mica radical, considera que la sèrie traspua masclisme i maneres no gaire ortodoxes d'anar per la vida... però és que li falta una mica de sentit de l'humor! :-)

    ResponElimina
  2. Sóc megafan de Mad Men des de la primera temporada i la quarta, que acabà fa unes setmanes, menté el goig capítol rere capítol.

    Imagine que demà parlaràs dels protagonistes (fabulosos ells, fabuloses elles), però deixa'm desvetllar-te un momentasssso freak: als títols de crèdit apareix una actriu espanyola molt nostrada: Saritíssssssima.

    Busca-la! (I busca qui t'ha pegat) ;)

    ResponElimina
  3. Galde, tu ho has dit,, és una sèrie una mica per a patronistes de roba i decoradors d'interiors.

    ResponElimina
  4. Rasoir, jo no sóc megafan; de moment continuo quedant-me amb "Six feet under". A la Saritíssima la buscaré.

    ResponElimina
  5. Aunque todo el mundo lo diga, qué gran serie. Me parece que el mensaje principal es "nada es lo que parece a primera vista". Brutal. Y qué pedazo de personajes secundarios...

    ResponElimina
  6. Sufur, no estoy seguro de que sea tan tan grande, pero de momento nos la vamos tragando.

    ResponElimina
  7. Doncs jo que fa anys que en veig moltíssimes, aquesta no la vaig poder suportar; no se si perquè feia poc que havia deixat de fumar, o perquè feia molt que no veia tant de masclisme junt.

    ResponElimina
  8. Benvolgut Allau: m'has fet recordar què vaig escriure de Mad Men fa més de dos anys...

    "A Mad men podem seguir la vida d’una sèrie de publicistes de Madison Avenue (d’ahí el Mad del títol) als anys 60, i esta coordenada temporal és un dels gran atractius de la sèrie, ja que l’ambientació està tan aconseguida com els diàlegs, que resulten provocadors i ens porten a una època i a unes situacions que hui serien exageradament insultants i impossibles.

    El paper de la dona americana durant els 60, els hàbits socials clarament masclistes i racistes, el fet que en cada capítol s’encenguen més de tres milions de cigarrets i que fins i tot es fume al tren i a l’ascensor posen encant a una sèrie inconvenient i no apta per a ments benintencionades".

    No et dónes per al·ludit amb allò de 'ment benintencionada'...

    ;)

    ResponElimina
  9. I a quin canal la fan? Ja veig que tindre que comprà o llogar els dvds...

    ResponElimina
  10. He vist tres temporades i em va semblar magnífica. Sí que l'ambientació, tan acurada, i els personatges amb el físic adequadíssim ens poden fer-hi veure cert excés de recreació d'aquells 60. M'agraden molt els guions i els tipus i entenc que no t'hagi entusiasmat, Allau però crec, com la majoria, que és una serie excel·lent. L'atmosfera recorda enormement els relats inoblidables de John Cheever.
    Interessant, per això, la teva crònica així com els comentaris.

    ResponElimina
  11. Wanderlust, per qui acaba de deixar de fumar és efectivament una sèrie molt contraproduent. I els excessos masclistes, si no es prenen amb la deguda distància també poden ser molt ofensius.

    ResponElimina
  12. Rasoir, tot i que no he treballat mai a Madison Avenue, jo SÍ que vaig viure els anys 60 i crec que de vegades es passen tres pobles per atraure les noves generacions d'espectadors.

    Recordo, per exemple, una escena en la qual els primmirats Draper fan un pícnic sobre l'herba i en acabar espolsen les estovalles i deixen totes les deixalles (capses, bosses, llaunes) escampades sobre el terreny. Els guionistes clarament pretenien mostrar la falta de consciència per l'entorn, pròpia d'aquells anys; però l'únic que demostren és que els Draper són uns marrans (als anys 60 i ara, allà o aquí).

    ResponElimina
  13. Aris, crec que tot just han començat la quarta temporada per Canal+. Em temo que, per veure-la completa, hauràs d'acudir als mitjans alternatius habituals.

    ResponElimina
  14. Glòria, com has vist, em sembla una sèrie massa centrada en l'esteticisme i en la nostàlgia. Prefereixo no dir res més fins que no m'hagi acabat d'explicar (demà).

    ResponElimina
  15. ¿January Jones? No veo qué tiene de particular su forma de fumar, fuma como todas las mujeres que yo conozco, a excepción de mi mujer, que fuma como Don Draper. De hecho, yo mismo fumo como Betty Draper, sólo que mucho más.

    ResponElimina
  16. Alastair, una qüestió opinable que no crec que mereixi un debat a fons ;p

    ResponElimina
  17. Quan veig pel·lícules d'època a mi també em fa la impressió com si haguessin triat fesomies at hoc. Evidentment es una il·lusió aconseguida a base dels pentinats, la roba, etc.

    ResponElimina