Mad men, Mad women (1 de 2)

“Mad men” pertany a un gènere de sèrie televisiva ben establert, el que gira entorn del dia a dia d’un grup professional determinat (siguin metges, advocats, periodistes o policies) i el de les seves famílies i coneguts. Part de la seva originalitat resideix en el gremi escollit, el del món dels publicistes de Madison Avenue a Nova York, i el seu encert més gran és situar l’acció a la dècada dels 60 del segle XX. La conjunció de l’època i la professió dels protagonistes no és innocent, ja que aquells foren tant els anys de l’eclosió consumista com els de l’entronització de la televisió com a canal per propagar-la. Així, vista des d’un present en el qual aquell model fa algun temps que trontolla, té un valor de crònica autoreferencial, qui sap si també de balanç i de comiat.

El primer que crida l’atenció de “Mad men” és la seva molt cuidada factura visual i l’esforç evident que s’ha fet en l’ambientació, començant pels títols de crèdit, clarament inspirats en els que Saul Bass va fer per Hitchcock. En contemplar els primers episodis no es pot evitar quedar fascinat pel vestuari i els pentinats, pels mobles, pels elements d’atrezzo i per la reconstrucció impecable de locals mítics de l’època. Fins i tot juraria, i ja sé que això no és gens científic, que el repartiment ha estat escollit en raó d’unes fesomies (i uns cossos) que són típiques dels 60. Tot plegat sembla que t’estigui cridant a la cara “mira’m!”, com si les cadires, els cendrers i els bibelots fossin els veritables protagonistes.

Potser aquesta reconstrucció dels seixanta tan extremament acurada peca d’exageració. Jo, almenys, quan veig films de l’època com “The Apartment” o “Breakfast at Tiffany’s”, no em sento assaltat constantment per aquesta sensació d’estar fullejant una revista de decoració, com em passa amb “Mad men”. Dit això, és un regal delectar-se en aquestes imatges tan estèticament cuidades. No em sorprèn gens que el programa tingui un munt de seguidors de la branca frívola que s’hagin afanyat a tornar a fumar, demanin Tom Collins o Old Fashioned als seus còctel-bars de confiança i vesteixin faldilles totalment “evasé”, en el cas de les senyores.

La sèrie també pretén reflectir els fets i les maneres d’uns anys mitificats que ja comencen a esdevenir pura història (i és que, entre una cosa i l’altra, ja han passat 50 anys, que no són broma!). Després de visionar el primer episodi, vaig dir-me que allò era com un “Cuéntame”, però amb possibles. O sigui, a l’americana.

Sembla que el missatge principal que es vol infondre és la constatació de quant hem canviat, generalment per a bé. La manera de fer-ho no és gens subtil i els trets de l’època crec que s’accentuen fins a vorejar la caricatura inversemblant. L’excés de cigarretes enceses i d’alcoholisme en hores de treball em sembla que ofèn la pura lògica (tot i que són excessos que es moderen a mesura que la sèrie adquireix caràcter de culte).

[Avís als espectadors: donat que l’estat prohibeix que els actors fumin tabac de debò per no perjudicar la salut dels seus companys fumadors passius, a “Mad men” només es consumeixen cigarretes d’herba, en el sentit més literal de la paraula herba. Per cert, es nota que la pobra January Jones no ha fumat una cigarreta en la vida].