Mad men, Mad women (2 de 2)

La voluntat que té "Mad men" d’escriure una crònica de temps passats obliga a detenir-se en estampes de determinats rituals (com ara un part, una festa escolar o un sopar de matrimonis), encara que sigui en detriment de l’eficàcia narrativa de la sèrie. De vegades sembla que estem mirant l’History Channel més que una telenovel·la.

L’aspecte que més es subratlla entre l’ahir i l’ara és la diferència d’estatus de la dona en el món del treball, i en la societat en general. El seu paper de submissió, que en alguns casos entra de ple en la humiliació, crec que és històricament correcte, tot i que es troba a faltar algun personatge femení que no actuï com a pura víctima i que faci ressò del naixent moviment feminista dels 60. Suposo que, si la sèrie es prolonga suficientment, els guionistes hi pensaran en un moment o altre. 

Els problemes racials s’aborden de forma tangencial, sempre des de la perspectiva blanca. Els escassos secundaris de color rarament tenen l'oportunitat d'expressar-se, tot i que Carla, la minyona dels Drapper, va adquirint presència a mesura que avança la sèrie. La “qüestió” homosexual queda ben representada per un “tapat”, reprimit i torturat, que treballa a l’agència. Menys creïble històricament és un “beatnik” europeu, que parla com un agent de KAOS, i surt de l’armari despreocupadament entre l’astorament dels seus companys de feina.

Un cop es deixa de banda tot l’embolcall entre antropològic i estètic, la dramatúrgia de “Mad Men” avança a un pas no sé si anomenar-lo majestuós o letàrgic, inusual en les sèries actuals. El material argumental de base és l’habitual als colobrots: un passat per amagar, fills il·legítims, adulteris, maniobres de poder, addiccions, naixements i morts; però tot exposat amb parsimoniosa gasiveria que, si no fos perquè ens podem programar els capítols al nostre gust i no hem d’esperar una setmana per veure la continuació, potser acabaríem malalts d’anticipació.

L’arc que dibuixa cada personatge és de llarguíssim abast i exigeix una atenció contínua perquè poden passar molts episodis sense fer-se evident, en una latència a penes insinuada, que pot saltar fàcilment d’una temporada a una altra. No sé fins a quin punt aquesta lentitud en el desenvolupament s’adiu amb la urgència de l’arquetip de l’espectador actual, però és un fet que la sèrie té audiència i compta amb el recolzament de gran part de la crítica.

No negaré que molts dels que treballen a la fictícia agència Sterling Cooper resulten tenir vides interessants i fins i tot intrigants i que alguns dels actors són un regal pels sentits (com January Jones (doble perfecta de Grace Kelly), la cucurbitàcia Kristina Hendricks i, ai!, Jon Hamm (doble perfecte de si mateix)); però, a diferència del que em passava amb “Six feet under”, aquí se m’ofereixen molt poques nanses per simpatitzar amb ells. No existeix per tant, per a mi, una clara implicació sentimental que expliqui l’èxit de “Mad men” a un nivell poc racional. Aventuraré dos trumfos complementaris que avalarien l’estatus del serial: per una banda el caramel visual que pot satisfer els omnipresents cercadors de tendències, els miners del “vintage” i de la tonteria de les modes, que proliferen a l’ecosistema global; per l’altre, els pacients degustadors d’estratègies narratives inusuals, que potser confonen la lentitud i el cripticisme amb la profunditat. Dos tipus de públics diversos, però no excloents.

Sigui com sigui, em prometo que aquesta serà la darrera sèrie a la que m’enganxaré mentre encara estigui en curs. No vull hipotecar la diversió dels meus propers anys en un projecte de resultats finals incerts, on tant hi pot cabre l’excel·lència futura, la decadència gradual o un inacabable anar fent.