Chihiro en terra de meravelles

Entre la prolífica descendència de l’Alícia de Carroll, potser no hi ha una hereva més distingida que la protagonista d’El viatge de Chihiro (2001), l’aclamada pel·lícula d’animació del mític Hayao Miyazaki. No faré aquí una apologia d’aquesta obra mestra que tots deveu conèixer (i, si no, què feu aquí llegint aquesta peça de prosa inútil? Abandoneu d’immediat aquesta prescindible lectura i correu a veure-la), sinó comentar un aspecte excepcional que comparteixen Alícia i Chihiro, i que pot passar desapercebut, tot i que és una de les claus del seu poder fascinant.

Recordaré breument la seva trama, o almenys el seu inici, ja que aviat manquen les paraules per descriure-la. Chihiro, una nena d’uns 10 anys, no està gens contenta en canviar de ciutat i perdre els seus amics d’escola. En camí cap a la seva nova llar, els seus pares s’aturen a un parc d’atraccions abandonat on troben una misteriosa parada plena de menges suculentes. Mentre Chihiro ho contempla tot amb aprensió, els pares aprofiten l’ocasió per afartar-se, fins a tal extrem que es converteixen en porcs (sí, literalment en porcs). La nena corre a buscar ajuda i es troba amb una casa de banys molt particular…

El que succeeix a continuació és ple de portents i d’estranyes presències en un món perfectament lògic pels seus habitants, però sobre el qual no se’ns ofereix cap explicació. Chihiro, assenyadament, intenta integrar-se sense fer preguntes i de mica en mica cartografia una part d’aquest univers miraculós. L’espectador comparteix amb la protagonista el sentiment de perplexitat i desconcert i aquesta manca d’arrels racionals és el que fa aquesta pel·lícula tan desassossegant i tan encisadora.

Bé, direu, no funcionen així tots els mons de fantasia passats i presents? No són plens tots ells de criatures extraordinàries que en el seu excés sobrepassen els límits de la realitat? No, no exactament, que ja des de les metamorfosis gregues, que Ovidi va heretar, fins les rondalles tradicionals fixades per Perrault o els Grimm, les narracions fantàstiques han partit d’un subtext mític compartit i han tingut sempre un important component moral que aviat s’explicita perquè ningú no s’enganyi. Pensem en la Ventafocs, en la Blancaneus o la Caputxeta. Pensem en exemples moderns, com “La història interminable” de Michael Ende, la saga de “Star Wars” de George Lucas, la trilogia dels anells de Tolkien o Harry Potter i tots els seus derivats. En tots aquests casos, tant en els antics com en els moderns, la ficció pot aparèixer farcida d’éssers miraculosos i de possibilitats impensades, però gairebé des del primer moment s’estableix un mapa moral del món on la línia que separa el Bé del Mal queda definitivament delimitada. Aquest colorejat en blanc i negre sol venir acompanyat d’un “pla d’acció”: cal matar el drac, cal recollir diversos objectes màgics, cal salvar la princesa i derrocar el dictador. Ningú no se sent realment “perdut” en aquest tipus de narracions.

No és així en el cas de Chihiro, en el qual mai no sabrem on rau exactament el Bé i el Mal (si és que aquestes simplificacions tenen sentit en el món que acaba de descobrir) i, per descomptat, no tindrem ni idea que és el que cal fer per escapar d’aquest malson. És clar que en el viatge de Chihiro, el nostre desconeixement de la tradició mítica del Japó pot conduir-nos a malinterpretar les intencions originals, però en cap moment no dubto que la confusió de la nena és genuïna. [Passo per alt voluntàriament altres interpretacions més psicoanalítiques del film de Miyazaki, que ara no em venen de gust].

El mateix passa amb Alícia que, ben mirat, és el perfecte negatiu de la seva rebesnéta japonesa. Si en l’afer Chihiro la imatgeria visual i l’estructura de la realitat són un fet insondable, per a Alícia la realitat es redueix al llenguatge verbal (oblidem per un moment la iconografia de Tenniel que li ha quedat per sempre associada), un llenguatge que, per aplicació extrema de les seves regles, condueix al ple absurd, a la deriva del nàufrag entre significats discordants. Tampoc hi ha en aquesta Terra de Meravelles cap mapa moral: la bondat o maldat de la Reina de Cors depèn tan sols de la col·locació d’una conjunció o d’un adverbi.

Potser per això em sembla tan trista l’Alícia de Burton: perquè oblida els seus orígens d’exploració de l’inconegut i violenta la protagonista dins d’una faula maniquea, un cantar de gesta absolutament tradicional, salpebrat de feminisme que no ve gens al cas.

Una de les lliçons més tristes del postmodernisme és la constatació que totes les “bones” històries ja han estat explicades i que l’única sortida és la combinació lúdica de les figures narratives arquetípiques. Davant d’aquest paisatge exhaust, ¿no són un regal en forma d’oasi totes aquelles ficcions davant de les quals ens sentim desemparats, incapaços de predir cap a on ens conduiran? Mèrit d’Alícia. Mèrit de Chihiro. I no pas un mèrit menor.