Morts a la vista

Fa poques setmanes era Javier Bardem qui entrava en comunicació amb els difunts a “Biutiful”; ara li toca el torn a Matt Damon a “Hereafter” (“Más allá de la vida”), l’últim lliurament de la prolífica vellesa de Clint Eastwood. Si bé el veterà director en la seva ja llarga carrera havia fet incursions en gèneres molt diversos, aquesta meditació en clau menor sobre els misteris del que hi ha després de la mort sembla una elecció que no li quadri gaire. I tanmateix, sembla que Eastwood va mostrar un genuí interès en dirigir-la, motiu pel qual cal esperar trobar-hi almenys el benefici de la sinceritat.

La pel·lícula narra tres històries paral·leles. A San Francisco, George (Matt Damon) és un home que té el do de poder connectar amb els morts. Durant un temps s’ha beneficiat econòmicament d’aquestes aptituds; però, cansat de viure diàriament en contacte amb la mort, es retira i es posa a treballar en una fàbrica. A París, Marie (Cécile de France), una periodista que va sobreviure al tsunami que va assolar l’Índic el 2004, viu obsedida per les visions que va tenir en el moment de creuar el llindar entre la vida i la mort. A Londres, Marcus (George McLaren), un nen de dotze anys, troba a faltar el seu germà bessó, desaparegut en accident, i busca entre professionals de la parapsicologia la manera de posar-se en contacte amb ell.

Durant tot el llarg període d’exposició, la pel·lícula no sembla que vagi enlloc, especialment pel que fa a l’episodi francès i l’americà. Es diria que són escenes pensades com a farciment, a l’espera que arribi el tercer acte. Els termes exactes del conflicte es deixen sovint en una nebulosa, potser perquè cap dels implicats vol ficar-se en conjectures massa agosarades sobre el que es pot trobar en el més enllà.

Com és d’esperar els tres fils narratius acaben confluint a la Fira del Llibre de Londres, per motius més artificiosos que plausibles (tot i que no deixa de fer-me gràcia que un d’aquests motius sigui l’adoració que sent el personatge de Damon per l’obra de Dickens). La pel·lícula conclou amb un dels anticlímaxs més desmaiats que jo recordi i evidentment Matt Damon i Cécile de France acaben junts per raons que se m’escapen. Bé, sí, acaben junts, perquè a les pel·lícules un home i una dona que es besen ha estat des de fa temps un final de reconeguda solvència.

Sorprèn que firmi aquest guió tan rebullit Peter Morgan, autor de docudrames polítics molt ben travats com “The Queen” o “Nixon/Frost”. Sembla que Morgan el va escriure com a reacció a la mort sobtada d’un amic seu. Va enviar un primer esborrany als productors i, en arribar a mans d’Eastwood, aquest entusiasmat va voler filmar-lo immediatament, encara que es trobés en estat embrionari.

Tot i que s’agraeix que la pel·lícula eviti els excessos sobrenaturals, denuncii de passada l’explotació del dolor aliè i citi suposades teories "científiques" sense entrar en detall, no deixa de ser una història poc treballada i sense nervi, d’aquelles que et fan preguntar si les dues hores esmerçades en la seva contemplació no es podrien haver aprofitat en activitats més satisfactòries. Que ja se sap que la vida són dos dies.