Eco, el dimoni de les llistes (2 de 2)

La publicació d’”El cementiri de Praga” produí fa uns mesos un petit escàndol a Itàlia, país que darrerament es caracteritza per no escandalitzar-se per res, a menys que sigui per raons equivocades. Tant la comunitat jueva com l’església catòlica trobà improcedent que Eco fes reviure empolsegats libels antisemites i algun altre d’anticlerical contra els jesuïtes o fins i tot contra els mateixos maçons. Perquè l’èxit fos complet, es va trobar a faltar la condemna de l’Islam. En aquest món actual, de cua de palla tan gegantina, sembla que cal treballar de valent per irritar a totes les religions monoteistes. Paciència, Umberto, la propera vegada ho aconseguiràs.

Ara, seriosament (per citar els Monty Python), quin crim ha comès Umberto Eco en refer, en clau de fulletó, l’origen falsari d’alguns documents repugnants que han dissenyat la història del nostre segle XX? No ho explicava ahir, però “El cementiri de Praga” s’ocupa de refer la genealogia dels “Protocols dels savis de Sió”, un pamflet fundacional de l’antisemitisme modern, veritable èxit de vendes, que influí Adolf Hitler i que encara avui dia sustenta els moviments neonazis.

Sembla que a les esglésies esmentades els molesta que es parli d’antisemitisme o d’anticlericalisme, encara que sigui per fer-ne befa. O és que han estat tan babaus per confondre l’autor amb el seu protagonista?

Per descomptat Eco, gràcies al seu llarguíssim historial de pontificat d’esquerres, és per damunt de tota sospita i ni farts de Priorat el prendríem per antisemita. El seu protagonista, el capità Simonini, és un personatge caricaturesc i ridícul des del primer moment. A la sisena pàgina de la novel·la llegim com descriu amb detall exhaustiu (el dimoni de les llistes de nou!) algunes de les característiques més repulsives i més arquetípiques del poble jueu. En el paràgraf següent ens informa que no ha conegut mai en la vida cap jueu.

Aquestes bromes esdevindran freqüents al llarg del llibre: tothom s’ho inventa tot, i la major ignorància engendra la millor credulitat. El libel que un dia serveix per atacar els maçons, l’endemà es pot reciclar per denigrar els jueus sense que els lectors se n’adonin del “déjà lu”. També qui la diu més grossa sembla acreditar la dosi més gran de veritat. En temps de Wikileaks i d’excés d’informació el conte d’Eco sembla guardar un aspecte cautelar que va més enllà del plaer purament narratiu.

Eco, dissabte passat a “Babelia”, amb escàs rigor científic assegurava que només el 20% dels seus lectors l’entén correctament. No sé en què es basava per donar aquesta xifra, però si atenem a les notícies de la premsa, es diria que els lectors (i els espectadors) actuals són cada cop més literals i més incapaços de distingir realitat i ficció, que si no se’ls hi fa explícita la moral de la història en lletres de neó, són incapaços d’extraure’n el sentit del discurs. ¿És possible que després de desenes de segles de rondalles encara haguem de preocupar-nos pels nens que salten per la finestra després d’una ració de Superman? O és que una certa visió de la correcció política acabarà esterilitzant-nos tots?