Eco, el dimoni de les llistes (1 de 2)

Imatge de TracX obtinguda a flickr

La veritat, no crec que Umberto Eco sigui un bon novel·lista. Ja està dit.

Amb “El nom de la rosa” se’n va sortir prou bé, potser la sort del principiant (i el gènere detectivesc, que és tan agraït), però la resta de la seva producció dins del terreny de la ficció tendeix a l’aridesa i a la indigestió erudita (confesso, malgrat tot, que la idea darrera d’”El pèndol de Foucault” em continua fascinant (molt més que la seva execució)). És possible que Eco ni tan sols pretengui ser un bon novel·lista i que el seu únic interès sigui el de divertir-se escrivint. Quan llegeixo una novel·la d’Umberto Eco, em fa l’efecte de contemplar un infant jugant amb els artificis de la ficció amb el mateix entusiasme que hi posaria amb el seu Scalextric o amb el seu Lego. No em sembla mèrit menor, perquè aquest entusiasme original d’alguna forma es transmet al lector i l’ajuda a superar pàgines no sempre planeres. Però Eco no deixa de ser un erudit amb interessos de vegades abstrusos i, per molta simpatia que hi posis, no sempre és fàcil seguir-lo.

I tot això ens porta a la seva darrera novel·la, “El cementiri de Praga” que ens explica la vida de l’abominable Simone Simonini, un piemontès fincat a París, on es dedica a falsificar documents per a tothom que n’hagi menester. Aquest protagonista amoral, antisemita, corrupte, misogin i finalment misantrop no té altra qualitat redemptora que el seu gust per la bona taula.

El llibre està narrat a la manera d’un diari escrit per Simonini on s’intercalen les intervencions d’un tal Abat Dalla Piccola, que podria ser el mateix Simonini en un cas flagrant de doble personalitat, o no? De tant en tant, un Narrador intrusiu resumeix alguns fets, com qui s’impacienta pels artificis del mètode memorialístic. De tot plegat en resulta una construcció tan arbitrària i gratuïta, com la convenció dels canvis tipogràfics o les il·lustracions reciclades que adornen algunes pàgines. Es diria que Eco ha embogit amb el seu Lego, tot i que sempre es podrà excusar pel model literari emprat que no és altre que el del fulletó decimonònic.

Així, aquest “pastiche” dels colobrots d’Alexandre Dumas i d’Eugène Sue abunda en criptes i passadissos, perruques i barbes postisses, enverinaments i misses negres; Eco entra sense vacil·lacions ni recança en el territori de l’embolica que fa fort. Però allà on els seus models aconseguien novel·lots truculents i irresistibles, el semiòleg acaba conduint-nos al tedi via l’excés de dades i la manca de grapa del guió.

Eco, que sembla haver-se documentat exhaustivament sobre l’època, sent la necessitat d’abocar-ho tot a la novel·la sense cap mena de discriminació i de fet, llevat de Simonini, tota la resta de personatges estan basats en figures històriques. Hi ha moments que el llibre sembla un exercici d’allò que els anglesos anomenen “namedropping”: la sobreabundant cita de noms il·lustres per legitimar l’aventura personal del protagonista.

A més, Eco és una veritable víctima del “dimoni de les llistes”. Si un personatge emmalalteix, ens ha de detallar vint-i-cinc símptomes de la seva patologia. Si apareix una figura de la noblesa, no ens estalviarà la corrua de títols que l’acompanyen. I si es tracta d’una “salade Francilion”, ens oferirà la llista d’ingredients i la recepta sencera. Sóc el primer a encaterinar-me davant d’una llista, però hi ha d’haver moments per tot.

Les intencions últimes d’Eco són diàfanes, el seu “missatge” (per utilitzar una paraula desprestigiada): no hi ha matèria més corruptible que la informació; l’ésser humà, si ha d’escollir entre el que és plausible i el que és impossible, sempre optarà pel segon; la creença en teories de conspiració acaba conduint a la paranoia dement (a “El pèndol de Foucault” ja ens deia el mateix)… Cap objecció, hi estic molt d’acord. Però parlem d’una novel·la i, com a tal, “El cementiri de Praga” no funciona. O no em funciona, més enllà d’algun pessigolleig lletraferit. No se us acudís dur-la com a lectura de platja o d’aeroport!