dimecres, 26 de gener de 2011

Eco, el dimoni de les llistes (1 de 2)

Imatge de TracX obtinguda a flickr

La veritat, no crec que Umberto Eco sigui un bon novel·lista. Ja està dit.

Amb “El nom de la rosa” se’n va sortir prou bé, potser la sort del principiant (i el gènere detectivesc, que és tan agraït), però la resta de la seva producció dins del terreny de la ficció tendeix a l’aridesa i a la indigestió erudita (confesso, malgrat tot, que la idea darrera d’”El pèndol de Foucault” em continua fascinant (molt més que la seva execució)). És possible que Eco ni tan sols pretengui ser un bon novel·lista i que el seu únic interès sigui el de divertir-se escrivint. Quan llegeixo una novel·la d’Umberto Eco, em fa l’efecte de contemplar un infant jugant amb els artificis de la ficció amb el mateix entusiasme que hi posaria amb el seu Scalextric o amb el seu Lego. No em sembla mèrit menor, perquè aquest entusiasme original d’alguna forma es transmet al lector i l’ajuda a superar pàgines no sempre planeres. Però Eco no deixa de ser un erudit amb interessos de vegades abstrusos i, per molta simpatia que hi posis, no sempre és fàcil seguir-lo.

I tot això ens porta a la seva darrera novel·la, “El cementiri de Praga” que ens explica la vida de l’abominable Simone Simonini, un piemontès fincat a París, on es dedica a falsificar documents per a tothom que n’hagi menester. Aquest protagonista amoral, antisemita, corrupte, misogin i finalment misantrop no té altra qualitat redemptora que el seu gust per la bona taula.

El llibre està narrat a la manera d’un diari escrit per Simonini on s’intercalen les intervencions d’un tal Abat Dalla Piccola, que podria ser el mateix Simonini en un cas flagrant de doble personalitat, o no? De tant en tant, un Narrador intrusiu resumeix alguns fets, com qui s’impacienta pels artificis del mètode memorialístic. De tot plegat en resulta una construcció tan arbitrària i gratuïta, com la convenció dels canvis tipogràfics o les il·lustracions reciclades que adornen algunes pàgines. Es diria que Eco ha embogit amb el seu Lego, tot i que sempre es podrà excusar pel model literari emprat que no és altre que el del fulletó decimonònic.

Així, aquest “pastiche” dels colobrots d’Alexandre Dumas i d’Eugène Sue abunda en criptes i passadissos, perruques i barbes postisses, enverinaments i misses negres; Eco entra sense vacil·lacions ni recança en el territori de l’embolica que fa fort. Però allà on els seus models aconseguien novel·lots truculents i irresistibles, el semiòleg acaba conduint-nos al tedi via l’excés de dades i la manca de grapa del guió.

Eco, que sembla haver-se documentat exhaustivament sobre l’època, sent la necessitat d’abocar-ho tot a la novel·la sense cap mena de discriminació i de fet, llevat de Simonini, tota la resta de personatges estan basats en figures històriques. Hi ha moments que el llibre sembla un exercici d’allò que els anglesos anomenen “namedropping”: la sobreabundant cita de noms il·lustres per legitimar l’aventura personal del protagonista.

A més, Eco és una veritable víctima del “dimoni de les llistes”. Si un personatge emmalalteix, ens ha de detallar vint-i-cinc símptomes de la seva patologia. Si apareix una figura de la noblesa, no ens estalviarà la corrua de títols que l’acompanyen. I si es tracta d’una “salade Francilion”, ens oferirà la llista d’ingredients i la recepta sencera. Sóc el primer a encaterinar-me davant d’una llista, però hi ha d’haver moments per tot.

Les intencions últimes d’Eco són diàfanes, el seu “missatge” (per utilitzar una paraula desprestigiada): no hi ha matèria més corruptible que la informació; l’ésser humà, si ha d’escollir entre el que és plausible i el que és impossible, sempre optarà pel segon; la creença en teories de conspiració acaba conduint a la paranoia dement (a “El pèndol de Foucault” ja ens deia el mateix)… Cap objecció, hi estic molt d’acord. Però parlem d’una novel·la i, com a tal, “El cementiri de Praga” no funciona. O no em funciona, més enllà d’algun pessigolleig lletraferit. No se us acudís dur-la com a lectura de platja o d’aeroport!

21 comentaris:

  1. Mira, Galde, et diré la veritat, crec que tu ets dels pocs que en podries treure profit de la lectura, perque hi ha molt "Piscolabis librorum" amagat aquí dins.

    ResponElimina
  2. Me la vaig estar mirant i remirant aquests nadals, i finalment no la vaig comprar. Ni tan sols em va agradar la forma en que es presentava la naració, amb aquells canvis de tipografia.
    Ara, en llegir la teua crítica, veig que no vaig prendre una mala decisió.

    ResponElimina
  3. Leb, igual que a en Galde li dic una cosa, a tu et dic la contrària: no és per a tu. Vas fer bé.

    ResponElimina
  4. Tot i que la primera frase és de l'estil "perdoneu, però algú ho havia de dir", he seguit llegint. Jo també he fullejat aquesta novel·la, i en retornar-la a l'estanteria vaig pensar que esperarem el proper assaig sobre art de l'Eco. I també estic d'acord amb tu que dins del pèndol de Foucault hi ha una col·lecció de bones idees. I finalment: els primers best-sellers de l'Eco són els culpables del tsunami actual de novel·letes històrico-esotèriques?

    ResponElimina
  5. Ara que ho dius, Lluís, hi ha motius per sentir una simpatia decreixent envers Eco. Que escrigui assaig, que és el que li pertoca, i el que sap fer força bé!

    ResponElimina
  6. Amb aixó coincidim: Eco no és un bon novel·lista. Sí, un ser intel·ligent i interessant. Amb el què has explicat sé que no llegiré el llibre però m'ha encantat llegir-te a tu, Allau.
    Bona nit!

    ResponElimina
  7. Estic d'acord, El nom de la rosa va ser un cas molt particular i sé de molta gent que se'n saltava els fragments 'cultes' i anava al misteri, que, per cert, no tenia res d'original, la veritat. Recordo haver llegit d'altres novel·les de gènere on s'enverinaven amb allò de sucar el dit per passar pàgina.

    Com assagista i erudit, res a dir. A més, en aquests camps tampoc no sóc qui per a dir-ne res.

    ResponElimina
  8. Completament d'acord, a algú que em va preguntar vaig dir que era un llibre molt interessant però una novel.la dolenta. Vaig estar a punt de deixar-la a mitges. La cosa dels dos personatges que se sobreposen, a estones, és insuportable i, en general, el model narratiu no s'aguanta ni amb moltes ganes per part del lector. És una llàstima, perquè li hauira eixit un assaig esplèndid, però supose que quan escriu assajos ven molt menys.
    He de dir que darrerament no m'agraden tampoc els seus articles setmanals a l'Espresso, en fi, una llàstima tot plegat.

    ResponElimina
  9. Avui estem d'acord... No crec que lalelgeixi aquesta.

    ResponElimina
  10. A aquesta ja no he arribat, com tu dius magistralment en l'execució d'El pèndol de Focault i les dues successives, vaig arribar a llegir Baudolino, que em va fer venir ganes d'anar-me'n a trobar-lo i fotre-li un jec d'hòsties (no hi ha cosa que em posi més frenètica que algú a qui admiro, com a assagista és un crac, faci aquestes "brometes"), m'ha deixat el regust que ens vol colar un assaig jugant a la rateta amb la novel·la. Amb tu és una meravella, m'estalvio una feinada i una pasta :)

    ResponElimina
  11. Bon dia, Glòria! M’imagino que Eco ha de ser una persona molt interessant i agradable per prendre un cafè amb ell.

    Júlia, “El nom de la rosa” fa molts anys que la vaig llegir, però la recordo com molt entretinguda (i no em vaig saltar cap passatge).

    Maria, li vaig llegir una entrevista a EL PAÍS de dissabte i tampoc em va interessar gaire, potser se’ns ha fet gran. (I sí, allò dels dos personatges és un exercici gratuït i irritant).

    Eulàlia, tanta unanimitat posa les coses més fàcils, oi?

    ResponElimina
  12. Ha, ha, Clídice, m’has fet pensar que, igual que hi ha “personal shoppers”, podria treballar de “personal reader”. Encara faria algun euret.

    ResponElimina
  13. Ben pensat! però vigila, que a l'igual que hi ha personal shoppers també hi deu haver personal chopped, cal diferenciar força entre personal reader i personal kenfollet ;)

    ResponElimina
  14. L'aventatge de passar-se per aquí és trobar-se, ben racionalitzat i ben estructurat tot el magma i la pasta informe de rau-rau que a un li corria per dins i no sabia ben bé què era.

    I sí, és exactament això que dius. Me la van regalar aquest nadal, i quan vaig desembolicar-lo vaig dir oh que xulo, per quedar bé mentre per dins pensava bufff quina peresa (però pitjor haurien estat uns mitjons de rombes, clar). M'he quedat estacat a les primeres pàgines i no se si les passaré.

    El nom de la rosa em va agradar, El pendol em va fascinar (precisament per la filosofia aquesta que dius del poder de malèfic de la ficció i la conspiranoia) i a partir d'aquí un pendent avall cada cop més fort: La illa del dia abans, Baudolino, aquell peñazo autobiogràfic... en fi, sempre quedaran els 10 passejos per la ficció...

    ResponElimina
  15. Allau, no estiuc d'acord en què "El nom de la rosa" sigui l'única novel·la que es pugui salvar. Vaig trobar un "divertimento" genial "Baudolino" (Clídice! Com pots dir això d'aquesta novel·la! És genial com juga amb la història!). Crec que és una bona novel·la.

    Encara tinc "El pèndol de Foucault" esperant-me en una lleixa... Sé que va sortir un llibre per aclarir personatges i conceptes del llibre. Sabeu de quin parlo? Me'n podeu dir el nom?

    ResponElimina
  16. Mr. Towers, ja veus que no seré jo qui t’animi a prosseguir. Per cert, què tens contra els mitjons de rombes? A mi m’agraden!

    ResponElimina
  17. Tirant, “Baudolino” és l’única que no he llegit, ni crec que ho faci.

    Desconec aquest llibre que dius. Sí que recordo que va escriure unes “Postil•les” a “El nom de la rosa”.

    ResponElimina
  18. hehe, no tinc res contra els mitjons de rombes, jo ara en porto de fet. Només és el tòpic dels mitjons com a regal de nadal impersonal...

    ResponElimina
  19. Lamento haver llegit tard aquest apunt però estava acabant el llibre i no vaig voler condicionar-me.

    Primer de tot, resposta al Tirant: és un diccionari (òbviament): "Diccionario de El péndulo de Foucault" de L. Bauco i F. Millocca (Palas Madrid: Atenea Ediciones, 1989). Ajuda moltíssim en la lectura.

    "El Cementiri de Praga" costa molt de llegir. Crec que és la seva novel·la més difícil de llegir amb diferència (deu ser l'únic novel·lista viu de qui he llegit totes les novel·les, que no tots els assaigs). A banda d'això, tenir un diccionari de l'obra, com en el cas d'El pèndol, aniria molt bé. Potser apareixerà algun dia.

    A mi m'ha agradat (i en vaig llegir una part en aeroports!), però jo col·lecciono diccionaris, que són llistes i els llibres de llistes poden amb mi. Tanta llista, tanta història, tant de personatge, fa que la narració s'aparti sovint de l'argument. Però en aquest llibre l'argument no és el que captiva, sinó precisament la constant tendència a fugir d'ell. En un llibre on el protagonista és falsificador, se'ns diu que ell és l'únic personatge fals. Però es diu dins de la mateixa novel·la, així que això també deu ser ficció. No entraré a defensar-lo, però, que no en sé prou.

    El que sí que voldria dir és que m'ha horroritzat la coberta. De totes les seves novel·les és el primer cop que té una coberta digna de Dan Brown.

    ResponElimina
  20. Puigmalet, suposo que el llibre pot guardar alguns atractius per a lectors amb interessos molt específics; però, és clar, davant de persones que llegeixen els diccionaris com si fossin novel•les, quedo mancat d’arguments.

    Completament d’acord respecte la coberta: és de tot a 100 editorial.

    ResponElimina