Encontres a la tercera fase

Dia a dia vaig escrivint el meu propi rastre en aquest bloc. Del que em passa, del que veig, del que llegeixo, miro d’extraure’n algun suc que, si no és petroli, procuro que tampoc sigui oli de colza. Encara que teòricament el bloc és obert a tothom, ja sé amb aproximada certesa qui em llegirà; perquè aquestes cases digitals nostres se situen per barriades i més o menys ja tenim apamats els veïns. Enmig d’aquesta situació endogàmica és fàcil empoltronir-se: seure a la porta de casa amb les cames enlaire i esperar que  hi passi el veïnat. És com predicar als conversos, un esport de risc insignificant.

Però un dia escrius un apunt com qualsevol altre, sobre una traducció que no et convenç o un llibre que t’ha deixat tebi, i de sobte passa quelcom d’inaudit: l’autor de la traducció o el creador del llibre, figures totalment alienes al teu ecosistema, es posen en contacte amb tu. Així la bombolla feliç del bloc es veu interrompuda per la crua realitat de la gent que habita darrera de la quarta paret i t’adones tot d’una que el món és molt més ample del que pensaves i que totes les paraules tenen conseqüències. I t’agafa una mica de canguelo i et preguntes si no has estat un petulant irresponsable.

I mira que intento ser equànime i enraonat amb les meves crítiques (si he après alguna cosa des que tenia 20 anys, és que qualsevol acte creatiu té un preu i que el seu cost és sempre superior a l’energia que esmercem en valorar-lo i ocasionalment esbudellar-lo), però encara així, quan et trobes cara a cara amb l’artífex és inevitable preguntar-se si ho has fet prou bé o fins i tot si tens cap dret a pujar-te sobre una caixa de fusta i llençar el teu discurs als quatre vents.

L’escriptura d’un apunt diari és necessàriament atrafegada i superficial, i experiències com aquesta —per no parlar del previsible empatx dels lectors—, conviden a espaiar i reflexionar els bruels propis. En definitiva és una lliçó d’humilitat.

M’havia passat abans amb Salvador Oliva o amb Xavier Pàmies. Em va passar fa quatre dies amb Francesc Serés. Tots ells van respondre amb tanta educació i respecte que em van fer sentir culpable, com si m’haguessin convidat a casa seva i els hagués vomitat sobre la catifa. Ja sé que no és ben bé així, perquè qui publica una obra ha d’admetre que s’exposa a la crítica; però no deixa de ser un eficaç recordatori per no caure en el solipsisme.

En particular la resposta de Serés a la meva recensió dels seus “Contes russos” mostra tal gentilesa i genuí interès pel lector que m’ha fet sentir doblement culpable. Ho confesso: he caigut en una espècie de síndrome d’Estocolm i sento la inescapable necessitat de gaudir d’algun dels seus llibres. M’hi hauré de posar aviat. Algun suggeriment?