dijous, 20 de gener de 2011

Encontres a la tercera fase

Dia a dia vaig escrivint el meu propi rastre en aquest bloc. Del que em passa, del que veig, del que llegeixo, miro d’extraure’n algun suc que, si no és petroli, procuro que tampoc sigui oli de colza. Encara que teòricament el bloc és obert a tothom, ja sé amb aproximada certesa qui em llegirà; perquè aquestes cases digitals nostres se situen per barriades i més o menys ja tenim apamats els veïns. Enmig d’aquesta situació endogàmica és fàcil empoltronir-se: seure a la porta de casa amb les cames enlaire i esperar que  hi passi el veïnat. És com predicar als conversos, un esport de risc insignificant.

Però un dia escrius un apunt com qualsevol altre, sobre una traducció que no et convenç o un llibre que t’ha deixat tebi, i de sobte passa quelcom d’inaudit: l’autor de la traducció o el creador del llibre, figures totalment alienes al teu ecosistema, es posen en contacte amb tu. Així la bombolla feliç del bloc es veu interrompuda per la crua realitat de la gent que habita darrera de la quarta paret i t’adones tot d’una que el món és molt més ample del que pensaves i que totes les paraules tenen conseqüències. I t’agafa una mica de canguelo i et preguntes si no has estat un petulant irresponsable.

I mira que intento ser equànime i enraonat amb les meves crítiques (si he après alguna cosa des que tenia 20 anys, és que qualsevol acte creatiu té un preu i que el seu cost és sempre superior a l’energia que esmercem en valorar-lo i ocasionalment esbudellar-lo), però encara així, quan et trobes cara a cara amb l’artífex és inevitable preguntar-se si ho has fet prou bé o fins i tot si tens cap dret a pujar-te sobre una caixa de fusta i llençar el teu discurs als quatre vents.

L’escriptura d’un apunt diari és necessàriament atrafegada i superficial, i experiències com aquesta —per no parlar del previsible empatx dels lectors—, conviden a espaiar i reflexionar els bruels propis. En definitiva és una lliçó d’humilitat.

M’havia passat abans amb Salvador Oliva o amb Xavier Pàmies. Em va passar fa quatre dies amb Francesc Serés. Tots ells van respondre amb tanta educació i respecte que em van fer sentir culpable, com si m’haguessin convidat a casa seva i els hagués vomitat sobre la catifa. Ja sé que no és ben bé així, perquè qui publica una obra ha d’admetre que s’exposa a la crítica; però no deixa de ser un eficaç recordatori per no caure en el solipsisme.

En particular la resposta de Serés a la meva recensió dels seus “Contes russos” mostra tal gentilesa i genuí interès pel lector que m’ha fet sentir doblement culpable. Ho confesso: he caigut en una espècie de síndrome d’Estocolm i sento la inescapable necessitat de gaudir d’algun dels seus llibres. M’hi hauré de posar aviat. Algun suggeriment?

31 comentaris:

  1. Home, doncs quin tan feliç apunt acabes d'escriure. Es nota que alguna cosa se t'h transformat i celebro que hagi estat en Serés. Jo et recomano un text breu: Els ventres de la terra. Crec que se li nota que és un text "de joventut", però ja indica força bé per on va la seva obra, els interessos i sobretot una prodigiosa capacitat de fer literatura.

    ResponElimina
  2. La fotografia perfectament triada, costa poc d'imaginar el petit Allau aclaparat al davant de l'inconegut :)

    ResponElimina
  3. Lluís, confesso que el que em tira enrere d'en Serés és la seva vinculació al món rural, sobre el que no sento un interès urgent. Tot i això, crec que hauré de fer l'esforç.

    ResponElimina
  4. Clídice, agraeixo que algú es molesti en fer apreci de la meva deliberada recerca de la il·lustració més adequada.

    ResponElimina
  5. Home, fes el que et sembli millor, carai, només faltaria. Els esforços solen tenir recompensa, però tampoc no és obligatori. I si no, prova "La força de la gravetat". Ara, també hi trobaràs el món rural.

    ResponElimina
  6. Si, el meu suggeriment és que segueixis amb ls teues crítiques, que a més de ser molt raonades, son formalment correctes pel que fa al respecte.
    I per cert, prenc nota del teorema de l'Allau:
    "qualsevol acte creatiu té un preu i el seu cost és sempre superior a l’energia que esmercem en valorar-lo i ocasionalment esbudellar-lo"

    ResponElimina
  7. Ha, ha, mal m'està dir-ho, Leb, però estic molt satisfet de l'enunciat d'aquest teorema.

    ResponElimina
  8. Allau,
    Continua fent crítiques que són molt raonades i sobre un raonament ben vertebrat. La prova d'això és que quan et contesten és perquè creu que no has anat a fer sang sinó a dir-hi la teva.
    Llàstima que ni en Carroll ni en Dickens et puguin contestar...

    ResponElimina
  9. La veritat, Galde, amb qui m'agradaria intercanviar algunes paraules seria amb en Carner. Res, un altre dia serà!

    ResponElimina
  10. Allau,
    És fantàstic que es posin en contacte amb tu autors i traductors atès que els teus posts són sempre argumentats i sonen a sincers. Això també diu molt i bé d'aquests autors i traductors que es comuniquen amb un dels seus intèrprets.
    Darrere d'aquests fets t'ha sortit un escrit de noi turmentat per càndits remordiments que destil·la noblesa.

    ResponElimina
  11. Glòria, potser és que de vegades el món literari és mostra tan sòrdid de cara al públic, que els esporàdics signes de decència constitueixen una benvinguda sorpresa.

    ResponElimina
  12. Avui he sentit el mateix anunci de la pregonesa de la xarxa al que al·ludeixes. Dic d'una planta que desconec i un anònim valencià me la classifica. Com es pot haver establert la connexió? Encara que ens atordeixin, els misteris ens il·luminen.

    ResponElimina
  13. Aquets dies tu has tingut la síndrome de Estocolm i jo la del Motí del Caine, també motivat per critiques (i no literàries) a la meva Bogart. I jo penso seguir criticant tot el que em sembli, però m’ha anat be rumiar sobre això. I crec que tens molta raó amb las teves interessants reflexions. Canya al mono, pero tenint present que el mono existeix. Segur que la canya es diferent.

    ResponElimina
  14. Les teves crítiques sempre són respectuoses. Suposo que és per això que qualsevol autor que les rebi, si és prou humil, no hauria de tenir cap problema en contestar-te, també respectuosament. Amb posts tan equilibrats com aquest, qui gosaria irar-se per una crítica teva?

    ResponElimina
  15. Els Contes russos em van agradar molt, però sóc incondicional de Francesc Serés i per tant la meva opinió no val gaire. De fems i de marbres és una trilogia impressionant, però els meus llibres preferits són La força de la gravetat i La matèria primera. T'enllaço els meus comentaris als llibres per si et serveixen de res.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  16. Girbén, potser tendim a menystenir els lectors invisibles que no deixen comentaris, però a fe que existeixen!

    ResponElimina
  17. José Luis, el fet de saber que el “mono” existeix no ens farà canviar les nostres opinions (o no ho hauria de fer), però ens farà pensar dues vegades el que escrivim (sobretot a mi, que tinc tendència a l’estirabot).

    ResponElimina
  18. David, no em sorprèn tant que no s’ofenguin, cosa que tampoc busco, sinó que t’agraeixin el comentari, encara que no hagi estat del tot positiu.

    ResponElimina
  19. Gràcies, llibreter, passo a fer una ullada.

    ResponElimina
  20. T'entenc perfectament: quan algun amant m'ha tirat en cara que haja explicat coses seues em pose calent.

    Ens agrada que ens enxampen.

    ResponElimina
  21. Allau, crec que les teves crítiques i ressenyes són del tot constructives i raonades. Ningú se'n pot sentir ofès. La resposta d'en Serès és una prova, no?

    La cultura és diàleg, no solipsisme.

    ResponElimina
  22. Tirant, completament d’acord: cal evitar la tendència a escoltar-se en excés.

    ResponElimina
  23. Traductors i escriptors et llegeixen per aprendre, igual que fem la resta de mortals. I t'escriuen, igual que la resta de mortals et comentem. Potser els blocs encara són reductes on poder conversar tranquil·lament.

    ResponElimina
  24. estas en tu casa Allau,... recibes con "bata de seda",... eres acogedor y sincero.

    ResponElimina
  25. Penso que dir el que ens sembla una obra, amb sinceritat és d'allò més saludable.

    Tos aquells qui escriuen se saben sotmesos a aquesta dissesscció. Quan dol és quan hi ha crítica gratuïta. Però aquella que et fa pensar i qüestionar-te com a autor, tan sols pot ser benvinguda...

    I sí, tenimmolts més lectors invisibles que no pas visibles, em sembla...

    ResponElimina
  26. buf què dislèxica!
    dissecció, és clar!

    ResponElimina
  27. Puig, que se n'aprengui és discutible, ara, petar-la la petem.

    ResponElimina
  28. Ja, ja, Pilar, más bien en zapatillas...

    ResponElimina
  29. Potser, Eulàlia, devia de tenir en molt mal concepte el gremi dels escriptors ;p

    ResponElimina
  30. S'ha de tenir molta cura a l'hora de llegir coses abans d'anar a dormir. Ho dic perquè ahir, abans de ficar-me al llit, vaig llegir el teu apunt i he passat una mala nit que ni t'ho explico, perquè resulta que obria el correu i trobava un missatge de la mariadelapau. "Per què no m'estimes?", deia. I jo, pobra de mi, vinga a desfer-me en excuses de mal pagadora -que si et serveix de consol em cau infinitament pitjor la Rosa Novell, per exemple-, i coses així. No es pot estar tranquil enlloc, tu.
    A partir d'ara només parlaré d'escriptors que portin cent anys morts. Per si de cas.

    [Ah, a mi en Serés m'agrada molt, sobretot com aixafa la llengua. Però això és una altra història]

    ResponElimina