David Byrne té una bicicleta. De fet, des de fa més de 30 anys és defensor de la bicicleta com a mitjà de transport urbà i la utilitza tant a Nova York, on viu, com quan es desplaça de gira per ciutats dels 5 continents.
David Byrne té també un bloc (com tu i com jo) des de l’any 2004 i fins fa poc el mantenia amb certa assiduïtat. Ell l’anomena “Journal”, que potser fa més distingit, però aquest calaix de sastre de reflexions, experiències i cròniques de viatge, tot i que no permet comentaris, no deixa de ser un bloc personal.
De la conjunció de la bicicleta i el bloc ha sorgit aquest “Diarios de bicicleta” que Mondadori va editar el 2010 i que és una selecció d’apunts apareguts al seu bloc, lligats temàticament pels seus desplaçaments sobre dues rodes per una sèrie de ciutats com són Berlín, Estambul, Buenos Aires, Manila, Sidney, Londres, San Francisco i Nova York.
Byrne no sent cap atracció pel ciclisme esportiu i confessa una franca aversió a la lycra, però sí és una mena d’activista que defensa la introducció de la bicicleta com a mitjà de transport urbà i l’adequació de les ciutats perquè el seu ús sigui viable. Cal tenir present que s’ha criat als Estats Units, el país que primer va sacralitzar l’automòbil com a màxima aspiració humana i per tant el seu discurs pot semblar més revulsiu a Nova York que, posem, a Berlín; però no per això deixa de tenir raó:
David Byrne té també un bloc (com tu i com jo) des de l’any 2004 i fins fa poc el mantenia amb certa assiduïtat. Ell l’anomena “Journal”, que potser fa més distingit, però aquest calaix de sastre de reflexions, experiències i cròniques de viatge, tot i que no permet comentaris, no deixa de ser un bloc personal.
De la conjunció de la bicicleta i el bloc ha sorgit aquest “Diarios de bicicleta” que Mondadori va editar el 2010 i que és una selecció d’apunts apareguts al seu bloc, lligats temàticament pels seus desplaçaments sobre dues rodes per una sèrie de ciutats com són Berlín, Estambul, Buenos Aires, Manila, Sidney, Londres, San Francisco i Nova York.
Byrne no sent cap atracció pel ciclisme esportiu i confessa una franca aversió a la lycra, però sí és una mena d’activista que defensa la introducció de la bicicleta com a mitjà de transport urbà i l’adequació de les ciutats perquè el seu ús sigui viable. Cal tenir present que s’ha criat als Estats Units, el país que primer va sacralitzar l’automòbil com a màxima aspiració humana i per tant el seu discurs pot semblar més revulsiu a Nova York que, posem, a Berlín; però no per això deixa de tenir raó:
“Més convincent que cap argument pràctic és el sentiment de llibertat, la sensació d’alliberament físic i psicològic que s’experimenta. Veure les coses des d’un punt de vista proper als vianants, els venedors i els aparadors, combinat amb el fet de moure’t sense sentir-te totalment divorciat de la vida del carrer, és un pur plaer”.
“Observar i participar de la vida d’una ciutat, fins i tot per a una persona reticent i tímida com jo, és un dels grans plaers que es poden experimentar. Ser una criatura social: això forma part del que significa ser humà”.
Amb aquest enfocament, cada capítol dedicat a una ciutat s’inicia amb unes consideracions sobre la viabilitat d’emprar-hi la bicicleta i després se’ns narren les peripècies d’algunes de les seves excursions. Byrne és un artista inquiet —músic, cineasta, productor, performer… ja és un clixé anomenar-lo “home del renaixement”— i, a causa de la seva feina, té ocasió de tractar-se amb gent molt diversa. Tot i que la seva obra es podria emmarcar sovint dins de l’avantguarda, com a comentarista cultural evita la retòrica abstrusa i s’expressa de forma assenyada i propera.
Per tot això és un plaer seguir-lo i compartir amb ell les seves reflexions sobre urbanisme, sobre intel·ligència artificial o sobre l’art realitzat per malalts mentals, acompanyar-lo a un espectacle de dansa del ventre a un barri gità d’Estambul, visitar la mòmia de Ferdinand Marcos o viure en primera persona una apagada elèctrica a Nova York. Un blocaire privilegiat, direu, però també una mica “un dels nostres”.
Necessitem viure la nostra dimensió social i, de vegades, la timidesa ens ho impedeix, ens aboca a reduir les nostres relacions socials, ens passa una factura massa cara, l'article 'El preu de la timidesa' ens ho deixa clar: http://coachingcat.wordpress.com/2010/12/26/anatomia-de-la-timidesa
ResponEliminaEn Byrne és un dels meus clàssics a l'spotify. M'agrada descobrir que és una mica com tu i com jo.
ResponEliminaCoaching, sembla que jo la meva vida social la gestiono a través d'aquesta pàgina.
ResponEliminaPer descomptat, Puig, a mi també m'agrada la seva música. Amb el seu ritme de vida no tindria problemes per fer un apunt diari.
ResponEliminam'has fet pensar com en el pla de Lleida moltes dones, de sempre, es mouen en bicicleta. és clar que, si el lloc no és pla, aquesta eina meravellosa pot passar a ser un instrument de tortura. veus, la mòmia del Marcos no l'aniria a visitar mai, ecs!
ResponEliminaClídice, jo tampoc aniria a visitar cap mòmia que tingui menys de 1000 anys; però si m’ho expliquen...
ResponEliminaEn Byrne té una antiga pel·lícula (antiga de 20 anys, potser) de la qual no en recordo el nom, i que era tota plena d'imatges i gags visuals no massa allunyats d'aquesta escultura-pàrking. En tot cas, qualsevol cosa que serveixi per a dignificar o promoure l'elegant bicicleta pel damunt dels cotxes, benvinguda. No fa massa vaig llegir la impressió que a un noble decadent li va causar la visió del primer automòbil: una cosa lletja i pudent, el conductor de la qual passa sense mirar ni saludar les dames.
ResponEliminaUn senyor interessant, però trobo encara més poètic caminar, com que ja m'han atropellat dues bicis..m'ha costat veure la barra-sabata de taló, només veia una papellona amb la meva dèria simètrica.
ResponEliminasorry, papallona.
ResponEliminaEn termes d'eficàcia energètica està comprovat que el sostre és el caminar dels humans i dels llops (gossos); cap animal aconsegueix semblant ràtio de distància/consum calòric. I la bici augmenta exponencialment el factor distància.
ResponEliminaAra m'he de treure del cap el revingut Byrne de "Stop Making Sense".
Lluís, segurament parles de "True stories", una pel·lícula que m'agrada molt i que ja prefigura la seva curiositat sobre l'urbanisme com a influència en les nostres vides.
ResponEliminaKalamar, jo també sóc més de caminar; però cal reconèixer que la bicicleta et porta més lluny.
ResponEliminaLa foto és enganyosa, perquè el dibuix de l'ombra sobre l'asfalt no forma part del disseny original.
Però allò, Girbén, era una disfressa; en Byrne sempre ha estat un secall.
ResponEliminaSi "True stories"no us la podeu treure del cap, us aconsello que no us perdeu "Searching for the Wrong Eyed Jesus", un documental de la BBC sobre la influència de la imatge de deu en la cultura del sud dels Estats Units. Jim White no té la dimensió "davincesca" de Byrne, però resulta una experiència prou interessant.
ResponEliminaGràcies, Prat, la cosa sona molt bé.
ResponElimina