Classical Alice

Si pensàveu que havia acabat definitivament amb Alícia serà perquè menysteniu els recursos de la nena per ficar el seu nasarró en les aventures culturals més heterogènies. Havia mencionat ja les seves aparicions dins de la contracultura hippy de la mà de Jefferson Airplane o l’obra de teatre musical que li dedicà Tom Waits; però no havia parlat encara d’obres musicals de caire més clàssic que també li havien estat dedicades a la creació de Carroll.

El cert és que n’hi ha un munt i no citaré totes les que he trobat, per no cansar, però les primeres es remunten als inicis del segle XX i avui dia en continuen apareixent amb entusiasme puixant. Deixant de banda les partitures d’Oliver Wallace per la versió Disney i Dany Elfman per la de Burton, el primer nom que trobem és el de l’avantguardista americà Harry Partch (1901-1974), que va ser un dels primers compositors a treballar amb microtons, utilitzant sovint instruments que construïa ell mateix. El 1954 va escriure “O Frabjous Day!”, una peça per veu, marimba i “harmonic canon” (una de les seves invencions), basada en el poema “The Jabberwock”.

Un altre avantguardista, l’hongarès György Ligeti (1923-2006), de qui de segur recordareu les esfereïdores peces “a cappella” que il·lustren la pel·lícula “2001”, acabava les seves “Deu peces per a Quintet de Vent” de 1969 amb una abrupta interrupció. A la partitura es pot llegir una cita de Carroll:

—...però.
Hi va haver una llarga pausa.
—Això és tot?— preguntà Alícia tímidament
—Això és tot— digué Humpty Dumpty—. Adéu.

Entre 1988 i 1993 va escriure “Sis madrigals absurds” per a sis veus masculines sense acompanyament, basant-se també en textos de Carroll. A més contemplà llargament la possibilitat de convertir Alícia en la seva segona òpera (després de “Le Grand Macabre”) i finalment fou el seu deixeble coreà Unsuk Chin (1961) qui va escriure-la i l’estrenà a Baviera el 2007 en una producció espectacular que, pel poc que he vist, pot tenir molt d’interès (n’existeix DVD).

D’entre les adaptacions a l’escena sembla que la que ha fet més fortuna és l’òpera “Alicia” (1995) del mexicà Federico Ibarra (1947), circumstància gens estranya, perquè respecta la tonalitat i es basa en formes arcaitzants (potser massa arcaitzants).

Existeix també una òpera de cambra per a nens escrita per l’americà Robert Chauls el 1978; però segurament ens produirà molt més “morbo” el musical “Alice at the Palace” (1981) d’Elizabeth Swados (1951), dirigit en la seva estrena pel llegendari director teatral Joseph Papp. Si parlo de “morbo” és perquè en aquesta producció s’hi poden trobar rostres tan coneguts com Debbie Allen (la professora negra de “Fame”) o Meryl Streep fent d'Alícia amb “peto”(!), demostrant que allò de “Mamma Mia!” li venia de lluny.

Però, si hi ha un compositor lligat indefectiblement al nom d’Alícia, ha de ser l’americà David Del Tredici (1937). Malgrat els seus inicis modernistes, cap a 1968 va retornar a la tonalitat, i entre aquesta data i l’any 1995 va dedicar-se gairebé exclusivament al tema d’Alícia: més d’una dotzena de peces, vuit hores de música (incloent-hi l’òpera encara inèdita “Tweedle-dum-Deedle), la majoria per a soprano i orquestra.

Us deixo amb “Acrostic Song”, un sumptuós himne de la seva “Final Alice” interpretat per la Rutgers University Symphony Band dirigida per Peter Stanley Martin. Pot sonar a comiat, però no us enganyeu, Alícia pot reaparèixer en qualsevol moment: Alícia sempre viu aquí.

Podeu trobar un bon resum d’obres anomenades clàssiques en les quals Alícia ha estat la protagonista i inspiradora AQUÍ.