El món com a presidi (2 de 2)

Potser cap altra novel·la de Dickens té un humor més llòbrec ni unes conclusions més amargues. Només cal veure la desesperança amb la que ataca el sistema, en especial l’empresonament per deutes, que en el moment de redacció de la novel·la ja havia passat a la història. Tampoc la descripció de la imaginària Oficina de Circumlocució, institució que representa el poder esterilitzador de la burocràcia deixa lloc a l’optimisme. I no hi ha figura més desenganyada i trista que la d’Arthur Clenman, el protagonista masculí, qui als seus 45 anys encara viu oprimit pel calvinisme repressiu de la seva mare.

Chesterton, que tenia teories per a tot, opinava que “Little Dorrit” havia estat escrita en plena depressió personal i, vist el que succeiria aviat, no és forassenyat pensar que la penosa estabilitat del matrimoni Dickens alguna cosa hi tingué a veure en el to del llibre. És cert que l’habitual reciclatge d’elements autobiogràfics es pren sempre pel costat que més cou. Així, els viatges per Suïssa i Itàlia dels “ressuscitats” Dorrit (reflex de les estades que havia fet el novel·lista al Continent) serveixen d’escenari per a la tràgica fi dels membres més vells de la família. Ja he mencionat en un parell d’apunts anteriors el frustrat retrobament de Dickens amb la seva primera novieta Maria Beadnell. A la novel·la la retrata en el personatge de Flora Finching, amor de joventut d’Arthur Clenman, esdevinguda amb els anys una voluble doneta rabassuda, ridículament coqueta, encara que guiada per les millors intencions.

Però on el canvi de to es fa més palès és en el tractament de William Dorrit. Dorrit és òbviament un transsumpte de John Dickens, el pare de Charles, empresonat per deutes a Marshalsea durant l’adolescència de l’escriptor. Dickens ja havia emprat el seu pare per modelar el jocund i immortal Micawber de “David Copperfield”, un home assetjat per la insolvència, però inassequible a la rendició: una veritable força de la natura de la ficció. Dorrit, en canvi, tot i compartir les estretors i la prodigalitat del seu antecessor, és un home que mai no arribarà a estar per damunt de les seves circumstàncies i acabarà aclaparat per elles.

D’entre les obres de maduresa de l’autor “Little Dorrit” és potser la menys rodona i la més desconeguda. És també la més audaç en solucions narratives i un tresor indiscutible per a qualsevol degustador de “totxos” novel·lístics (havent-hi Dickens, com és que la gent encara perd el temps amb la Neville o en Follet?). Conté excel·lents moments de sàtira social, una intriga inusualment complicada, truculenta però absorbent, i un personatge (Miss Wade) amb curiosos components protolèsbics. Puc confessar també que és un llibre que m’agrada molt? Si no acabessin de passar els Reis, els demanaria que, després d’una traducció com Dickens mana de “Grans esperances”, em portessin la traducció al català de “Little Dorrit”. “La Dorrit petita” es podria dir.