A Madrid abans de la Guerra Civil

Dec ser un il·lús, però quan vaig assabentar-me que Eduardo Mendoza havia guanyat el Premi Planeta, vaig sentir-me una mica decebut: sempre l’havia considerat massa elegant per deixar-se atrapar en aquesta mena de muntatges deterministes. Després, amb el cap més serè, vaig dir-me que el novel·lista havia fet santament, que seria ruc qui rebutgés aquesta picossada d’euros a canvi de fer la seva feina, ara que les regles d’aquest premi ja són clares per a tothom (llevat d’un grapat d’innocents desconeguts que encara s’hi presenten un any rere l’altre amb el lliri a la mà).

“Riña de Gatos, Madrid 1936” s’ambienta a Madrid en el mes de març de 1936, just quan l’agitació social i les activitats conspiratòries prefiguren la Guerra Civil. Anthony Whitelands, un anglès especialista en pintura espanyola del Segle d’Or, arriba a aquesta ciutat en ebullició per taxar la col·lecció privada d’un aristòcrata. Aviat es veurà embolicat en una densa trama d’interessos creuats on hi figuraran falangistes, militars conspiradors, diplomàtics britànics, forces de l’ordre públic i espies soviètics, sense oblidar algunes escaramusses d’alcova amb senyores de tota condició.

En general l’obra de Mendoza pot dividir-se entre les novel·les còmiques, farses impúdicament salvatges que em semblen el més interessant de la seva producció, i les novel·les de caire més seriós, com seria aquesta “Riña de Gatos”. Els llibres d’aquesta segona “manera” solen patir de manca de múscul i de construccions una mica descurades, però seria injust negar la presència d’un altre tipus d’humor més sorneguer i soterrat. La novel·la que ens ocupa no és una excepció, i amb personatges com la Marquesa de Cornellà i el teniente coronel Gumersindo Marranón, no podria ser d’una altra manera.

Hi retrobarem el llenguatge precís i lleugerament passat de moda, propi de l’època que descriu i característic també de l’autor, quan opta pel seu vessant menys trinxeraire. També ens endinsarem en una intriga entorn d’una obra desconeguda de Velázquez, intriga que sembla parodiar un cert gènere de novel·les molt popular actualment, en les quals un portentós objecte està destinar a sotraguejar els fonaments de les nostres creences. Per descomptat, l’afer del Velázquez es diluirà en el no res.

La presència de personatges històrics és un altre dels atractius de la novel·la i entre les seves pàgines ens toparem amb gent anomenada José Antonio Primo de Rivera, Niceto Alcalá Zamora, Manuel Azaña o Francisco Franco. Afortunadament, Mendoza té prou seny per no fer parlar aquestes figures amb frases grandiloqüents, destinades als almanacs de la Història, sinó que ens els retrata ben col·loquials, gairebé “en sabatilles”. No seria exagerat qualificar “Riña de Gatos” de vodevil històric.

Per regla general, el Premi Planeta no sol obtenir el bo i millor dins de la producció dels seus il·lustres guardonats (casos flagrants serien els de Juan Marsé, Camilo José Cela o Mario Vargas Llosa). Cal dir que aquesta “Riña de Gatos”, sense ser fenomenal, ocupa dins de les novel·les de Mendoza una posició digna, que no farà caure la cara de vergonya ni a l’autor ni a qui la llegeixi. Un bon entreteniment intel·ligent que, sobretot, els “mendocians” agrairan vivament.