dilluns, 10 de gener de 2011

A Madrid abans de la Guerra Civil

Dec ser un il·lús, però quan vaig assabentar-me que Eduardo Mendoza havia guanyat el Premi Planeta, vaig sentir-me una mica decebut: sempre l’havia considerat massa elegant per deixar-se atrapar en aquesta mena de muntatges deterministes. Després, amb el cap més serè, vaig dir-me que el novel·lista havia fet santament, que seria ruc qui rebutgés aquesta picossada d’euros a canvi de fer la seva feina, ara que les regles d’aquest premi ja són clares per a tothom (llevat d’un grapat d’innocents desconeguts que encara s’hi presenten un any rere l’altre amb el lliri a la mà).

“Riña de Gatos, Madrid 1936” s’ambienta a Madrid en el mes de març de 1936, just quan l’agitació social i les activitats conspiratòries prefiguren la Guerra Civil. Anthony Whitelands, un anglès especialista en pintura espanyola del Segle d’Or, arriba a aquesta ciutat en ebullició per taxar la col·lecció privada d’un aristòcrata. Aviat es veurà embolicat en una densa trama d’interessos creuats on hi figuraran falangistes, militars conspiradors, diplomàtics britànics, forces de l’ordre públic i espies soviètics, sense oblidar algunes escaramusses d’alcova amb senyores de tota condició.

En general l’obra de Mendoza pot dividir-se entre les novel·les còmiques, farses impúdicament salvatges que em semblen el més interessant de la seva producció, i les novel·les de caire més seriós, com seria aquesta “Riña de Gatos”. Els llibres d’aquesta segona “manera” solen patir de manca de múscul i de construccions una mica descurades, però seria injust negar la presència d’un altre tipus d’humor més sorneguer i soterrat. La novel·la que ens ocupa no és una excepció, i amb personatges com la Marquesa de Cornellà i el teniente coronel Gumersindo Marranón, no podria ser d’una altra manera.

Hi retrobarem el llenguatge precís i lleugerament passat de moda, propi de l’època que descriu i característic també de l’autor, quan opta pel seu vessant menys trinxeraire. També ens endinsarem en una intriga entorn d’una obra desconeguda de Velázquez, intriga que sembla parodiar un cert gènere de novel·les molt popular actualment, en les quals un portentós objecte està destinar a sotraguejar els fonaments de les nostres creences. Per descomptat, l’afer del Velázquez es diluirà en el no res.

La presència de personatges històrics és un altre dels atractius de la novel·la i entre les seves pàgines ens toparem amb gent anomenada José Antonio Primo de Rivera, Niceto Alcalá Zamora, Manuel Azaña o Francisco Franco. Afortunadament, Mendoza té prou seny per no fer parlar aquestes figures amb frases grandiloqüents, destinades als almanacs de la Història, sinó que ens els retrata ben col·loquials, gairebé “en sabatilles”. No seria exagerat qualificar “Riña de Gatos” de vodevil històric.

Per regla general, el Premi Planeta no sol obtenir el bo i millor dins de la producció dels seus il·lustres guardonats (casos flagrants serien els de Juan Marsé, Camilo José Cela o Mario Vargas Llosa). Cal dir que aquesta “Riña de Gatos”, sense ser fenomenal, ocupa dins de les novel·les de Mendoza una posició digna, que no farà caure la cara de vergonya ni a l’autor ni a qui la llegeixi. Un bon entreteniment intel·ligent que, sobretot, els “mendocians” agrairan vivament.

12 comentaris:

  1. Ja l'has llegit?
    Suposo que no deu ser novel·la històrica on tots els personatges entren en calçador?

    ResponElimina
  2. Malgrat no ser un "mendocià", sempre li trobo coses bones a aquest home. Tot i això, jo diria que darrerament no travessa un gran moment, no ho sé. És un d'aquests autors intermitents i que possiblement mai no repetirà "La ciudad de los prodigios" (amb el temps, una de les poques "novel·les històriques" suportable.

    ResponElimina
  3. Galde, només parlo del que he llegit!!! I no, els personatges no estan ficats amb calçador, encara que no cal demanar un rigor històric extrem. Al cap i a la fi és "territori Mendoza".

    ResponElimina
  4. Lluís, evidentment no és "La ciudad de los prodigios", però té la seva conya: crec que és el millor que ha fet aquest segle després del psicodèlic "tocador de señoras".

    ResponElimina
  5. Gumersindo Marranón! Mendoza té una gràcia amb els noms dels personatges! no sé d'on se'ls trau però són genials

    ResponElimina
  6. Com diu la maria els noms no tenen desperdici (encara que em recorden força al dibuixant Ibañez, serà cosa generacional, d'ells vull dir, no pas meva :P). M'agrada raonablement en Mendoza, o sigui que, gràcies a tu, si s'escau no arrufaré el nas :)

    ResponElimina
  7. Maria, en realitat el nom és molt més còmic que la novel•la on es troba ficat, però suposo que en Mendoza no ho pot evitar.

    ResponElimina
  8. Tens raó, Clídice, que aquesta onomàstica sembla inspirada en els personatges dels tebeos de Bruguera.

    ResponElimina
  9. Respecte enormement Mendoza, però tampoc tinc gaire presa per fer-me amb este llibre... ja veus quines coses.

    Això sí, l'any que ve, quan em pregunten pel Cervantes potser donaré el seu nom :P

    ResponElimina
  10. Jo l'agafaré aviat, acostumo a passar-m'ho pipa amb les seves novel.les, dec ser com dius, mendociana de mena. Però també reconec que no les rellegiria.

    ResponElimina
  11. Rasoir, ja posats, afegeix-me a la cua, que això del Cervantes m'interessa (encara que millor el Planeta).

    ResponElimina
  12. Kalamar, les més serioses potser no, però les més còmiques potser és hora de revisitar-les, que em van fer riure molt.

    ResponElimina