Ellen Ternan havia nascut a Rochester, al comtat de Kent, el 3 de març de 1839. Els seus pares eren actors d’un cert prestigi i conseqüentment la nena debutà a Sheffield a l’edat de 3 anys. Mai no va ser considerada la més teatralment dotada entre els seus germans, però tot i això era presentada als cartells publicitaris com “la nena fenomen”. Resulta curiós i fins i tot premonitori que a “Nicholas Nickleby” (1838) ja aparegui un “infant fenomen” integrat a la companyia teatral del senyor Crummles.
Dickens va descobrir-la al Haymarket Theatre de Londres i va contractar-la per les representacions a Manchester de “The Frozen Deep”. Diuen que s’hi va enamorar apassionadament, tot i que l’època no permetia deixar-ne testimoni. Charles feia temps que havia desesperat de la comprensió de la seva esposa i Ellen era jove, decidida, independent i s’interessava pel teatre, la literatura i la política. No sabria explicar el perquè, però de tots els relats que he llegit sobre l’afer m’ha quedat la impressió que Ellen senzillament es va deixar estimar sense correspondre exactament a les expectatives formades ni invertir-hi un ardor excessiu.
Fos com fos, la relació adúltera tirà endavant. El periodisme de l’època, guiat per un pacte entre cavallers (a diferència de l’actual), mantingué en secret l’aventura. Kate Dickens, l’esposa legítima, la descobrí el 1858, en rebre erròniament un braçalet destinat a l’amant. Se’n seguí la separació matrimonial “de facto”, tot i que un divorci oficial fos impensable: Dickens era massa popular com per tacar la seva reputació amb qüestions tan sòrdides.
El tel de discreció que envolta aquesta relació, que es prolongaria fins la mort del novel·lista, ens ha deixat una desesperant escassetat de testimonis. Ellen abandonà els escenaris l’any 1860 i, a partir d’aquell moment fou mantinguda per Dickens, qui li posà casa a Slough i més endavant a Nunhead, sempre actuant sota un nom fals. Algunes vegades va viatjar amb ella, però ho solia fer en companyia de la seva mare per mantenir les aparences. En el segon viatge que faria a Amèrica el 1867 va renunciar a dur-la amb ell, ja que no es refiava de la complicitat de la premsa americana i va témer que acabessin esbombant l’afer.
Es diu que Ellen podria haver tingut un fill de Charles, el qual hauria mort a la infantesa, però això, com tantes altres coses, no passa de ser una conjectura, atès que tota la correspondència rellevant que mantingueren fou destruïda. Contemplat ara, resulta cruel pensar que Dickens i Ternan haguessin d’enfrontar-se a aquella experiència crucial de les seves vides sota la cautela i el dissimul, sempre amatents per esborrar les petjades incriminatòries que anaven deixant. Hi ha qui opina que la tensió de tanta duplicitat fou una de les causes de la mort prematura del novel·lista.
Dickens va descobrir-la al Haymarket Theatre de Londres i va contractar-la per les representacions a Manchester de “The Frozen Deep”. Diuen que s’hi va enamorar apassionadament, tot i que l’època no permetia deixar-ne testimoni. Charles feia temps que havia desesperat de la comprensió de la seva esposa i Ellen era jove, decidida, independent i s’interessava pel teatre, la literatura i la política. No sabria explicar el perquè, però de tots els relats que he llegit sobre l’afer m’ha quedat la impressió que Ellen senzillament es va deixar estimar sense correspondre exactament a les expectatives formades ni invertir-hi un ardor excessiu.
Fos com fos, la relació adúltera tirà endavant. El periodisme de l’època, guiat per un pacte entre cavallers (a diferència de l’actual), mantingué en secret l’aventura. Kate Dickens, l’esposa legítima, la descobrí el 1858, en rebre erròniament un braçalet destinat a l’amant. Se’n seguí la separació matrimonial “de facto”, tot i que un divorci oficial fos impensable: Dickens era massa popular com per tacar la seva reputació amb qüestions tan sòrdides.
El tel de discreció que envolta aquesta relació, que es prolongaria fins la mort del novel·lista, ens ha deixat una desesperant escassetat de testimonis. Ellen abandonà els escenaris l’any 1860 i, a partir d’aquell moment fou mantinguda per Dickens, qui li posà casa a Slough i més endavant a Nunhead, sempre actuant sota un nom fals. Algunes vegades va viatjar amb ella, però ho solia fer en companyia de la seva mare per mantenir les aparences. En el segon viatge que faria a Amèrica el 1867 va renunciar a dur-la amb ell, ja que no es refiava de la complicitat de la premsa americana i va témer que acabessin esbombant l’afer.
Es diu que Ellen podria haver tingut un fill de Charles, el qual hauria mort a la infantesa, però això, com tantes altres coses, no passa de ser una conjectura, atès que tota la correspondència rellevant que mantingueren fou destruïda. Contemplat ara, resulta cruel pensar que Dickens i Ternan haguessin d’enfrontar-se a aquella experiència crucial de les seves vides sota la cautela i el dissimul, sempre amatents per esborrar les petjades incriminatòries que anaven deixant. Hi ha qui opina que la tensió de tanta duplicitat fou una de les causes de la mort prematura del novel·lista.
Si que fa una mica de ràbia que se'n sàpiga tan poc, o serà que ens hem acostumat a furgar en la vida privada del personal? Ai, ara en tinc el dubte.
ResponEliminaClídice, ja no és qüestió del saber o no saber nostre. El que és trist és que se'ls permetés saber tant poc sobre ells mateixos.
ResponEliminaÉs curiós. Aquest període és l'època victoriana i trobem "normal" que això passés. Però si aquí també passaven aquestes coses!
ResponEliminaSort que hem evolucionat, o no?
Galde, no vam ser tots "victorians" en aquella època?
ResponEliminaAquestes coses passaven aquí fins fa quatre dies, conec parelles grans que fa pocs anys que han 'regularitzat la situació'. Era la mentalitat de l'època i per entendre moltes coses ens hem de posar en aquella mentalitat, és clar que trobo 'normal' que passessin, aquí i allà.
ResponEliminaMés gruixuts em semblen casos com el de la segona dona de Verdi, la Strepponi, que quan ell la va fer 'honrada' es va 'oblidar' dels fills anteriors fins al punt que gairebé no se'n sap res i probablement es van acollir a la caritat pública amb alguna minsa aportació de la dama.
La dona de Zola, en canvi, va 'acollir' la segona família del marit i els va fer hereus, és clar que no tenia fills propis.
Si fins i tot al Hollywood dels cinquanta i seixanta feien casar al Rock Hudson o castigaven actrius com Bergman si abandonaven els marits oficials.
Júlia, cal dir en honor de Dickens que va ocupar-se de tothom, tant de la primera dona com de la seva caterva de fills.
ResponElimina