Les veritats de la ficció

Els títols de crèdit de “También la lluvia”, l’última pel·lícula d’Iciar Bollain, es projecten sobre una escena d’aires documentals. Ens trobem a un carrer de Cochabamba, Bolívia, on una llarga cua d’indígenes aspiren a obtenir un paper en una pel·lícula. El productor i el director, en veure que se’ls hi ha girat feina, n’escullen a dit tres o quatre i despatxen tota la resta. Un indi menut i no gaire agraciat es queixa amb fermesa per l’arbitrarietat i exigeix que se li faci la prova de “casting” promesa. El director se’l mira fascinat i decideix que precisament aquest és l’actor que necessita per fer un dels papers crucials, el del líder dels “tainos”. En aquest moment es produeix en l’espectador inquisitiu una petita sensació de vertigen, en adonar-te que tots aquests indis anònims havien passat abans per un procés real de “casting” i que el que veiem ara és una ficció: que aquests rebutjats de la pantalla són aquí perquè havien estat acceptats en una selecció anterior.

És un detall menor, però que marca molt bé alguns dels temes de la pel·lícula. El cinema dins del cinema, un recurs que s’ha emprat en moltes ocasions (i que sovint proporciona bones pel·lícules), però que poques vegades he vist explotat amb tanta intel·ligència. El mèrit inicial cal atribuir-lo al guió de Paul Laverty, còmplice habitual de Ken Loach i marit de la directora, que encadena escenes on els diferents nivells de ficció enriqueixen mútuament el seu significat i conviden a reflexions que van molt més enllà del mer joc estilístic.

“También la lluvia” narra en principi l’aventura d’un equip de rodatge que s’ha traslladat a Bolívia per fer una pel·lícula sobre els primers temps de la colonització espanyola a Amèrica. Primera ironia: tot i que Colom va desembarcar al Carib entre els “tainos”, per qüestions de pressupost, la filmació es realitza a l’altiplà andí amb indígenes que parlen quítxua. La gent de l’equip, amb les millors intencions progressistes, pretén denunciar l’injusta explotació a la que els conqueridors sotmeteren a la població local, tot optant pel punt de vista de fray Bartolomé de las Casas o del menys conegut Antonio Montesinos. No costa fer cap esforç per establir un paral·lelisme entre els fets del segle XVI i la situació actual dels indígenes, un efecte de mirall que s’explora de forma molt subtil en les escenes d’assaig.

Afegim-hi a tot això un tercer nivell narratiu, el de les revoltes pel dret a l’aigua que esclataren a Cochabamba l’any 2000, que irrompen dins del relat a través dels problemes ben reals dels actors indígenes, i que afecten de retruc els cineastes vinguts del primer món. Aquesta confluència d’interessos contraposats fa esclatar el conflicte interior dels protagonistes: fins a quin punt estem disposats a defensar les nostres bones intencions? On són els límits de l’explotació?

I encara, com m'ha fet observar una amiga, cal preguntar-se quina va ser la relació de Bollain i el seu equip amb els seus col·laboradors indígenes, un problema del qual la realitzadora en devia ser molt conscient.

Luis Tosar, en el paper del productor, personifica la presa de consciència dels nostres límits i contradiccions davant de les injustícies del Tercer Món. Està excel·lent, com ja ens té (mal) acostumats, en un paper de cabró que es va humanitzant. La resta del repartiment és en general irreprotxable. Karra Elejalde està entranyable com l’actor que encarna a Colom, un descregut borratxo que és l’únic que gosa dir les veritats. Raul Arévalo és un actor que, des d’uns inicis no gaire prometedors, va demostrant de mica en mica que l’ofici també es pot aprendre i aquí està brillant en un difícil paper, ja que interpreta a un actor de caràcter totalment oposat al paper que representa a la pel·lícula dins de la pel·lícula. Malauradament, Gael Garcia Bernal ha de carregar amb el personatge menys acabat i poca cosa pot fer, apart de col·laborar amb la seva fotogènica presència. I parlant de presència, no cal oblidar Juan Carlos Aduviri, l’intèrpret bolivià que, malgrat el seu físic tan poc canònic, omple de magnetisme totes les seves intervencions i ofereix una rèplica a l’alçada de l’immens Luis Tosar.

No tot en el film és rodó. Apart del desenvolupament insuficient del personatge del director (el que li ha tocat a Gael), el seu desenllaç, després d’un clímax de gran potència, té un regust a suflé que es desinfla. Però es poden considerar retrets menors per a una cinta que emociona, fa pensar i fins i tot té moments de trepidació i adrenalina. No conec cap pel·lícula d’Iciar Bollain (“Hola, ¿estás sola?”, “Flores de otro mundo”, “Te doy mis ojos”, “Mata-haris”) que estigui mancada d’intel·ligència i de cor. Amb una trajectòria tan consistent, estic disposat a seguir-la allà on vulgui dur-nos en el futur.