Imatge de la representació de "The Frozen Deep".
Més enllà dels seus èxits professionals, Dickens feia temps que no anava bé i escrivia agònics textos personals com aquest: “Els vells temps… Els vells temps! Aconseguiré alguna vegada, em pregunto, tornar a tenir l’estat d’ànim que tenia llavors? Observo que els records que guardo al meu armari s’estan fent massa grans”.
Com succeiria sovint en la seva biografia, el verí del teatre acudí al seu rescat. Corria l’any 1856 i el seu amic Wilkie Collins li escrivia un drama titulat “The Frozen Deep” (“La profunditat gelada”). Si dic que “li escrivia” és perquè Collins sembla que ho va fer teledirigit pel seu col·lega i perquè, durant la posada en escena, Dickens millorà substancialment l’obra, participà en la seva reescriptura i dissenyà uns efectes lluminosos espectaculars.
“The Frozen Deep” tracta una temàtica molt estimada durant el segle XIX a Anglaterra, la del destí atzarós de tantes expedicions desaparegudes en territoris inexplorats. En aquest cas el referent original era el viatge de Sir John Franklin a l’Àrtic l’any 1845. Que cap d’aquells braus homes retornés al confort dels seus clubs privats s’atribuí inicialment al canibalisme dels inuit, tot i que (amb la boca petita) cabia també la possibilitat que aquella colla de cavallers britànics hagués caigut en l’antropofàgia per pura necessitat alimentícia. Collins (i Dickens) intentaren pintar-ho tot de la forma més heroica possible i foren recompensats amb un prometedor èxit de públic. Les primeres representacions tingueren lloc a can Dickens, amb assistència de jutges, ministres i membres del Parlament.
Dickens, que actuava en el paper de Richard Wardour, el protagonista, en un gest de pura noblesa salvava el seu rival amorós al bell mig dels gels àrtics. Tanta abnegació de segur que devia prefigurar el sacrifici de la seva següent novel·la (“A tale of two cities”). Com a mínim garantí una pila de llàgrimes entre el distingit públic. El triomf teatral fou tan descriptible com memorable: qui no acabava plorant davant d’aquella exhibició de sentiment, no tenia ànima. D’això se’n diu catarsi.
Llavors morí el seu amic dramaturg Douglas William Jerrold i es va muntar una funció benèfica per amorosir la situació de la vídua i els fills. Hi assistiren la reina Victòria, el príncep Albert i el rei de Bèlgica a més de llumeneres literàries com William Thackeray i Hans Christian Andersen. Tots es mostraren plenament satisfets davant del drama àrtic, però la recaptació fou insuficient. Dickens buscà una sala més gran per rendibilitzar els seus esforços caritatius i la trobà al Free Trade Hall de Manchester. Fins llavors havia comptat amb la col·laboració desinteressada de les seves filles Kate i Mary, però li semblaren inadequades per fer una tanda de tres funcions en un teatre d’aquelles dimensions. Així fou com decidí contractar l’actriu professional Frances Ternan i les seves dues filles, Maria i Ellen.
Les circumstàncies de l’encontre són poc clares (al cap i a la fi ens trobem en el molt discret segle XIX), però del que no hi ha cap dubte és que Charles, el celebèrrim escriptor de 45 anys, s’enamorà d’Ellen Ternan, 27 anys més jove que ell. Res que sigui gaire infreqüent ni llavors ni ara. [I aprofitaré que les coses es posen interessants per interrompre i continuar demà].
Com succeiria sovint en la seva biografia, el verí del teatre acudí al seu rescat. Corria l’any 1856 i el seu amic Wilkie Collins li escrivia un drama titulat “The Frozen Deep” (“La profunditat gelada”). Si dic que “li escrivia” és perquè Collins sembla que ho va fer teledirigit pel seu col·lega i perquè, durant la posada en escena, Dickens millorà substancialment l’obra, participà en la seva reescriptura i dissenyà uns efectes lluminosos espectaculars.
“The Frozen Deep” tracta una temàtica molt estimada durant el segle XIX a Anglaterra, la del destí atzarós de tantes expedicions desaparegudes en territoris inexplorats. En aquest cas el referent original era el viatge de Sir John Franklin a l’Àrtic l’any 1845. Que cap d’aquells braus homes retornés al confort dels seus clubs privats s’atribuí inicialment al canibalisme dels inuit, tot i que (amb la boca petita) cabia també la possibilitat que aquella colla de cavallers britànics hagués caigut en l’antropofàgia per pura necessitat alimentícia. Collins (i Dickens) intentaren pintar-ho tot de la forma més heroica possible i foren recompensats amb un prometedor èxit de públic. Les primeres representacions tingueren lloc a can Dickens, amb assistència de jutges, ministres i membres del Parlament.
Dickens, que actuava en el paper de Richard Wardour, el protagonista, en un gest de pura noblesa salvava el seu rival amorós al bell mig dels gels àrtics. Tanta abnegació de segur que devia prefigurar el sacrifici de la seva següent novel·la (“A tale of two cities”). Com a mínim garantí una pila de llàgrimes entre el distingit públic. El triomf teatral fou tan descriptible com memorable: qui no acabava plorant davant d’aquella exhibició de sentiment, no tenia ànima. D’això se’n diu catarsi.
Llavors morí el seu amic dramaturg Douglas William Jerrold i es va muntar una funció benèfica per amorosir la situació de la vídua i els fills. Hi assistiren la reina Victòria, el príncep Albert i el rei de Bèlgica a més de llumeneres literàries com William Thackeray i Hans Christian Andersen. Tots es mostraren plenament satisfets davant del drama àrtic, però la recaptació fou insuficient. Dickens buscà una sala més gran per rendibilitzar els seus esforços caritatius i la trobà al Free Trade Hall de Manchester. Fins llavors havia comptat amb la col·laboració desinteressada de les seves filles Kate i Mary, però li semblaren inadequades per fer una tanda de tres funcions en un teatre d’aquelles dimensions. Així fou com decidí contractar l’actriu professional Frances Ternan i les seves dues filles, Maria i Ellen.
Les circumstàncies de l’encontre són poc clares (al cap i a la fi ens trobem en el molt discret segle XIX), però del que no hi ha cap dubte és que Charles, el celebèrrim escriptor de 45 anys, s’enamorà d’Ellen Ternan, 27 anys més jove que ell. Res que sigui gaire infreqüent ni llavors ni ara. [I aprofitaré que les coses es posen interessants per interrompre i continuar demà].
I els guionistes de les sèries que es fan ara se les donen d'originals! ^^
ResponEliminaEls qui hem passat algun cop pel teatre,. ni que sigui més o menys amateur, sabem quina mena de coses passen de portes endins, darrere els escenaris i en acabat dels assajos i les estrenes. Res d'infreqüent, per tant.
ResponElimina