En temps del Terror

“Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, era l’edat de la saviesa, era l’edat de la beneiteria, era l’època de les creences, era l’època de la incredulitat, era la temporada de la Llum, era la temporada de la Foscor, era la primavera de l’esperança, era l’hivern de la desesperació…”

Amb aquestes paraules, que es compten entre els inicis de novel·la més cèlebres de la literatura universal, començava “A tale of two cities” la dotzena aportació de Charles Dickens al gènere. Fou publicada entre maig i desembre de 1859 a la nova revista “All the Year Round”. Es tracta de la segona de les dues novel·les històriques que Dickens va escriure; però mentre la primera (“Barnaby Rudge”) s’ocupava d’uns fets relativament foscos per a un lector no britànic, aquesta gosava posar en escena la crucial Revolució Francesa de conseqüències universals.

Dickens tenia moltes virtuts, però no es caracteritzava per la seva perspicàcia històrica, per això, per escriure aquest llibre es refià totalment de “The French Revolution: A History” de Thomas Carlyle. De totes maneres, poc importa: ningú no hauria de llegir novel·les històriques per aprendre història. I el cert és que, com a ficció, la cosa funciona la mar de bé: poques vegades aconseguí Dickens un argument tan concís i tan dramàticament rodó.

Les dues ciutats a les que es refereix el títol són París i Londres (Reus va caure al darrer moment). Malgrat la simplicitat del conflicte principal, us estalviaré els innombrables detalls de la trama (al cap i a la fi ens trobem en territori Dickens). És suficient saber que implica a un noble francès (Charles Darnay) amb simpaties revolucionàries i a un advocat cínic, dissolut i anglès (Sydney Carton). Tots dos rivalitzen per l’amor de Lucie Manette, el pare de la qual es troba empresonat a l’emblemàtica Bastilla. Darnay i Carton presenten físics tan similars que molta gent els confon. La crítica més sofisticada cita la figura del “doppelgänger” (o la del “bessó dolent”) com a inspiració temàtica, jo diria que és simplement un recurs barat per facilitar el desenllaç. Ja que, en el moment culminant, el menyspreable Carton, redimit per amor, es sacrifica i substitueix Darnay en el camí a la guillotina.

Melodramàtic, sí, ja ho sé. Increïble, també. Però tremendament eficaç. Afegiu-hi algun d’aquells membres de la noblesa francesa que deien allò de “si no tenen pa, que mengin coca” i un cor de bruixes venerables que fan mitja al peu del patíbul i ja teniu la versió per a tots els públics de la Revolució Francesa.

“Història de dues ciutats” ha estat sempre una de les obres més populars de l’autor, potser per la grapa dramàtica del seu argument, també per la seva relativa brevetat. Adaptada en nombroses ocasions al teatre, al cinema, a la televisió i fins i tot a l’òpera, si entreu en qualsevol llibreria és probable que aquest sigui el llibre seu que trobeu amb més facilitat. Dit això, i tot i que la seva lectura és molt recomanable, per a mi té ben poc a veure amb les coses que més m’agraden de Dickens. Serà que la novel·la històrica mai no me l’acabo de creure del tot (i que Dickens no era gens bon historiador), serà que hi ha poc lloc per l’humor o la sàtira social, serà que Londres queda en un segon terme. I què és una novel·la de Dickens, si no té el seu cor ben plantat al bell mig d’Anglaterra?