Justificant la sagnia

És coneguda la meva flaca per les qüestions tipogràfiques i, per tant, no és d’estranyar que em sentís atret per un llibret d’Enric Jardí editat per Actar el 2007 amb un títol quilomètric: “Veintidós consejos sobre tipografía (que algunos diseñadores jamás revelarán) y veintidós cosas que nunca debes hacer con las letras (que algunos tipógrafos nunca te dirán)”. El llibre consta de dues parts cadascuna amb la seva coberta, o sigui que no té ni davant ni darrera, que és capiculat (no sé si m’explico, però tant se val) i està adreçat als dissenyadors professionals, de manera que els seus consells són, en general, poc útils pels dissenyadors aficionats que som els blocaires.

Alguns dels consells són de sentit comú: no barrejar tipus de lletra, evitar les tipografies fantasioses (a menys que siguis en Girbén, afegeixo jo) i les que imiten l’escriptura cal·ligràfica. Curiosament en Jardí menciona la Comic Sans i opina que potser som massa cruels amb ella, atès que tanta gent la troba “simpàtica”. D’això en dic respecte per la democràcia.

Una qüestió interessant que no sempre tenim en compte els que escrivim als blocs és la dels paràgrafs. Res no és més fatigós que un text llarg sense un punt i apart de respir de tant en tant; però no és suficient tallar la línia abruptament: cal marcar el canvi de paràgraf d’alguna forma més  visible. Hi ha dues opcions usuals, bé intercalar una línia en blanc o bé sagnar la primera línia del paràgraf següent, és a dir iniciar la primera línia unes quantes posicions més a la dreta del marge.
   
    Com he fet aquí. Segons Jardí, el mètode de la línia en blanc malgasta espai i és més cansat pel lector. En qualsevol cas, el que no s’ha de fer mai és utilitzar els dos recursos (sagnat i línia en blanc) alhora, com acabo de fer.

Però l’assumpte que m’ha deixat més intranquil és el de la justificació dels textos. Jo, potser malacostumat per la tradició de l’edició en paper, sempre havia defensat els textos justificats, aquells que dibuixen uns marges dret i esquerre perfectament verticals. Però Jardí sosté que, sempre que sigui possible, cal alinear els textos a l’esquerra. El motiu és molt clar: qui dissenya una bona tipografia, també pensa molt detingudament en l’espai que hi ha d’haver entre lletres i entre paraules. Qualsevol justificació obliga el text a cenyir-se una cotilla i pervertir els seus espais naturals de respiració. Si es parteixen les paraules que clouen cada línia es pot aconseguir un marge dret força uniforme. A partir d’ara, intentaré publicar així, encara que la meva “helvetica”, esdevingui “arial” a la majoria d’ordinadors, i per tant no tingui gaire “pedigrée”. 

O no, perquè ara que m'ho miro, els talls de línia de l'editor no es corresponen amb els del producte acabat. Encara som lluny del "what you see is what you get". WYSIWYG pels amics.