L’ombra d’un dubte

Per una feliç coincidència, després de parlar avui dels fenòmens virals, acabem de veure una pel·lícula que tracta entre altres coses d’aquest mateix tema i conté a més una bonica paràbola sobre la irresistible propagació de la maledicència.

Es tracta de “Doubt”, dirigida per John Patrick Shanley, l’autor de l’obra de teatre en la qual es basa, guanyadora d’un Pulitzer i un Tony l’any 2004. Shanley, que va guanyar un Oscar pel guió de “Moonstruck” (‘Hechizo de luna’), no havia dirigit cap altra pel·lícula des del seu debut fa 20 anys amb ‘Joe contra el volcán’, del que sembla que va quedar força escarmentat.

L’any 1964, quan el Concili Vaticà II encara és recent, en una escola parroquial del Bronx es produeix la confrontació entre dues formes d’entendre el servei a Déu. Per un costat, el Pare Flynn (Philip Seymour Hoffman), capellà afable que postula una obertura de l’església per acostar-se als seus fidels, de l’altre la Germana Aloysius (Meryl Streep), rigorosa detectiu de les culpes alienes. Entre ells s’interposa un hipotètic cas d’abusos pederàstics del que no arribarem a saber tota la veritat; però que convidarà a més d’una reflexió sobre el pecat (en un sentit lax), la confiança, la mentida, el dubte i la compassió, a més d’una inesperada excursió per territoris que podrien ser molt relliscosos.

“Doubt” és una peça de cambra per a quatre actors que no oculta els seus orígens teatrals. El seu èxit depèn en gran part de les actuacions i aquestes no defrauden: els quatre protagonistes han estat nominats per l’Oscar d’enguany. Philip Seymour Hoffman aporta les seves maneres untuoses a un personatge d’una gran ambigüitat; Amy Adams prossegueix la seva carrera ascendent, armada d’uns ulls d’encisadora innocència; i Meryl Streep està perfecta com sempre, carregant amb un personatge d’una sola corda que només es trenca al final. Però la part de la lleona se l’endu Viola Davis qui, amb una única escena, fa esgarrifar en presentar la visió més inesperada de l’afer.

“Doubt” pot presentar unes formes una mica passades de moda; però el que explica és apassionant i els seus conflictes tan pertinents avui com fa quaranta anys.

Enriquint el vocabulari

A aquestes alçades, no aprenc una paraula nova tots els dies; per això, quan en trobo una, em fa fins i tot il·lusió. En aquest cas, més que d’una paraula es tracta d’una accepció de la paraula anglesa ‘viral’ (‘víric’ en català).

Per descomptat (i per experiència) ja sabia el què ‘viral’ volia dir en el camp de la biologia i en el del software malintencionat, però no era conscient del seu ús més general. Diu la Wikipedia (ni en català ni en castellà hi apareix) que: “Els fenòmens vírics són objectes o models capaços de reproduir-se o convertir altres objectes en còpies d’ells mateixos quan aquests objectes han estat exposats a aquells”.

Des que vaig llegir el mot per primera vegada i vaig saber el què significava, va produir-se aquest fenomen tan recurrent, pel qual comences a trobar-te la paraula pertot arreu, talment com si tingués les propietats que ella mateixa indica en grau superlatiu.

Sota aquesta categoria podem trobar els exemples més diversos, des de els que han estat pensats perquè es propaguin com a virus (les cadenes de cartes, els memes, Facebook...), fins els rumors, les modes, les llegendes urbanes, els acudits o els blocs.

Dins d’Internet, on la informació vola, el fenomen és molt freqüent: tots coneixem casos de vídeos, imatges, notícies, recomanacions o rumors que de la nit al dia han esdevingut ubics i no hi ha plana on no te’ls trobis. El secret d’aquesta difusió deu tenir diversos motors: per una banda l’atractiu, la utilitat o la gràcia dels materials en si, però també un polsim d’altruisme, un altre de sociabilitat i també un impuls per mostrar-se millor informat que els teus receptors. I tot amb el mínim esforç que implica quatre clics ben col·locats.

Basar (III)

Aquesta proposta és més seriosa i forma part de l'enyorada sèrie de discos “Red, Hot and...”, compilacions de temes inèdits destinats a ajudar la Red Hot Organization que lluita contra la difusió del HIV i la Sida. En aquesta ocasió el doble CD, titulat “Dark was the night”, aplega una colla d’artistes que per a mi són del milloret que es pot escoltar: David Byrne, Kronos Quartet, Sufjan Stevens, Feist, Antony, Yo la tengo, Cat Power, Bon Iver, The Decemberists, Arcade Fire, Beirut, The New Pornographers...

El disc no apareixerà fins el 16 de febrer, per tant no puc certificar la seva qualitat (només les seves bones intencions), però des de la seva pàgina podeu accedir diàriament a una de les cançons.

Basar (II)

Intrigant i fascinant com tot el que arriba des de l'Orient Llunyà.

Basar (I)

He llegit a algun lloc que, per sortir de la crisi, cal que tothom que tingui diners els gasti irresponsablement en compres inútils (o així ho he entès). Que siguin inútils no vol dir necessàriament que estiguin mancades d'estil.

I com a exemple triat a l'atzar aquest regal ideal pel matemàtic que tots portem dins (de vegades molt endins).

Sorpresa

Com sempre, Millás ho diu millor.

Entrevista amb el vampir

Foto Nick Saltmarsh
Són quarts de set quan sona el despertador, més aviat de l’habitual. Com faig cada tres o quatre mesos, camino cap al Clínic per uns carrers on encara no transita ningú. En canvi, la recepció del dispensari del carrer Còrsega és ocupada per una llarga cua que serpenteja per optimitzar l’espai. Predominen els jubilats que, en principi, no caldria que matinessin tant; potser són tots insomnes. Alguns d’ells amb vocació de guàrdies de tràfic intenten posar ordre a la cua.

—Vostè quina hora té? Un quart de vuit? Llavors ha d’anar davant d’aquella senyora. Vostè té hora a les vuit? Encara haurà d’esperar, ara estan donant números pels de les set. Millor que segui. No, a aquest jove li he donat tanda jo. No, no s’està colant. No em digui que fa mitja hora que ha arribat, perquè jo no l’he vista. I no cal que es posi així. Si té tanta pressa passi, ja es pot posar davant meu, per no sentir-lo... I ara què remuga? L’hi estic cedint el meu torn i encara es queixa?

De fet tot el procés d’atenció als pacients va força ràpid i avançar alguns llocs a la cua no ofereix avantatges substancials; però sembla que als jubilats tot aquest mercadeig incruent els eixoriveix més que una bona tassa de cafè.

Al soterrani esperem, ara en complet silenci, fins que apareix el nostre número al panell lluminós. Els “boxes” de fusta clara flanquegen un llarg passadís; sempre em fan pensar en un estable. Entro en el que em correspon, sec, m’arremango i poso el braç nu, puny clos, sobre una mena de coixí. La infermera (excepcionalment avui un infermer rabassut) etiqueta diversos tubs amb el meu codi de barres, cada tub té un tap de color diferent, tots molt bonics; després es calça els guants de goma, em busca la vena, la frega amb alcohol i hi clava una mena de papallona de plàstic. Va omplint tubs de sang fosca, tres, quatre, cinc... Sembla mentida que després d’aquest dessagnament rutinari al que han sotmès el meu cos menut encara pugui sortir caminant sense ajudes.

Però el que em sembla més estrany és la vida d’aquests infermers enquibits en el seu compartiment de fullola, encarats a una porta per la que van entrant sense pausa persones a les que cal punxar i extraure sang. Estic segur que podrien ser la metàfora d’alguna cosa, però ara no se m’acut de què.

Casaments gais

Aquesta notícia només l'he trobada al tabloide "The Sun", o sigui que deu ser més falsa que "un duro sevillano". Malgrat tot hi veig una mica de justícia poètica en aquest tendre casament d'una parella estèril que s'entesta a robar els ous dels seus congèneres fèrtils.

Estic segur que educaran els seus fills adoptius sota les premisses de l'escola activa i cap d'ells anirà voluntari a lluitar a una guerra que no incumbeixi la seva família.

Education for Citizenship

Acaba d'arribar a les meves mans un document excepcional, gentilesa d'un d'aquests espies dobles que pul·lulen ara per Madrid. Es tracta d’un vídeo educatiu que el govern socialista pretenia infiltrar a les classes d’educació per la ciutadania a la Comunitat Valenciana.

Malauradament Francisco Camps fa dies que va desistir de dur endavant el seu audaç projecte educatiu bilingüe, de manera que el vídeo de sabotatge ja no té cap sentit i la meva exclusiva periodística ha perdut, per tant, gran part del seu impacte.

De totes maneres, encara que només sigui per deixar testimoni dels maquiavèlics plans socialistes, ideats per rentar el cervell dels nostres xiquets, poso a l’abast de tothom aquesta obra mestra de propaganda desviada.

Homofòbies (IV)

No volia acabar aquesta descoratjadora passejada sense donar un exemple més proper, no fos cas que penséssim que en aquest oasi català no hi creixen també alguns cactus.

Els gais i lesbianes de les Terres de l’Ebre no estan gens contents amb l’homenatge que el Col·legi de Periodistes de la demarcació va retre al tortosí Daniel Arasa el passat divendres en un restaurant de Jesús (sic). Aquest prestigiós periodista i historiador, col·laborador de La Vanguardia, president del

Grup d’Entitats Catalanes de la Família (GEC) (aliat habitual del Foro Español de la Familia), director general de CinemaNet i de la Mostra Internacional de Cine sobre la Familia i promotor del Monument a la Família que es pot veure a Tortosa, és a més de tot això un veritable croat a favor de la seva idea de família (és pare de set fills), per si no havia quedat clar. Per això s’ha pronunciat diverses vegades contra el matrimoni homosexual, contra la celebració dels Gay Olympics a Barcelona i fins i tot contra els colebrots de TV3, pel mal exemple que donen mostrant gais i lesbianes que no sempre acaben malament. Aquest homòfob recalcitrant de passada també ha posat el crit al cel amb l’afer dels autobusos ateus (“Los ateos atacan a Dios”).

Aquí podeu veure una de les perles d’aquest senyor.

Per avui, aturo aquí les homofòbies, però continuarà, sospito.

Homofòbies (III)

Després de mirar a esquerra i a dreta, giraré la vista cap al centre, és a dir Madrid.

Fa dos dijous durant un xat amb els lectors, el crític de cine Carlos Boyero responia així a una pregunta sobre la possibilitat que Sean Penn guanyés l’Oscar pel paper de Harvey Milk:

“Penn, como siempre, está perfecto. Imagino que le caerá otro Oscar, ya que los personajes excepcionales y en general los que reunen alguna tara (locos, drogadictos, alcohólicos, neuróticos, paranoicos, disminuidos físicos y mentales) acostumbran a tener mucho a su favor en la concesión de los Oscar. Impresionan mucho más que la gente cotidiana.”

El senyor Boyero és d’aquells que es vanten de dir les coses pel seu nom: no té inconvenient en carregar contra el cinema més arriscat, contra els “moderns”, contra el cinema asiàtic o iraní... Sembla que l’únic que li agrada del cinema actual són les sèries de televisió (?). Imagino que, amb aquesta actitud, també deu ser un acèrrim oponent a la correcció política, cosa que no em sembla malament; però aquí crec que ha entrat de ple en l’insult.

D’acord que un xat no és el mitjà ideal per mesurar les paraules; però està clar que està dient que el personatge de Sean Penn és un tarat. Donat que Harvey Milk no era altra cosa que un homosexual i un polític, i que Sean Penn en fa un retrat força creïble i “quotidià”, cal pensar que al senyor Boyero li semblen anormals els homosexuals o els polítics. No sé perquè m’inclino més aviat per la primera opció.

Homofòbies (II)

Ara farem una mirada cap a l’Oest.

The Internet Movie Database (IMDb) és una enorme base de dades sobre el cinema i els seus professionals. Entre d’altres moltes coses, ofereix als seus visitants la possibilitat de votar les pel·lícules amb una puntuació que va de 1 (execrable) fins a 10 (excel·lent). El fet és que, des de la nominació del film “Milk” de Gus van Sant a diversos premis Oscar, aquest ha sofert un linxament virtual en les seves votacions, com es reflecteix a la gràfica adjunta (l'escala de l'esquerra indica la posició en el Top 250).

Pel que he llegit, una situació similar es produí fa tres anys quan una altra pel·lícula de gran pressupost i temàtica homosexual, “Brokeback Mountain”, fou nominada pel premi a millor pel·lícula.

Resulta difícil predir qui hi ha darrera d’aquest sabotatge simbòlic i sense efectes reals en la concessió del premi. És sabut que la dreta religiosa és molt bel·ligerant als Estats Units (i on no?), però jo m’inclinaria més aviat per buscar-hi l’origen en un cert tipus d’adolescent gamberro i d’homofòbia visceral, que no ha trobat millor forma de perdre el temps. Sigui com sigui, quedi constància del poder de la Xarxa com a medi en el qual es pot propagar fàcilment l’homofòbia anònima.

Homofòbies (I)

D’homofòbia n’hi ha en diversos models i versions, algunes més pernicioses que d’altres, però totes igualment emprenyadores. Desgraciadament, i tot parafrasejant els inefables ¡Viva la gente!, “la hay donde quiera que vas”. De vegades, pel fet de viure dins d’aquesta bombolla anomenada Barcelona, hom pot arribar a pensar que aquest és el millor dels móns possibles, però una breu mirada a l’exterior garanteix disgustos a dojo.

Fem una mirada cap a l’Est. Segons EL PAÍS d’ahir, Ucraïna, un país amb un nombre d’habitants similar al d’Espanya i la major incidència de Sida del continent, només té comptabilitzats 158 casos de contagi per via homosexual en 20 anys d’epidèmia. No cal dir que la raó no és que a Ucraïna no hi hagi homosexuals, el que succeeix és que està molt mal vist ser-ho i, per tant, els malalts prefereixen presentar-se com a contagiats per accident, per contacte heterosexual o fins i tot com a drogoaddictes. Una situació similar es produeix als països veïns (Tadjikistan, Turkmenistan, Azerbaijan i Bielorrússia), tots ells amb una homofòbia fortament imbricada a la “cultura” social del païs. No es pot dir que en aquest cas l’homofòbia estigui oficialitzada per l’estat (com passa a molts països musulmans), però té greus implicacions sanitàries a l’hora de detectar i prevenir nous contagis, de manera que les conseqüències últimes són també letals.

Idiot wind

It was gravity which pulled us down and destiny which broke us apart

You tamed the lion in my cage but it just wasn't enough to change my heart.

Now everything's a little upside down, as a matter of fact the wheels have stopped,

What's good is bad, what's bad is good, you'll find out when you reach the top

You're on the bottom.

Bob Dylan

El juego del ángel

"Hay que hacer los deberes y saber de lo que se está escribiendo". Carlos Ruiz-Zafón

Els famosos àngels de Rafael no ho tenen tan clar a Dresde.
En acabar de llegir ‘La sombra del viento’ vaig dir-me que no tornaria a llegir cap altra novel·la de Carlos Ruiz-Zafón. No és que m’ho hagués passat del tot malament, però el llibre m’havia semblat una mena de Mendoza forçat i amb massa pretensions, ple de clixés i de falta de rigor (Verònica Lake una reina del Technicolor? L'estació de metro d'Hospital Clínic als anys cinquanta?).

No va contribuir a simpatitzar amb l’autor el seu posat de geni incomprès i ulcerós en eterna lluita contra la resta del món. Feia l’efecte que li dolia haver parit un colossal best-seller i haver-se fet milionari amb ell, com si fos víctima d’un error que l’amargava internament. Tampoc la seva decisió d'anar a viure a Los Angeles me'l feia més simpàtic.

Però, com que no sóc home de principis i sí que sóc lector compulsiu, així que vaig veure voltant per casa “El juego del ángel”, no vaig resistir-me a fer-hi una ullada (llarga, llarga).

Malgrat que el principi fou planer, m’ha costat Déu i ajuda acabar-lo, el que no deu ser un bon senyal per una novel·la que se suposa de consum ràpid. El fulletó és un gènere difícil d’empassar avui dia, sobretot si te’l prens seriosament (com sembla fer Ruiz-Zafón). Les convencions obliguen a que la meteorologia sempre sigui adversa: tempestes de llamps i trons, pluges torrencials, espesses boires; gairebé res que tingui a veure amb el clima real de Barcelona. El gènere també implica truculència i cadàvers a dojo: catorze protagonistes (pel cap baix) eliminats per intervenció humana i sense gaire explicacions, detall que em sembla d’una extrema i poc premeditada crueltat.

L’argument en si és un desvariejament induït per pel·lícules que passen infinitament més de pressa que el llibre (i que, per tant, per la seva velocitat bloquegen qualsevol sentit crític). Hi ha un prestigiós tema fàustic perdut entremig de moltes bestieses. Com passava a la novel·la anterior, hi ha anacronismes difícils d’empassar (som als anys trenta i apareix un “pasar el mocho” i unes obres complertes de Lampedusa, on són els editors (en el sentit anglès de la paraula)?)

Feu-me el favor: llegiu “Bleak House” o “Little Dorritt” de Charles Dickens i aprengueu el que és un fulletó com cal. I descobriu dues obres mestres, de passada.

Maquiavelo en sabatilles

La política italiana deu ser una de les coses més incomprensibles que ha parit mare i un dels seus personatges més intrigants (en tots els sentits de la paraula) és Giulio Andreotti, a qui l’estupenda Marieta va dedicar una acerba felicitació amb motiu del seu 90 aniversari.

Aquest jurista romà deu haver batut més rècords Guinness que qualsevol altre ésser viu: ha segut al parlament italià des de 1948 com a diputat i des de 1991 com a senador vitalici, set vegades President del Consiglio, vuit vegades ministre de defensa, cinc vegades ministre d’exteriors, tres vegades ministre de la participació estatal, dues vegades ministre de finances, de pressupost i d’indústria, una vegada ministre del tresor, de l’interior, de béns culturals i de política comunitària. Com qui diu, quan el dinosaure es va despertar, Andreotti ja era allí. No és d’estranyar que si li atribueixi la frase de Tayllerand: “El poder desgasta a qui no el té”.

La qüestió és que ahir vam anar a veure “Il Divo”. No, no em refereixo a aquells quatre sòmines que canten vestits per anar a un ‘cotillon’ de El Corte Inglés, sinó a la pel·lícula de Paolo Sorrentino que narra les aventures d’aquest polític perpetu durant el principi dels anys noranta. Foren anys tumultuosos, en els quals la política italiana ocupava titulars dia sí, dia també: des de la presentació del VII govern Andreotti fins al judici en el que va ser acusat d’associació amb la Mafia (i pel que va ser absolt més per prescripció dels delictes que per manca de proves), passant per l’assassinat del jutge palermità Giovanni Falcone i del diputat sicilià Salvo Lima, amb digressions cap a morts anteriors com els assassinats del president de la Democràcia Cristiana Aldo Moro (1978), del periodista Mino Pechorelli (1979), del general Della Chiesa (1982), el suïcidi del banquer Roberto Calvi (1982) o l’enverinament del banquer Michelle Sindona (1986).

Els fets que s’expliquen són del màxim interès, però podrien resultar ardus per un espectador poc implicat, i l'escassa malícia narrativa que té la realitat (vegeu al respecte les meves cròniques sobre “The changeling” o “Milk”) jugaria a la contra, però aquest film demostra que qualsevol història, si se sap explicar bé, pot ser apassionant. Sorrentino opta per uns grams d’estilització que s’apropa al gran guinyol sense deixar de ser creïble, l’actor Toni Servillo fa una creació modèlica entre còmica i terrorífica (quin tros de Nosferatu shakespearià, catòlic i gens sentimental!), la música està molt ben posada i el muntatge és dinàmic sense necessitat d’acudir al videoclip. En poques paraules, estic dient que l’aneu a veure immediatament.

P.D. En aquesta pel·lícula rau un petit misteri: hi actua Fanny Ardant en un paper menor però suculent que no figura als crèdits. En les meves recerques per Internet algú diu que fa de muller de l’ambaixador francès. Algú ho pot confirmar o explicar-me perquè aquest secretisme?

Bus i abús

Es veia venir. Des que els ateus vam decidir sortir al carrer per primera vegada amb una consigna força moderada, una pila de col·lectius religiosos (d’aquests que no paren de fer propaganda més o menys encoberta) van sentir-se ofesos per la pèrdua del monopoli. Els eh-cristians! van contraatacar, no amb dos, sinó amb tres autobusos, tot i que el primer dia de la campanya un autobús se’ls va avariar i un altre no va poder exhibir la publicitat perquè no hi cabia al vehicle designat. No sé si anomenar-ho justícia divina o poètica.

Però, que com en aquest país ens va més l’enginy gratuït que no pas la teologia, aviat han sorgit altres propostes més profanes. Aquesta tarda n’he vistes dues als autobusos de Barcelona: una que deia alguna cosa similar a “En el cielo no sabemos, pero en el suelo existe xxxx” (i aquí una marca de parquet); l’altra, de la revista ‘Pronto’.

Tanmateix, la campanya més graciosa és aquesta (falsa) que he copiat del col·lega Eines de Llengua i que prové d’algun evangeli apòcrif.

Lectors caiguts del cel

Quan vaig escriure aquesta entrada, potser hauria estat millor que m’ho pensés dues vegades. Un mes més tard ja tinc clar que mencionar a Paris Hilton no és la millor manera d’atraure lectors: la xarxa va saturada de pàgines especialitzades en aquesta celebritat, contra les quals jo no hi tinc res a pelar.

Me n’he adonat fent un seguiment dels mots claus que la gent entra a Google i mitjançant els quals acaben anant a petar al meu bloc. És un estudi tan curiós com alliçonador.

Previsiblement hi ha una colla de fans que teclegen al cercador “Casavella”, “Marianne Faithfull”, “Lambchop” o els més precisos fans de Manel, que escriuen coses com “manel lletra de canço pla quinquennal” o bé “trauré pit ensenyant la corbata”.

Després hi ha els bojos per l’òpera, que crec que són una raça apart, i que busquen detalls sobre les darreres produccions del Liceu: “Steffano Secco”, “sinopsis de Simon Boccanegra”, “resum de L’opera les noces de Figaro”...

Altres entrades que han tingut un èxit inesperat versen sobre la cuina (“compota de Nadal”), el santoral il·lustrat (“Santa Lucía óptica”) o els rèptils (“iguana rosada”, “iguanas de diferentes especies”). N’hi ha de localistes (“blocs riudebitlles”) i d’exòtics, com un “calendaris” teclejat des de Bombai! (potser és una paraula que en urdú o hindi té un altre significat). També m’he trobat amb cerques molt vagues (“reminiscència”, “ecologia”), d’altres curiosament precises (“animisme infantil”) i alguna precisa fins a la bogeria (“775.000 millones entre 6.700 millones. Si la realiza, obtendrá como resultado 115, con una serie de”).

De tot això se’n pot extreure una lliçó que, no per vella, és menys necessari repetir i repetir-me: Internet demana especialització, proximitat, fins i tot un poc de localisme ben administrat. No fa cap falta una altra pàgina dedicada a “High School Musical”, Harry Potter o la propera mega-estrena de Hollywood, que ja tenen darrera tot l’aparell propagandístic i la munió de fans que calen.

S’ha de parlar d’allò que coneixes, i encara millor d’allò que estimes. Com que tots som irrepetibles, segurament quan més fidel ets al teu cor i al teu cervell, més universal et tornes.

Badades on the road

Aquest Nadal en Santi, com sabia que havia esdevingut un badoc a temps parcial, em va regalar un llibret titulat "Signspotting", compilat per Doug Lansky i editat per Lonely Planet on es mostren fotos de rètols i senyals de tràfic tan reals com hilarants. La majoria estan escrites en anglès i evidencien que aquesta 'lingua franca' internacional no es deixa dominar fàcilment i es presta a molts equívocs si es deixa en mans inexpertes (tot i que moltes de les badades han estat capturades en territoris anglòfons, el que demostra que ni els nadius ho tenen clar).

Els 'signspotters' semblen ser una mena de boletaires de les badades que recorren el món a la recerca de l'error inspirat. En aquesta pàgina s'apleguen els més celebrats i amb una mica de coneixement d'anglès podeu riure una estona. També admeten col·laboracions i ofereixen premis a les més votades. Qui deia que les badades no tenen futur?

La dimensió desconeguda

Continuo jugant amb el meu Zome i avui m’he traslladat a la quarta dimensió. Si algun geòmetra em llegeix, pensarà que he descobert la sopa d’all; però fins ara no se m’havia acudit visualitzar més enllà de les tres dimensions habituals i la possibilitat d’endinsar-me en territori inexplorat em dóna un cert vertigen.

Tots sabem que l’ombra d’un objecte tridimensional produeix una figura de dues dimensions. Aquí es mostra, com a exemple, l’ombra d’un cub dibuixada sobre una superfície. El cub té sis cares quadrades (per això se l’anomena hexaedre) que aquí veiem reproduïdes, una mica deformades per la perspectiva. El cub també pot presumir de vuit vèrtexs i dotze arestes: compteu-les, que hi són totes.

En aquesta altra imatge, similar a l’anterior, es representa l’ombra d’un cub impossible extret de l’univers d’Escher. Si us hi fixeu, les arestes blaves s’entrellacen.

L’equivalent al cub en la quarta dimensió s’anomena hipercub. Encara que no podem construir un hipercub en el nostre espai, sí que podem construir la seva ombra, que seria tridimensional. Com seria aquesta ombra? Aquí caldrà apel·lar a la inducció. Una línia queda definida per dos punts (de dimensió zero); un quadrat per quatre línies (dimensió 1); un cub per sis quadrats (dimensió dos); i un hipercub, per tant, es defineix per vuit objectes tridimensionals, cuboides, que s’anomenen cèl·lules. Si els compteu, aquí veureu els vuit cuboides. I, a més, 24 cares, 32 arestes i 16 vèrtexs.

I en aquesta figura també (encara que costa una mica més de veure-ho).

Per acabar, Dalí (que no és un dels meus artistes preferits) va pintar aquesta famosa crucifixió, on Crist apareix clavat en un hipercub, el que afegeix una mica més de crueltat al seu martiri.

La propera generació

Cada vegada em costa més estar al dia en qüestions musicals i, potser, ni falta que fa. I encara que escolto majoritàriament artistes forasters, de tant en tant sento curiositat per saber què hi ha de nou al país. El meu últim “descobriment” va ser Antònia Font o sigui que ja tocava buscar-li un relleu.

Així és com he anat a parar als Manel, un quartet barceloní que encapçalà totes les llistes locals del millor que es va fer al 2008. Que uns nois que porten noms tan nostrats com Guillem, Martí, Roger i Arnau hagin batejat el seu grup de forma tan neutra sembla ser indici de modestes intencions.

I de fet, les seves cançons acústiques, amb un toc de folk perpètuament temptat pel pop, parlen de coses properes i quotidianes: els amors, els amics, la família; però ho fan amb una mirada obliqua que els fa molt especials.

Per exemple, hi ha una cançó que es diu “Roma”, on algú fantasieja amb la seva parella sobre les conseqüències que hauria tingut haver viscut durant l’imperi romà, una manera realista d’immortalitzar una història d’amor:

I els turistes es fan fotos on tu i jo vam esmorzar,
són les coses bones de passar a l’eternitat,
i un guia els ensenya el mosaic del menjador,
es retraten i passegen per la nostra habitació.

Ah!, el disc es titula “Els millors professors europeus”, que també sona estrany de tan normal com és, i s’origina en la cançó “Pla quinquennal” sobre una parella sumida en la rutina. Ell proposa desaparèixer “per perpetrar a l’ombra un gran pla quinquennal”: [ATENCIÓ: aquí la lletra completa]

El primer any compraré una corbata ben llarga estampada amb colors crus,
i, el segon, els millors professors europeus m’ensenyaran a fer el nus.
Pel tercer guardo l’antologia dels grans octosíl·labs que parlen de tu
i, pel quart, l’edició limitada folrada amb vellut.
I el cinquè ens creuarem per l’Eixample i demanarem taula en un bar de menús.
Trauré pit, ensenyant la corbata, i llavors, bonica,
dependrà de tu.

I llavors tot dependrà de tu.

A myspace podeu fer un tast de la seva música i veure el clip de “Noia estrangera” que té molta gràcia i dóna una idea de l’estranyesa de les seves propostes.

Incidentalment, com al FNAC el disc estava exhaurit, vaig haver de recórrer a “El Corte Inglés”. El vaig trobar a la secció de “Música regional”, on s’aixoplugaven tots els artistes que canten en català. En visites anteriors no recordo haver vist aquesta etiqueta totalment reduccionista. M’imagino que deuen aprofitar el mateix rètol (que, de retruc, és trilingüe) a tots els magatzems d’Espanya, per incloure-hi jotes, “isas” o “muñeiras”, segons faci al cas. Ho arxivaré com un dany col·lateral de la globalització.

Jardí d’escultures

Per qui no el conegui, volia presentar avui l’autor dels assemblatges que decoren la meva capçalera i desfiguren el meu perfil. Es tracta de l’escultor britànic Tony Cragg (Liverpool, 1949) a qui vam descobrir l’any 2004 en una visita a la magnífica Fundação de Serralves a Porto. S’hi presentava una gran exposició que ocupava l’edifici racionalista i els jardins de la fundació.

A l’interior s’hi exhibien peces formades per l’aglomeració d’objectes homogenis: daus, ampolles, copes, vidres... i al jardí formes més abstractes, com perfils desplaçats a l’espai i dotats d’una gran plasticitat.

No sóc expert en belles arts, ni em veig capaç d’anar més enllà en les meves descripcions; millor que feu una ullada a les imatges o visiteu la pàgina de l’artista. A mi al menys em sembla fascinant.

I ara passem a la publicitat...

Us haureu fixat que des de fa quatre dies apareix una galeria de retrats aquí a mà dreta (aquesta zona dels blocs que ningú no es mira) amb els lectors que han decidit fer pública la seva fidelitat. Mentre només vaig tenir un seguidor confés (hola pratinsky!) em vaig conformar amb guardar-lo per a mi, però quan va aparèixer el segon (hola puigmalet!) vaig trobar que ja era hora de penjar el quadre d’honor. Com se sol dir, l’èxit sorprengué a la pròpia empresa, perquè en dos dies van aparèixer tres nous sospitosos habituals (hola!, hola! i hola!).

Pels que passeu per aquí i us vulgueu retratar, només cal que cliqueu on posa “segueix aquest bloc”. A mi això de les votacions i els tops (que també són a la dreta) no m’importa gaire, però poder posar cara -encara que sigui “rara”- als meus lectors sí que em faria gràcia.

Disculpeu els minuts promocionals, ara mateix reprenem la programació.

Sexe de làtex

Bona ocasió per recordar que els condoms poden ser útils i divertits a la vegada.

Spamalot

Foto de Malkav

Sense exagerar, prop del 90% de les trucades que rebo al telèfon fix de casa són de caràcter comercial, sovint a hores inoportunes i sempre de companyies de telefonia. No és cap novetat: a tothom li passa i no sembla que hi hagi cap manera d'evitar-les.

Procuro desempallegar-me d'aquestes trucades amb fermesa i amb la poca amabilitat que em queda, tot informant els tele-venedors (que, en el fons, no tenen cap culpa), abans que vagin més enllà, que no accepto intromissions d'aquest tipus, que les considero un spam de la pitjor espècie.

De totes les companyies del ram que es fan i es desfan la més persistent és sense dubte Orange, que té la delicadesa de trucar-me uns tres cops per setmana. Fa unes setmanes l'esbirro de torn, en rebre el meu rebuig, (no sé si per innocència o per penques) em va preguntar si ja m'havien trucat abans.

Avui, un altre d'aquests mossos del Con Sud que se t'adrecen pel nom com si et coneguessin de tota la vida, en dir-li que ja n'estava fart, m'ha respost:

-Disculpe, pero yo todavía no había tenido el placer de hablar con usted.

Li he dit que ignorava quants operadors treballaven a Orange (on sospito que la plantilla es deu renovar sovint), però que si us plau m'estalviessin el descriptible plaer de conèixer-los a tots.

Western spaghetti

Amb receptes tan senzilles com aquesta, crec que podria aficionar-me a la cuina.

Música per la crisi

David i Neman.

De vegades passa que d’un dia a l’altre un grup del que no havies sentit parlar mai comença a estar en boca de tothom. Això m’ha passat fa poc amb els Herman Dune, tot i que estan en funcionament des de finals del segle passat. Per començar, Herman Dune és només el nom del grup, ja que el seu líder és un parisenc d’origen suec anomenat David Ivar (com les famoses prestatgeries d’Ikea) i l’únic altre component és el percussionista suís de nom Neman.

Segons els taxonomistes musicals, se suposa que estan adscrits a l’anti-folk, però em sento massa vell per esbrinar què coi és això. El seu darrer disc es titula “Next year in Zion” i sona espaiós i molt accessible. Recorda lleugerament a Jonhatan Richman amb uns arranjaments una mica més rics (cors femenins, vents, una guitarra solista que punteja molt pulcrament). La música té tota mena d’influències, des del mariachi al calipso, passant pel country & western, i amaga més racons interessants dels que pot semblar en una primera audició. Però el que importa és que deixa bon sabor de boca, el que se’n deia “bon rotllo”, i en els temps que corren no puc imaginar millor recomanació.

Si sentiu curiositat, a la seva pàgina de myspace podeu escoltar com sonen.

Un regal fet a mida

Una amiga ens ha regalat una peça quadrada de marbre negre on ha fet esculpir en baix relleu un noi jugant amb un cèrcol i amb un gall a l’altra mà. Segons ella, aquest era un dels regals que l’erastés oferia a l’eròmen a la Grècia Clàssica. Tant en Josep com jo som una mica granadets per poder-nos identificar; però cal reconèixer que el trobem encisador.

Entropa

Aquest és el títol de l’obra d’art encarregada per Txèquia, país que presideix des del primer de gener la Unió Europea, per a decorar l’exterior de l’edifici del Consell a Brussel·les. Com no sembla que siguin uns europeistes convençuts, tampoc és d’estranyar el que ha succeït.

L’artista David Cerny havia de coordinar la col·laboració de creatius de la resta de la Unió per confegir un treball representatiu dels 27 països. A l’hora de la veritat s’ha descobert que Cerny era l’únic responsable d’aquesta visió satírica on el perfil de cada país apareixia encunyat en una mena de kit per muntar a casa.

Espanya, per exemple, apareix com una desolació de ciment, amb una formigonera en plena forma a l’alçada de la Rioja. Grècia crema i Àustria és una central nuclear. Itàlia és un llarg camp de futbol on els jugadors refreguen la pilota contra el seu paquet. França és barrada amb un rètol vermell de grève, Romania és un parc temàtic del Comte Dràcula, Bulgària és un vàter a la turca, Luxemburg és feta d’or nazi i exhibeix un cartell de “For Sale”, Suècia és un paquet d’Ikea per construir a la intimitat... Significativament Anglaterra no hi apareix. I la catòlica Polònia presenta un grup de capellans alçant la bandera de l’arc de Sant Martí, talment com si es trobessin a Iwo-jima.

Tot plegat pot semblar una acudit barat, però no deixa de ser simptomàtic d’aquest estrany amor que uneix els europeus.

Another world

Josep frisa pel nou disc d'Antony. Només li puc oferir aquest vídeo, gens espectacular.

L'atractiu de la llunyania

El desert de Rub' al Khali a la península aràbiga.

A cops de mot

Sembla que Laurent Cantet dóna el millor de si mateix quan més s’acosta a la realitat, com en el seu excel·lent debut “Ressources Humaines” o en aquest “Entre les murs” (“La clase” l’han titulat aquí sense escarrassar-se), que li va fer guanyar la Palma d’Or al darrer Festival de Cannes.

Basada en la novel·la homònima de l’ex-professor François Bégaudeau, que ha col·laborat en el guió del film i que actua en el paper de protagonista, “Entre les murs” narra un curs escolar complet en un institut del XXème arrondissement, el barri amb més immigració de la ciutat de París, tot centrant-se en les classes de francès que reben uns nois i noies d’entre catorze i quinze anys. Com indica el títol, tot el film té lloc entre les parets de l’institut, sense anar mai més enllà del pati d’esbarjo, fet que afegeix un punt de claustrofòbia a una trama en perpètua tensió.

El guió s’estructura en diversos episodis connectats només pels alumnes protagonistes en forma de “tranche de vie” que es podria prendre fàcilment per un documental. A això contribueix la prodigiosa naturalitat dels seus intèrprets, a qui hom pot arribar a confondre amb els personatges que interpreten. Darrera hi ha però una fèrria estructura de guió i moltes hores d’improvisació abans d’obtenir l’escena definitiva, com ha revelat el seu director a diverses entrevistes.

Lluny de l’exaltació idealista del professor abnegat (com succeïa a la tramposa “Ça commence aujourd’hui” de Bertrand Tavernier), el docent que encarna Bégaudeau és un home depassat per la situació, que no sempre dóna la resposta correcta, però al que comprenem perfectament en veure la mena de classe a la que s’ha d’enfrontar. La pedagogia queda reduïda a una batalla dialèctica en la que guanya qui té l’última paraula i els alumnes (encara que utilitzin l’educat “vous” francès) no es mosseguen la llengua i semblen disposats a defensar tots els seus drets sense admetre cap deure. Afegim-hi una barreja cultural on afloren racismes de tot tipus, diferents nivells en el coneixement de la llengua, desmotivació sobre la utilitat de l’escola i la recerca d’una satisfacció immediata, i obtindrem un panorama desolador en el qual uns segons de connexió entre alumne i professor representa tota una victòria.

La pel·lícula no ofereix solucions, només exposa els problemes. El resultat té tota l’aparença d’un retrat real del que està succeint ara mateix a molts instituts europeus i la veritat és que fa esgarrifar.

Bye bye whitebird

Mike Keefe / Denver Post

Més compota de Nadal

Per Nadal em van regalar un llibret meravellós (‘El Nadal d’un nen a Gal·les/A Child’s Christmas in Wales’ de Dylan Thomas, El Cercle de Viena, 2008) que acabo de llegir, ja passades les festes. El llibre està molt ben editat: la traducció catalana del poeta Francesc Parcerisas és seguida de l’original en anglès i conté molt belles il·lustracions de Pep Montserrat.

És un text breu en prosa, en el qual Thomas rememora els Nadals de la seva infantesa de forma impressionista, com un doll d’imatges que no pot aturar. Tot plegat crea una estampa tan amable, com plena de figures inesperades. Parcerisas intenta mantenir l’eufonia de l’original, tot i que el català no s’adapta gaire bé a aquest bonhomiós martelleig de sensacions. En qualsevol cas, fins i tot fora de temporada, és una delícia.

“El gos vomitava. La tieta Dosie havia de prendre tres aspirines, però la tieta Hannna, que tenia una flaca pel porto, sortia al bell mig del pati de darrere, emmantellat de neu, i cantava com un tord de pitram generós. Jo inflava globus per veure si aconseguia fer-los gaire grans, i quan petaven, com solia succeir, els oncles feien un bot i remugaven. Durant la tarda embafadora i feixuga, amb els oncles que respiraven com dofins i la neu que no parava de caure, aprofitava per seure entre serpentines i fanalets de paper i anava picant dàtils...”

“The dog was sick. Auntie Dosie had to have three aspirins, but Auntie Hanna, who liked port, stood in the middle of the snowbound back yard, singing like a big-bosomed thrush. I would blow up balloons to see how big they would blow up to; and when they burst, which they all did, the Uncles jumped and rumbled. In the rich and heavy afternoon, the Uncles breathing like dolphins and the snow descending, I would sit among festoons and Chinese lanterns and nibble dates…”

La grip Tintín

Com si de la grip es tractés, cada gener ens porta el programa anual d’efemèrides i commemoracions. De moment tinc anotat l’any de l’astronomia, el 150 aniversari de l’Origen de les Espècies, els 50 anys de la mort de Buddy Holly i els 80 anys de Tintín (precisament aquesta setmana). No és que el 80 sigui una xifra molt rodona (gràficament sí que ho és), però la Fundació Hergé sempre està disposada a celebrar el que sigui per tal de mantenir el negoci. Recordem que fa dos anys es va commemorar el centenari d’Hergé i el 2003 els 75 anys del jove repòrter. I així anirem fent...

El pitjor d’aquestes efemèrides freqüents és el reviscolament d’un conjunt de falses polèmiques que ocupen a alguns periodistes sense gaire imaginació: que si Hergé fou col·laboracionista, racista, misogin, anticomunista, colonialista, la bèstia negra dels progres, en definitiva. Recordo que, quan l’any 1984 vam muntar a la Fundació Miró l’exposició “Tintín a Barcelona”, Javier Coma ja va alçar la veu en el paper autoassumit de comissari polític, titllant l’artista de reaccionari i contraposant-lo als seus estimats còmics americans de sèrie negra. En seguí una polèmica tan fútil com estèril, filla de la dictadura “progre” d’aquells temps.

© Mariscal
Aquest any, apart dels epítets recursius de rigor, fins i tot hem tingut un periodista del Times que ha sostingut que Tintín era gai, encara que tot fa pensar que el seu article era un pur divertiment destinat a riure-s'en de tant tintinòleg recargolat.

Des dels 6 anys, quan em va caure a les mans "L'afer Tornassol", he gaudit de les aventures de Tintín, se’m podria considerar doncs un tintinòfil; però cada dia que passa m’impacienten més els tintinòlegs, els tintinòlatres i la resta d’especialistes que intenten viviseccionar l’heroi. Sembla que entre tots conspirin per evaporar el plaer que sempre havia sentit llegint les seves aventures. Per tant, em proposo fer-me el sord davant dels propers assaigs dels experts. Sembla que la majoria d'ells no han entès que la veritable màgia de l'obra d'Hergé consisteix en submergir-se en aquest món tan convincent, meravellar-se en la perfecció del seu traç i deixar-se dur per l'imparable motor de l'aventura.

Si l'acadèmia continua donant la llauna, no descarto contractar un autobús que digui: “Possiblement Tintín no existeix. Deixa d’amoïnar-te i gaudeix de les seves aventures”.

El millor quadre del món

Sincerament, no existeix el millor quadre del món, però els titulars com aquest atreuen mirades en societats competitives i sense sentit crític. "Els 1.001 cocktails que hauries de prendre abans de morir" (d'una cirrosi) deu ser el proper títol de la col·lecció.

Jo continuo enganxat a les novetats meravelloses de Google Earth i em pregunto què he fet per merèixer-me-les. Si hi ha una pintura veritablement enlluernadora al Prado, ha de ser aquest descendiment de Van der Weyden. I gràcies a la tecnologia digital ara la podem contemplar ampliada fins a límits impensables.

No està sola, l'acompanyen Goya, Fra Angelico, Velazquez, Rubens, El Bosco, Rembrandt i altres foteses d'importància similar. Però a mi deixeu-me una estona més amb el pintor de Tournai i que caigui el món al meu voltant.

La dictadura de la incompetència

Vaig escollir aquest llibre (“La dictadura de la incompetència” de Xavier Roig, La Campana, 2008) només perquè em va cridar l’atenció el títol i perquè duia una faixa de recomanació de l’Enrique Vila-Matas. Amb un padrí com aquest vaig imaginar que es tractaria d’un assaig literari que parlaria de la incompetència humana des d’un punt de vista abstracte, irònic i fins i tot apologètic. Per qüestions que segurament tenen molt a veure amb l’edat, cada dia em sento més envoltat d’incompetents que no saben dur a termes les feines (de vegades molt senzilles) que els han estat encomanades i, a punt de tirar la tovallola, cercava un text que em consolés tot donant-me la raó.

Però el llibre no va ben bé d’això. Xavier Roig prové del món de l’empresa privada i per tant el seu punt de vista està marcat per la seva experiència en aquest àmbit, tot i que també exerceix com a columnista de l’Avui i professor del Màster de Globalització. És un text relativament breu i força directe, que amb arguments clars i bastant oposats a la correcció imperant (i amb l’ajuda de dades estadístiques molt concretes) ataca la ineficàcia de l’aparell estatal.

Roig defensa la democràcia, la llibertat individual i el lliure mercat com a motors que fan progressar el món i veu en el món anglosaxó (Estats Units i Gran Bretanya) el model a seguir: països en els que es potencia el comerç, es valora la competitivitat i on els seus polítics estan controlats per la societat civil.

A l’extrem oposat, segons Roig, estarien els països del sud d’Europa (Espanya, Portugal, Grècia, Itàlia, part de França...) que han creat un immens aparell estatal, l’únic propòsit del qual és perpetuar-se, i en el qual els ciutadans han delegat qualsevol responsabilitat. Això produiria una societat civil sense iniciativa que esperaria que fos l’estat el qui li solucionés els problemes, quan l’estat en realitat o els seus funcionaris (diguem-ho clar), sense que ningú avaluï els seus resultats, procura fer-se cada vegada més fort i més intervencionista, esdevenint a la vegada més imprescindible i més ineficient.

Xavier Roig carrega sense misericòrdia contra l’ensenyament del nostre país i refuta la distinció entre ensenyament públic i privat. Per a ell el que importa és la rendibilitat (els resultats acadèmics) i opina que, si els alumnes surten mal preparats, és en gran part a causa dels professors (el sistema Rosa Insensat, dixit), ja que ningú no els controla ni avalua i poden tenir la seguretat d’anar tirant de la rifeta independentment de la qualitat del seu ensenyament. L’autor sosté que els ciutadans som els clients i que tenim dret a exigir a l’estat una millora dels serveis.

Roig també carrega contra els vells progressistes de ferrenya actitud antiamericana, que prefereixen oferir l’almoina d’un 0,7% als països pobres enlloc de lluitar per promoure les seves economies, tot facilitant el comerç internacional.

No vull estendre’m més, per no avorrir; però aquest petit assaig, amb el que no sempre estic d’acord, ofereix prou idees contracorrent (almenys aquí a Catalunya) com per merèixer una lectura atenta, profitosa (i potser plena d’indignació).

Experiment

Almudena Grandes em cau simpàtica perquè resisteix com la més esquerranosa dels columnistes de l’escuderia de EL PAÍS. Tot i això, avui ha ficat la pota fins l’engonal en la seva col·laboració a la darrera pàgina dels dilluns. Deia literalment:

“El experimento consta de tres fases, y la primera es una simple división, 775.000 millones entre 6.700 millones. Si la realiza obtendrá como resultado 115, con una serie de decimales que despreciaremos para simplificar. ¿Y dónde está la gracia?, se preguntará usted. La gracia está en que el dividendo representa los 775.000 millones de dólares del plan de reactivación económica diseñado por Obama. El divisor somos los 6.700 millones de personas que existimos en este planeta. Y el resultado son los 115 millones de dólares que nos tocarían a cada uno si los repartiéramos entre todos.”

Per molt que repeteixi els càlculs, a mi només em surten 115 dòlars per cap i, encara que incloguem els cèntims que ella menysprea, la quantitat resultant no és per tirar coets ni tan sols a Eritrea. Però ella insisteix:

“¿Está usted diciendo “no puede ser”, “no me lo creo”, “es imposible”? Bien, pasemos a la segunda fase del experimento. Fuera calculadora. Divida usted a mano, con las benditas tablas de toda la vida. ¿Cambia el resultado? No, ¿verdad? Haga la prueba, 115 millones por 6.700 millones. Por más que borre y multiplique, obtendrá siempre 770.500 millones, porque antes hemos despreciado los decimales.”

Arriba un moment que tantes formes diferents d’equivocar-se em fan dubtar de mi mateix. M’estic perdent algun significat críptic de l’article? Un diari tan important com EL PAÍS no té editors amb lleugeres nocions d’aritmètica? Ometré la benintencionada conclusió de l’article: l’escriptora fa honor al seu cognom quan es tracta de fer càlculs. Segurament al C.O.U. de Lletres va fer Matemàtiques Especials.

PS: una vegada més he arribat el darrer a publicar aquest "scoop" a la blogosfera. Sembla que fins i tot l'espessa Rosa Montero, que també va fer el batxillerat de lletres, va destapar la fal·làcia del càlcul fa una vintena de dies. La Grandes i jo ens amaguem compungits. Estic segur que la Montero té sempre un amic matemàtic a prop. Com ha de ser.

Milk

Harvey Milk i la seva cunyada.

Teníem ganes de veure “Milk” de Gus Van Sant: la narració dels vuit darrers anys de la vida de Harvey Milk, el primer polític obertament gai elegit democràticament com a regidor a San Francisco i assassinat onze mesos més tard per un ex-regidor del mateix ajuntament. Són uns fets que ens toquen de prop i que a més s’integren a la gran història de la conquesta de drets per part de les minories que va caracteritzar el segle XX (i els que vindran, espero).

Gus Van Sant és un director força irregular, capaç de firmar pel·lícules tan interessants com “Drugstore Cowboy” o “My own private Idaho”, productes tous i convencionals com “Good Will Hunting”, comèdies malèvoles com “To die for” o experiments tan moralment discutibles com “Elephant”. A Milk, potser per militància, ha optat per un to didàctic que no l’allunya gaire dels “biopics” a l’ús. Una vegada més se’ns explica aquesta trajectòria tan americana de l’individu qualsevol que arriba a fer canviar el sistema des de dins. El recurs de fer que el protagonista, amenaçat de mort, narri la seva història, tot enregistrant-la en un cassette, pot ser eficaç, però resulta forçat. L’única audàcia que es pren Van Sant és la de barrejar fluidament filmacions reals de l’època amb l’acció de la pel·lícula, de manera que el temps històric es fa molt present.

James Franco i Sean Penn
Les interpretacions són totes excel·lents: Emille Hirsch com a jove i implicat col·laborador, Diego Luna com un amant desequilibrat i Josh Brolin, molt potent en el paper del turmentat assassí (James Franco aporta bones dosis de llaminadura visual). Però la pel·lícula pertany a Sean Penn qui, amb una molt mesurada ploma, fa una composició admirable que m’ha fet oblidar moltes vegades que estava veient a un actor a qui conec força bé. Vés a saber com anirà això dels Oscar, però Penn seria un guanyador a qui no li posaria pegues.

En definitiva, una pel·lícula interessant, però que no arriba a emocionar: el desenllaç és conegut des del principi i els personatges es converteixen aviat en figures planes, mers peons de la història. Com ja vaig dir a propòsit de “The Changelling”, la realitat no sol ser la millor de les narradores i aquest cas no és una excepció. No és un bon senyal que l’escena que m’ha semblat més colpidora ha estat la dels títols de crèdit amb imatges reals de les incursions de la policia en bars gais a principis dels seixanta.

Ja entenc que les dramatitzacions són susceptibles d’atraure més espectadors al cinema, però potser ja seria hora de revisar “The times of Harvey Milk” (1984), l’oscaritzat documental de Rob Epstein.

Un somriure al cel

© Mike Salway

L’any passat va estar dedicat a la física i el 2009 serà l’any de l’astronomia, com ja suggeria a la meva felicitació d’any nou. El meu col·lega Xavi m’ha fet descobrir aquesta encantadora foto, en la qual la lluna, Venus i Júpiter dibuixen un emoticon en el cel nocturn (el veureu millor clicant la foto).

La vetllada de l’etnòleg

Michael Schetgen
Amb l’excusa de l’estada d’en Luis, he sortit una nit de dissabte per allò que s’anomena “l’ambient”. El nom suggereix un territori de fronteres vagues i fluides que no s’adequa a la realitat; “scene”, com l’anomenen els anglos, dóna una idea més precisa d’aquest món de façanes i representacions.

Feia temps que no m’acostava pel Gaixample en hores feineres i les voreres del barri bullien de jovenalla que es desplaçava incansablement d’un local a un altre. D’on han sortit tants bars? A ple dia solen passar desapercebuts amb un posat pudorós, però a la una de la nit d’un dissabte plujós i fresc s’obren descarats cap al carrer.

Luis no és de gustos fàcils, li agrada un tipus molt determinat d’homes que m’ha costat de delimitar, però que es podria definir com “ganàpies amb rostre de querubí”, a l’estil dels actors John Goodman o Kevin James ("The King of Queens"). No és una imatge que abundi en aquests entorns i l’aposta més propera és un bar d’óssos que s’anomena alguna cosa així com “Cansalada” (bé, "Bacon", en realitat).

En entrar, se m’entelen les ulleres i, si me les trec, no veig gran cosa: el bar és fosc i ple de fum. Hi deu haver uns seixanta homes barbuts, majoritàriament grassos i amb alopècies més o menys avançades, vestits amb camises de quadres, pantalons militars i botes de llenyataire. Malgrat les variacions vestimentàries es percep la uniformitat subjacent, de manera que, si en veiessis algun fora d’aquí, no costaria gens classificar-lo com a membre de l’espècie ursina. Em trobo una mica fora de lloc; com diu en Josep, com a molt jo podria aspirar a ós rentador.

Els casats o aparellats tenim el vici de complicar la vida dels nostres amics solters, tot buscant-los companyia. Aquí hi ha poques oportunitats de fer de celestina després que el principal objecte d’interès d’en Luis toca el dos. Ens acabem el gintònic, caminem gairebé fins la plaça Espanya a la recerca d’un bar inexistent i tornem en taxi cap a casa. Per la meva part, he quedat immunitzat per passar una bona temporada lluny d’aquests locals d’esbarjo.

Nulle die sine linea

Tenim un cap de setmana una mica agitat i no he tingut temps suficient per preparar alguna cosa. No voldria que fos avui el primer dia que fallés a la cita diària en gairebé tres mesos, perquè em prenc molt seriosament la fidelització del lector.

Diré que ahir havia de venir Luis, un amic nostre que viu a Madrid. Degut a la nevada va passar-se des del migdia fins a mitja tarda a Barajas. Gràcies a que té certes influències va arribar a casa nostra a les nou del vespre.

Avui hem anat tots tres a Sant Pere de Riudebitlles per celebrar l’aniversari de la Cristina. En tornar a Barcelona hem passejat una mica pel centre, ja que en Luis va viure bastants anys aquí i s’enyora d’indrets que procurem evitar, com ara la Rambla.

A casa hem mirat la web de TV3: en Josep ha tingut un minut de glòria en un programa que han passat aquesta tarda. La meva opinió és poc objectiva, però li veig possibilitats en el món audiovisual.

Els amics dels meus amics

Tafaner com sóc en això d’explorar les possibilitats d’Internet, de seguida em vaig apuntar a Facebook sense calibrar a quina mena de món em ficava. Aviat vaig trobar un parell de vells amics, un amb el que em comunico amb freqüència i un altre que tenia una mica despistat. Des de llavors no és que tingui més tracte amb aquest últim; però almenys li vaig seguint la pista, sé quins nous amics va fent (a Facebook), si està de vacances o en un congrés i si acaba d’iniciar una relació amorosa. No sé fins a quin punt tot això és útil o es tracta simplement de Safareig 2.0.

Amb el temps, he recuperat altres velles amistats i n’he fet algunes de noves. Bé, aquí utilitzo la paraula “amistat” amb laxitud: en realitat, les velles amistats eren en la seva majoria antics coneguts als que no havia dedicat un sol pensament en els darrers 30 anys. Pel que fa als nous “amics”, m’he servit de la vella fal·làcia segons la qual els amics dels meus amics són també els meus amics. Així, si jo sóc amic d’A i A ho és de B, no em costa gens sol·licitar l’amistat de B: aquest no la rebutjarà per no fer-li un lleig al seu amic A. Aquesta és la manera d’aconseguir una bona "cartera" d’amics als que no coneixes de res, però a qui pots seguir la biografia, si no tens res millor a fer.

De vegades es produeixen situacions enutjoses, com li va passar a una amiga meva (real) quan el seu jefe li va demanar ser el seu amic. Va esborrar-se immediatament de la xarxa.

També pot donar peu a situacions d’alta comèdia, com succeí recentment en un debat previ a l’elecció del proper President del Comitè Nacional Republicà (americà). Els candidats, a falta de res millor per oferir, van fer exhibició pública del nombre d’amics que cadascun d’ells tenia a Facebook o a Twitter com a mostra de sintonia amb les tecnologies actuals.

De moment, el més agradable que m’ha deparat aquesta teranyina social és la recuperació, gràcies a Josep Robert (un condeixeble de primària amb el que a penes vaig compartir classe), d’una foto presa fa 47 anys (!) de la meva germana Sus i jo en estat de prístina innocència.