divendres, 3 de desembre del 2010

L'art de la fuga


Per fi m’he decidit a clavar-li queixalada a César Aira i he començat pel seu “Cómo me hice monja” del 1993, que he llegit amb fascinació i perplexitat creixents. El llibre recull tres novel·les curtes molt diverses entre si, però que semblen una bona introducció a l’autor. Aira, que considera el gènere del conte massa encotillat pel seu gust, diu que opta per la novel·la per les llibertats que li permet (novel·les de menys de cent pàgines, de les que en publica dues o quatre a l’any).

Per llegir Aira cal tenir present que no l’interessa el pla general de l’obra ni el producte acabat, sinó només el procés de gestar-la: comença amb una idea i tira endavant sense prejudicis, a veure cap a on el porta, mai no mira enrere. Aquest mètode, que pot fer pensar en la temible escriptura automàtica dels surrealistes, se salva de la incoherència pel talent que té Aira per la improvisació argumental. Resulta impossible preveure cap a on ens conduiran les seves trames però, curiosament, un cop entrats en el joc, no ens sorprendran les seves impossibles marrades. O sí que ens sorprendran d’entrada, però aviat les integrarem en una versemblança d’un ordre superior. “Versemblança” i “realitat” són dues paraules clau en l’univers de César Aira, però ho són en un sentit que ens fa replantejar-nos la seva definició fins a preguntar-nos si no hi ha molt d’inversemblant en el que ens agrada anomenar “el món real” i que no hi ha millor observatori per desmuntar els seus mecanismes que una d’aquestes novel·letes.

Una de les herències més funestes del postmodernisme és aquest raonament segons el qual, ja que totes les històries han estat explicades, ara es pot explicar qualsevol història. Res no m’exaspera més que aquestes novel·les on s’esdevé una cosa, com podria esdevenir-se una altra de completament diferent. Curiosament, tot i que en una novel·la d’Aira una escena costumista pot ser interrompuda per una invasió alienígena, no sento mai la lleugeresa de l’arbitrarietat, tal és el poder de la seva seducció.

Però prou de teories, que estic segur que a l’autor li produirien urticària, passem al llibre en qüestió. “Cómo me hice monja” consta de tres “nouvelles”. La que dóna nom al volum, Aira la resumeix així:
“Cómo me hice monja” es mi autobiografía, parcial porque trata sólo de un año de mi vida, entre los seis y los siete, empieza cuando pruebo un helado por primera vez, y termina cuando me asesina la viuda del heladero".
No ho havia dit encara, però el llibre és ple de llampecs còmics (i de moltes altres coses bones). “Cómo me hice monja” (la novel·la) són les memòries d’infantesa que acabaran d’una vegada per sempre amb tot el gènere de memòries d’infantesa. Per descomptat, mai no sabrem com es va fer monja, però en paraules del novel·lista, se sent dotat de la imaginació suficient per posar-se a escriure sota qualsevol títol, i aquest és realment espectacular.

El segon relat es titula “La prueba”. Si la resta del volum ja és boníssim, aquí toquem el cel. Marcia, una noia jove, estudiant assenyada (i verge), passeja per un carrer de Buenos Aires ple a vessar d’hormones juvenils. Mao i la seva amiga Lenin, dues xiquetes punk, senten un irresistible “coup de foudre” i volen follar amb ella. El que comença com una antropològica guerra entre dos mons antitètics, esclata en un veritable apocalipsi. O un rosari de l’aurora. Lectura obligada per a tots els meus saludats i coneguts a qui els agradi investigar el costat bèstia de la vida.

“El llanto” comença de manera una mica abstracta, de sobte apareix el fantasma d’un televisor que emet “Rin Tin Tin” en format malson, després el relat s’encamina cap a l’arquetípica i depressiva narració de la dissolució d’una parella. He dit arquetípica?, això amb Aira mai! (o sempre, segons com t’ho miris, perquè el joc amb els gèneres literaris és un dels seus esbarjos preferits). Després hi apareixen uns llenguados que es resisteixen a esdevenir sushi i un magnicidi que acaba amb l’inexistent Primer Ministre de la República Argentina. Continueu vosaltres mateixos, però el seu inesperat final és una apoteosi íntima que sembla el reflex invers de la conclusió del relat anterior.

En definitiva, recomanat per a qui vulgui entrar estrepitosament en un tipus de literatura que explora els límits narratius, sorprèn en l'expressió i no s’assembla a cap altra. Jo hi penso reincidir.

16 comentaris:

  1. Doncs mira, no sona malament. Ara, que si no m'agrada em sentiràs. No pensaràs pas que es pot fer de crític impunement.
    (I per cert, que t'he manllevat sense permís una frase per al meu blog. També impunement).

    ResponElimina
  2. Lluís, jo no faig de crític, només de lector loquaç; però en aquest cas, gairebé em jugaria uns euros, que "La prueba" et deixarà tocat.

    I, si no, ja ens trobarem al camp de l'honor. Per anar a prendre unes copes.

    ResponElimina
  3. Fet "jefe", quan el vegi me'l compro. (espero que no llegeixi això el Factor X, que porto un ritme!)

    ResponElimina
  4. Clídice, és un llibret poc onerós: excel·lent relació qualitat/preu!

    ResponElimina
  5. Queda apuntat, en negreta i subratllat.
    No sé perquè, però m'has fet venir al cap la ferotgia compositiva de l'Albert Pla. Deu ser pel "costat més bèstia" que dius.

    ResponElimina
  6. Doncs mira, Girbén, algun moment de ferotgia també hi trobaràs.

    ResponElimina
  7. Jo, Allau, encara no m'havia decidit mai a llegir a aquest bon home, que, pel que sempre havia sentit, ho té tot per no agradar-me: novel·letes de cent pàgines, quatre llibres l'any, estructures inexistents, finals a l'atzar... Però com sempre, m'has convençut. Aquest cap de setmana el busco i m'hi poso.

    ResponElimina
  8. Jo també m'arriscaré, Allau. La crònica que fas m'anima i si no m'agrada no et guardaré cap mena de rancúnia.

    ResponElimina
  9. Això de com em vaig fer monja m'engresca, jo també en volia ser i anar a "las misiones" quan estudiava a ca la Sor Asunción.

    ResponElimina
  10. Espai, cap la possibilitat que no t'agradi, no és un autor per a tots els gustos; però aquest llibre diuen que és la millor introducció per posar a prova l'autor i, almenys, no t'obligarà a perdre molt de temps si al final el dones per perdut.

    ResponElimina
  11. Glòria, intueixo que no serà gaire de la teva corda, però com els seus llibres són breus, no et costarà gaires sacrificis esbrinar-ho.

    ResponElimina
  12. Wanderlust, no et vull enganyar, més enllà del títol el llibre no parla ni de monges ni de vocacions: és una entremaliadura de l'autor.

    ResponElimina
  13. Sona bé i sona diferent del que normalment llegeixo que llegiu els que llegiu i que jo llegeixo

    ResponElimina
  14. M'alegra moltíssim que hagis gaudit amb Cómo me hice monja. Jo vaig descobrir César Aira amb Varamo, i des de llavors que hi estic enganxat.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  15. Gràcies, llibreter, per la part que et toca en encomanar-me la febre de l'Aira.

    ResponElimina