dissabte, 11 de desembre del 2010

Mad men, Mad women (2 de 2)


La voluntat que té "Mad men" d’escriure una crònica de temps passats obliga a detenir-se en estampes de determinats rituals (com ara un part, una festa escolar o un sopar de matrimonis), encara que sigui en detriment de l’eficàcia narrativa de la sèrie. De vegades sembla que estem mirant l’History Channel més que una telenovel·la.

L’aspecte que més es subratlla entre l’ahir i l’ara és la diferència d’estatus de la dona en el món del treball, i en la societat en general. El seu paper de submissió, que en alguns casos entra de ple en la humiliació, crec que és històricament correcte, tot i que es troba a faltar algun personatge femení que no actuï com a pura víctima i que faci ressò del naixent moviment feminista dels 60. Suposo que, si la sèrie es prolonga suficientment, els guionistes hi pensaran en un moment o altre. 

Els problemes racials s’aborden de forma tangencial, sempre des de la perspectiva blanca. Els escassos secundaris de color rarament tenen l'oportunitat d'expressar-se, tot i que Carla, la minyona dels Drapper, va adquirint presència a mesura que avança la sèrie. La “qüestió” homosexual queda ben representada per un “tapat”, reprimit i torturat, que treballa a l’agència. Menys creïble històricament és un “beatnik” europeu, que parla com un agent de KAOS, i surt de l’armari despreocupadament entre l’astorament dels seus companys de feina.

Un cop es deixa de banda tot l’embolcall entre antropològic i estètic, la dramatúrgia de “Mad Men” avança a un pas no sé si anomenar-lo majestuós o letàrgic, inusual en les sèries actuals. El material argumental de base és l’habitual als colobrots: un passat per amagar, fills il·legítims, adulteris, maniobres de poder, addiccions, naixements i morts; però tot exposat amb parsimoniosa gasiveria que, si no fos perquè ens podem programar els capítols al nostre gust i no hem d’esperar una setmana per veure la continuació, potser acabaríem malalts d’anticipació.

L’arc que dibuixa cada personatge és de llarguíssim abast i exigeix una atenció contínua perquè poden passar molts episodis sense fer-se evident, en una latència a penes insinuada, que pot saltar fàcilment d’una temporada a una altra. No sé fins a quin punt aquesta lentitud en el desenvolupament s’adiu amb la urgència de l’arquetip de l’espectador actual, però és un fet que la sèrie té audiència i compta amb el recolzament de gran part de la crítica.

No negaré que molts dels que treballen a la fictícia agència Sterling Cooper resulten tenir vides interessants i fins i tot intrigants i que alguns dels actors són un regal pels sentits (com January Jones (doble perfecta de Grace Kelly), la cucurbitàcia Kristina Hendricks i, ai!, Jon Hamm (doble perfecte de si mateix)); però, a diferència del que em passava amb “Six feet under”, aquí se m’ofereixen molt poques nanses per simpatitzar amb ells. No existeix per tant, per a mi, una clara implicació sentimental que expliqui l’èxit de “Mad men” a un nivell poc racional. Aventuraré dos trumfos complementaris que avalarien l’estatus del serial: per una banda el caramel visual que pot satisfer els omnipresents cercadors de tendències, els miners del “vintage” i de la tonteria de les modes, que proliferen a l’ecosistema global; per l’altre, els pacients degustadors d’estratègies narratives inusuals, que potser confonen la lentitud i el cripticisme amb la profunditat. Dos tipus de públics diversos, però no excloents.

Sigui com sigui, em prometo que aquesta serà la darrera sèrie a la que m’enganxaré mentre encara estigui en curs. No vull hipotecar la diversió dels meus propers anys en un projecte de resultats finals incerts, on tant hi pot cabre l’excel·lència futura, la decadència gradual o un inacabable anar fent.

13 comentaris:

  1. Bon dia, Allau. No t'escric per comentar el teu apunt, que no miro sèries. Però és just que et digui que des de fa dos dies ja tinc "Como me hice monja", en una elegant edició de Mondadori. Em sembla un text fantàstic, bona literatura de debò. Com que he llegit apenes trenta planes m'arrisco, però t'agraeixo la teva ressenya. Com ja em va passar amb Winnesburg, Ohio, crec que hauran estatles dues lectures importants del 2010, i te les dec en gran part.

    ResponElimina
  2. Lluís, doncs m'alegra que el bloc tingui alguna utilitat pública. Si vas per la pàgina 30, encara t'esperen algunes bones sorpreses...

    ResponElimina
  3. Estic d'acord amb l'anàlisi, és inevitable qüestionar-te perquè atrapa malgrat l'inusual ritme narratiu i els personatges arquetípics; però atrapa, això és evident..

    ResponElimina
  4. Jordi, és la vella llei del ruc i la pastanaga, però de vegades sospito que darrera de tant de misteri no hi ha res de res, o gairebé.

    ResponElimina
  5. Potser, però mentrestant estem entretinguts..

    ResponElimina
  6. Insisteixo, cabuda, que a mi m'ha agradat i que no estic, o no m'identifico, amb la llista que fas de tipus als quals els agrada la serie. No és tan fàcil posar etiquetes, Allau i potser tu hi veus coses que a mi passen per alt però també a l'inrevés.
    Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  7. Glòria, cabuda, no hi ha cap necessitat de justificar les coses que ens agraden ;p

    Bon cap de setmana també per a tu!

    ResponElimina
  8. Allau,

    No prometis coses que no compliràs. Ja veuràs com alguna que altra sèrie caurà... i t'enganxaràs com en aquesta!

    ResponElimina
  9. Galde, em referia a sèries que estiguessin encara en curs. Amb sèries ja tancades (The Sopranos, Lost, Carneval, Deadwood, El Virginiano, Embrujada...) encara tinc molt de camp a recòrrer.

    ResponElimina
  10. Allau, después de releer sus dos entradas, seguramente soy yo pero no me ha quedado claro si Mad Men le gusta, le gusta mucho, o le fastidia que le guste.

    ResponElimina
  11. alastair, possiblement la tercera opció. Però més que agradar-me, el problema és que hi estic enganxat. (D'això s'en diu addicció).

    ResponElimina
  12. Tard, puc dir-ne res del Mad Men; això després de fumar-nos, amb parsimònia, el paquet de Lucky on van encapsades les tres primeres temporades. Sobretot ens ha fet cosa el seu ritme anòmal, on els silencis es perllonguen com a silencis que són; i també la factura del personatges i dels interiors (hem enyorat els exteriors pertinents).
    Ens sembla que l'espiral de conflictes amb què
    acaba aquest tram és una solució narrativa diabòlica; d'aquelles que et fan sospirar per saber com segueix. Addictiva, com bé dius.

    ResponElimina
  13. Jordi, m'imagino que haver rodat més exteriors als carrers de NYC hauria encarit excessivament la producció. Ara, a esperar el paquet de tabac de la quarta temporada i veure si la cosa aguanta...

    ResponElimina