dijous, 27 de gener del 2011

Eco, el dimoni de les llistes (2 de 2)

La publicació d’”El cementiri de Praga” produí fa uns mesos un petit escàndol a Itàlia, país que darrerament es caracteritza per no escandalitzar-se per res, a menys que sigui per raons equivocades. Tant la comunitat jueva com l’església catòlica trobà improcedent que Eco fes reviure empolsegats libels antisemites i algun altre d’anticlerical contra els jesuïtes o fins i tot contra els mateixos maçons. Perquè l’èxit fos complet, es va trobar a faltar la condemna de l’Islam. En aquest món actual, de cua de palla tan gegantina, sembla que cal treballar de valent per irritar a totes les religions monoteistes. Paciència, Umberto, la propera vegada ho aconseguiràs.

Ara, seriosament (per citar els Monty Python), quin crim ha comès Umberto Eco en refer, en clau de fulletó, l’origen falsari d’alguns documents repugnants que han dissenyat la història del nostre segle XX? No ho explicava ahir, però “El cementiri de Praga” s’ocupa de refer la genealogia dels “Protocols dels savis de Sió”, un pamflet fundacional de l’antisemitisme modern, veritable èxit de vendes, que influí Adolf Hitler i que encara avui dia sustenta els moviments neonazis.

Sembla que a les esglésies esmentades els molesta que es parli d’antisemitisme o d’anticlericalisme, encara que sigui per fer-ne befa. O és que han estat tan babaus per confondre l’autor amb el seu protagonista?

Per descomptat Eco, gràcies al seu llarguíssim historial de pontificat d’esquerres, és per damunt de tota sospita i ni farts de Priorat el prendríem per antisemita. El seu protagonista, el capità Simonini, és un personatge caricaturesc i ridícul des del primer moment. A la sisena pàgina de la novel·la llegim com descriu amb detall exhaustiu (el dimoni de les llistes de nou!) algunes de les característiques més repulsives i més arquetípiques del poble jueu. En el paràgraf següent ens informa que no ha conegut mai en la vida cap jueu.

Aquestes bromes esdevindran freqüents al llarg del llibre: tothom s’ho inventa tot, i la major ignorància engendra la millor credulitat. El libel que un dia serveix per atacar els maçons, l’endemà es pot reciclar per denigrar els jueus sense que els lectors se n’adonin del “déjà lu”. També qui la diu més grossa sembla acreditar la dosi més gran de veritat. En temps de Wikileaks i d’excés d’informació el conte d’Eco sembla guardar un aspecte cautelar que va més enllà del plaer purament narratiu.

Eco, dissabte passat a “Babelia”, amb escàs rigor científic assegurava que només el 20% dels seus lectors l’entén correctament. No sé en què es basava per donar aquesta xifra, però si atenem a les notícies de la premsa, es diria que els lectors (i els espectadors) actuals són cada cop més literals i més incapaços de distingir realitat i ficció, que si no se’ls hi fa explícita la moral de la història en lletres de neó, són incapaços d’extraure’n el sentit del discurs. ¿És possible que després de desenes de segles de rondalles encara haguem de preocupar-nos pels nens que salten per la finestra després d’una ració de Superman? O és que una certa visió de la correcció política acabarà esterilitzant-nos tots?

17 comentaris:

  1. A vegades crec que és cert això que falta un cert sentit de la broma i de veure que l'interlocutor està fabulant.

    Malgrat tot, no sóc gens afeccionat a la literatura històrica. Em posa molt nerviós i també haig de reconèixer que el Nom de la Rosa, malgrat agradar-me, està massa ple d'erudició, cosa que no toca en una novel·la. L'únic que s'ha d'intentar és no dir-la massa grossa!

    ResponElimina
  2. Galde, comparteixo l'anhel per la broma i la desafecció per la novel·la històrica. Per això em sembla que Eco és una oportunitat perduda.

    ResponElimina
  3. Esperava el teu segon lliurament per dir alguna cosa sense importància sobre el conjunt. Com ara que El nom de la rosa va ser una novel·la de lectura gratificant, també pels aspectes històrics. Encara espero que Eco em torni a seduir, i mira que sóc enamoradís.
    Quan tingui temps llarg, veuré que tal el cementiri, tot i que veig que no puc apostar gaire a favor.
    Respecte al simulacre d'escàndol, m'imagino que l'església, tan vella i tan sàvia, deu tenir un percentatge dels guanys editorials.
    Quant a entendre correctament -més enllà d'idear un sistema per encertar el percentatge-, no sé què vol dir. Com se sap que un entén correctament una novel·la? De veritat que als lectors els importa "entendre" una novel·la?

    ResponElimina
  4. Les novel·les han d'entretenir, mai no li demano a una novel·la ni a una peli excessiu rigor històric, però sí que ha de tenir versemblança. Al capdavall, la realitat no ho és gens, de versemblant. El pitjor de moltes novel·les actuals és que ni tan sols no tenen cap mena de versemblança en la ficció ni aporten res més profund. Becket era una pel·lícula que s'apartava força de la realitat, el mateix que moltes altres, però tenia un discurs seriós i interessant a més d'altres virtuts.

    I, sí, la correcció política ho esterilitza tot i fa perdre el sentit de l'humor, sense el qual es fa difícil sobreviure en condicions més o menys suportables.

    ResponElimina
  5. Si només l'entenen un 20% dels seus lectors alguna cosa li passa, perquè tinc entès que un dels anhels, i no pas menor, d'un escriptor és ser comprès no? vaja, que sinó que es dediqui als textos esotèrics, que els seus amants el que volen és, justament, no entendre un borrall de la cosa.

    D'acord amb l'afirmació de la Júlia sobre allò políticament correcte.

    ResponElimina
  6. Recordo haver escrit sobre l'Eco semiòleg d'Apocalíptics i integrats (http://foravial.blogspot.com/2010/09/leco-del-triunfo.html) i sobre la seva tesi d'una imminent nova Edat Mitjana. Ara fa temps que no el llegeixo però em sembla que seguix mantenint aquesta idea.
    També recordo un sàbat al Marais parisí, on els jueus són prou visibles... Tots aquells nens guarnits amb la kipà, amb kipàs amb personatges de la Disney brodats.

    ResponElimina
  7. Pere, que tinguis molta sort amb el teu enamorament, tot i que jo diria que no pinta gaire bé. En això que dius de l’església és possible que tinguis raó: dins de la novel•la més d’una vegada són els propis calumniats els que sufraguen la calúmnia.

    ResponElimina
  8. Júlia, jo també prefereixo que l’obra funcioni abans que la fidelitat històrica. Recordo com alguns puristes van escandalitzar-se per les inexactituds d’Amadeus, quan el cert és que la pel•lícula presentava un conflicte humà interessant i era un esplèndid aparador de la música de Mozart.

    ResponElimina
  9. Començo a sospitar, Clídice, que aquest 20% representen els que encara li aguanten les seves novel•les.

    ResponElimina
  10. Evidentment lo del 20% és una especulació, per no dir una llicència literària. Que la gent pren la ficció per realitat es més freqüent del que sembla (¿podria dir jo, ara, que ho fa el 85%? dels lectors/espectadors;-) ). ¿Quantes vegades no hem sentit a dir a algú, després de llegir una novel·la o veure una pel·licula que l'ha entusiasmat: "allà veus ben bé com funciona la CIA", o "com n'eren de besties els romans", o etc, etc...?

    ResponElimina
  11. I no hi ha res que em faci més por, Brian, que l’advertència “basat en fets reals”.

    ResponElimina
  12. Allau,
    Em sembla molt pedant dir que només l'entén el 20% dels seus lectors. Això només vol dir que no escriu prou clar. "El nom de la rosa" se'm va quedar entre la pila immensa de llibres solament començats i immediatament abandonats. I és que ja ho diuen que les paraules "novel·la històrica" no poden anar juntes.

    ResponElimina
  13. No sé, Glòria, si la paraula és “pedant”, el que té clar és que no escriu per a tothom. Ves que no acabi no escrivint per a ningú.

    ResponElimina
  14. Hem entrat en el tema de la comprensió lectora? El gran maldecap dels responsables d'educació? Ves a saber si és per això que necesiten(m?) missatges mastegats. De fet, cadascú entén allò que entén que no és necessèriament allò que pretenia l'autor.

    Respecte "basat en fets reals" jo sostinc que no hi ha ni una sola novel·la, fins i tot les més fantàstiques, que no estigui "basada ens fets reals". Totes tenen una certa dosi de realitat.
    El problema és que "basada en fets reals s'entén com si fós una narració periodística fidedigna. Com si el periodisme fos objectiu, d'altra banda...

    En fi, em sembla que m'estic embolicant.

    ResponElimina
  15. L'Eco pot agradar més o menys, però mai no pot ser acusat d'antijueu. Qui ho faci no sap llegir. Ara, discrepo una mica que el que ens asseguri que Eco no és antijueu sigui "el seu llarguíssim historial de pontificat d’esquerres", perquè dins del que s'autoanomena esquerra hi ha hi ha una línia antisemita que es remunta a alguns socialistes utòpics i que en el pensament anomenat progressista va encetar Voltaire.
    Pel que fa a la resta, completament d'acord amb tu sobre l'estupidesa esterilitzadora del pensament políticament correcte.

    ResponElimina
  16. No tant, Eulàlia, estic d'acord que tota ficció es basa en fets reals i que, quan t'ho adverteixen, és mal senyal: vol dir que es passaran els "fets reals" pel folre.

    Recordo la pel·lícula "Fargo" que començava amb un cartell d'aquest tipus i després va resultar que tot era un invent dels germans Coen.

    ResponElimina
  17. David, accepto la correcció tot i que en vida d'Eco els valors que ell representa no s'han associat mai amb l'antisemitisme.

    ResponElimina