Barrufots en 3D

No es pot dir que el director James Cameron es caracteritzi per la seva humilitat. Quan va guanyar un gavadal d’Oscar per “Titanic”, es va autoproclamar Rei del Món i, la veritat, no n’hi havia per tant. La pel·lícula era passadora, els efectes especials eren espaterrants, però la història que explicava era més convencional i vella que l’anar a peu.

Des de llavors Cameron s’havia dedicat a fer submarinisme i a preparar la pel·lícula que segons ell, a part de ser la més cara de la història, canviaria per sempre la nostra manera de veure el cinema. Amb aquestes credencials, després de mesos de tensa anticipació, que ha mantingut ocupats a una pila de desvagats amb vocació de fanàtics, ens arriba aquest “Avatar” que, tot pretenent ser el “rien va plus”, deu estar arrasant les taquilles del món.

I sí, veient-la, es nota que els productors s’han gastat els “quartos” (el que, en el fons, vol dir que esperen que nosaltres també ens els gastarem per veure-la). Tècnicament no m’atreviria a posar-li pegues, encara que jo sóc ben poc “tècnic”. Feia temps que no veia res en 3D i, sense que el film n’abusi, els efectes són tan espectaculars com irreals. Fa la sensació que el que es veu es distribueix en diversos plans, una mica com les velles escenografies de Mestres Cabanes. Hi trobo a faltar la continuïtat de la profunditat de camp que és el nostre pa de cada dia. Qualsevol imatge cinematogràfica tradicional (fins i tot en blanc i negre) em restitueix una experiència més real que aquesta virgueria tridimensional. He de confessar que tot plegat m’ha marejat fins al punt de recordar-me una galerna viscuda fa més de quaranta anys en un vaixell turístic que viatjava de Sant Feliu a Lloret (he llegit a algun lloc que això és fàcil que ens passi als que utilitzem ulleres o lents de contacte). Això sí, les ulleres de vidres polaritzats i reflectants són d’allò més “cool”, i és una llàstima que s’hagin de retornar a la sortida.

Sigui com sigui, la novetat tècnica és un pobre argument per la defensa. Com bé deia Javier Ocaña a la seva crítica a EL PAÍS, els germans Lumière crearen el cinema, però calgué un Méliès per convertir-lo en art. “El cantor de jazz” fou el primer film sonor, però calgué un Busby Berkeley per convertir-ho en art. Potser demanar art en un producte destinat a les masses, és demanar massa.

Simplifiquem doncs una mica les coses i preguntem-nos si almenys la pel·lícula entreté (perquè d’art ja queda clar que no en trobarem). La trama va d’un planeta anomenat Pandora on hi ha un valuós mineral, de la companyia que el vol explotar i dels seus habitants aborígens que volen mantenir l’equilibri ecològic. Els explotadors capitalistes són els dolents, els indígenes són boníssims, encara que de maneres una mica esquerpes. La pel·lícula conté un missatge entre ecologista i new age, que no supera cap anàlisi profunda. El guió sembla una pensada d’última hora a la que no s’hi ha dedicat gaire temps, s’ha preferit aclaparar l’espectador amb un martelleig continu d’efectes especials perquè no es molesti en pensar.

El disseny d’aquest planeta, la seva orografia, les seves plantes i animals és força fascinant, però Cameron no alenteix el pas perquè ens hi puguem entretenir, sinó que imprimeix un ritme de tràiler de videojoc, un tràiler que dura 2 hores 45 minuts. Així el film avança propulsat per una ampul·losa banda sonora de James Horner fins a la batalla final, on els bons propòsits donen lloc a una exhibició de testosterona, que és el camp on el director realment brilla.

Els actors passen gran part de la pel·lícula recoberts per una pell tecnològica de color blau (perquè les tribus de Pandora semblen inspirades per un encreuament de gats amb barrufets vigorèxics), així que no cal esperar grans mostres d’expressivitat. Tot i que Cameron ho pretengui, tampoc desvetllen cap emoció.

No gosaré dir que la pel·lícula és dolenta. En Josep, malgrat haver-se marejat tant com jo, diu a la sortida que s’ho ha passat molt bé. Senzillament, m’interessen coses molt diferents de les que em pot oferir aquest “Avatar”.