Funambulisme lingüístic

“...tot sovint les paraules viuen en la frontera del joc, en els límits del sentit, entre la significació i el no res. I poden ser els vehicles de la veritat, de la igualtat i de la justícia, és clar; però també poden ser segrestades i manipulades, usades com a eines de confusió, com a instruments per a la unificació de les consciències, o com a carícia afalagadora que la publicitat (qualsevol tipus de publicitat) prodiga amb generositat per aconseguir la nostra adhesió indispensable.

I és que el llenguatge, i les llengües, són molt més que instruments de comunicació. En una llengua es crea una imatge del món; en una llengua podem produir art; en una llengua podem mentir; en una llengua podem practicar el maniqueisme; en una llengua es desvetllen els nostres tabús i neixen i creixen les nostres rebel·lions; en una llengua fins i tot podem jugar. Som-hi!”

Aquesta invitació obre “Paraules en la corda fluixa”, un recull d’assajos curts de Jesús Tuson, tot just acabat d’aparèixer. De forma molt amena, sàviament irònica i amb un pessic de crítica als uns i als altres, el conegut lingüista explora les potencialitats del llenguatge per modificar el significat.

En una primera part s’exploren les possibilitats lúdiques de la llengua. A partir de la derivació i la composició és possible crear noves paraules, però també mitjançant la fusió, com en els nostres vells coneguts, els “mots maleta” de nissaga carrolliana (“netiqueta”, “glocal”…) Es parla després de les paraules que, com una navalla suïssa, fan múltiples serveis, allò que tècnicament es diu “zeugma”. Perquè, tot i que el verb és sempre el mateix, no ho és el seu significat: donar les gràcies, donar la mà, donar l’hora, donar 10 euros… Les etimologies populars, que consisteixen en la domesticació de termes que ens són desconeguts, és una bona font d’hilaritat: a alguns els fa mal l’asiàtica o van al practicant perquè els han receptat unes injeccions intravenenoses. Es parla també de la rítmica del llenguatge, la distribució de síl·labes tòniques i àtones, que és la base de la poesia, però que també té una gran importància en qualsevol text creatiu. És una qüestió que no m’havia preocupat mai i que a partir d’ara miraré de cuidar: que no és bonic acumular els amfíbracs. No cal dir que tota aquesta primera part al redactor del disseccionari li ha semblat una festassa.

A la segona part s’investiguen els lapsus linguae en les seves diverses encarnacions i també com la memòria gestiona el nostre vocabulari i, a partir d’una certa edat, ens fa oblidar els mots que no són de primera necessitat.

La tercera part, “Paraules perilloses”, tracta dels eufemismes, intents de suavitzar en la parla realitats que poden ser ofensives. Tuson distingeix aquells eufemismes que emmascaren fets inevitables de l’existència humana, com ara les activitats excretores, el sexe o la mort, de les manipulacions lingüístiques que tenen l’objectiu de tergiversar obscurs propòsits. Així, mentre que els primers (sempre que no se n’abusi) poden contribuir a una suau convivència civilitzada, els altres són armes que utilitza el poder per fer-nos passar bou per bèstia grossa (“creixement negatiu”, “flexibilització de plantilla”, “efectes col·laterals”…)

S’aborden a continuació les expressions de significat ambigu. Quan diem “la crítica de la televisió”, a què ens referim? Tant podem parlar d'algú que critica la televisió com a que la televisió critica algú (i jo afegiria que també podem estar parlant d’una dona que es dedica a la crítica televisiva). Encara que l’exemple el dóna l’autor, opino que, coneixent com és la nostra televisió, el sentit de l’expressió és gairebé unívoc i en això hi té molt a veure el context, del qual també parla Tuson.

Un altre capítol ben interessant és el dels antònims i la seva utilització ideològica, com ho són els dedicats a l’ús de la retòrica en el llenguatge publicitari o l’alarmant escalada de l’adjectiu “intel·ligent” aplicat a coses que no ho són gens.

En fi, una delícia de llibre, que és llegeix de pressa, però que ofereix molt de tec per a tots els que ens agrada embrutar-nos les mans fent jugar les paraules.


El llibre de Jesús Tuson és un dels cinc primers títols publicats per la nova Editorial Tria, a la presentació de la qual vaig assistir divendres passat a Barcelona. Tria és un nou projecte que intenta portar el món de l’edició a les possibilitats que ofereix la tecnologia del segle XXI. Així, per la seva política d’impressió a petició, promet avantatges com són la d’abaratiment de costos, la utilització sostenible (amb perdó) de materials sensibles com és el paper, la difusió gairebé global del seu catàleg, la possibilitat de recuperar textos descatalogats (que mitjançant aquest sistema estarien en catàleg permanentment), la publicació de gèneres “minoritaris” com el teatre o la poesia…

Amb seus a Barcelona, Ciutat de Mallorca, València i Nova York, darrera (o davant) de l’empresa s’hi troben Guillem d’Efak Fullana Ferré i Miquel Tuson (sí, el miq de La Llumenera de Nova York a qui molts deveu conèixer). Són joves, dinàmics i guapots, crec que valdrà la pena seguir el que fan.