Carrer de Balmes

Em considero fill de l’Eixample, tant perquè vaig néixer a una clínica del carrer d’Aragó que ara no existeix, com perquè sempre he viscut dins de la seva quadrícula, encara que de vegades el barri on habitava l’emmascaressin sota el nom de Fort Pienc o Sagrada Família. M’estimo la genial invenció de Cerdà i em fascina descobrir les seves peculiaritats sota una capa d’aparent uniformitat. Puc recitar els seus carrers transversals des de Buenos Aires fins Alí Bei i, dels verticals, potser des de Borrell a Nàpols.

Com se sap, hi ha poques excepcions dins de la xarxa perpendicular del projecte. La més coneguda, que anuncia la seva anomalia des del propi nom, és la Diagonal que talla la ciutat en caiguda suau cap a la mar. El Paral·lel i la Meridiana, de noms tan geodèsics, també presenten cursos esbiaixats, tot i que perpendiculars entre si. De totes maneres, i en especial el primer, el seu paper és més aviat limítrof. Hi ha encara altres petites rebel·lions a l’ordre cartesià, vestigis d’antics camins segons diuen, com són l’avinguda de Roma, l’avinguda Mistral, la carretera de Ribes o el carrer dels Enamorats.

Pocs carrers s’escapen de l’amplada estàndard. Apart dels mencionats abans, entre els transversals, la Gran Via i Aragó, dels verticals, Urgell, rambla de Catalunya, passeig de Gràcia i passeig de Sant Joan. I llavors hi ha el carrer de Balmes.

El carrer de Balmes (o de Giordano Bruno, com proposava en Lluís Bosch) és un carrer d’amplària canònica que baixa del peu del Tibidabo fins a ple centre, però que tenia la peculiaritat de les seves voreres, més estretes de l’habitual. Això l’havia convertit en una artèria dominada pel tràfic rodat i on el passeig dels vianants era una idea poc aconsellable. Ho he viscut de prop, perquè durant gairebé 30 anys sóc veí d’aquest carrer.

Aquest tipus de vies imposen una barrera psicològica que talla en dos la ciutat. Per dir-ho de forma cortazariana, s’estableix “un lado de aquí” i “un lado de allá”. El carrer com un congost per a bisons, una ferida que no cicatritza, una muralla sense pedres…

Sortosament en els darrers mesos, en una de les poques mesures que podem agrair a l’ajuntament, les voreres entre Aragó i Diagonal s’han estat eixamplant a unes dimensions més humanes. Aquests dies estan acabant les obres i, la veritat, fa goig descobrir un carrer per on es pot passejar. Ara caldrà esperar que la ciutat reaccioni, que s’obrin nous comerços, nous bars i restaurants (perquè, desenganyem-nos, això és el que atrau els vianants) i que Balmes conegui una vitalitat que es mereixia des de sempre.

Només falta que hi plantin els arbres, que un carrer sense arbres queda com coix, i que continuïn amb la mateixa bona obra Aragó avall i Diagonal amunt. Així potser un dia li farem el salt a la Rambla de Catalunya i baixarem xino xano cap al centre pel vell i nou carrer de Balmes.