Imatge manllevada als senyors Galderich i Leblansky
Començo a entendre com cal titular un apunt per fer-lo atractiu i enganyar completament els possibles lectors. Així que permeteu-me ser trivial darrera d'aquesta portentosa façana. De fet volia parlar només d'aquest refotut pont que va de la Constitució a la Puríssima (que, com obra d'enginyeria conceptual, ja té collons la cosa).
És una veritat universalment acceptada que, si la festa cau en dimarts o dijous, cal trobar la manera de convertir en festiu el dilluns o divendres respectius. El tancament d'escoles, en el cas que disposeu de criatures abduides pel sistema, resulta de gran ajuda. En últim terme, darrera de totes aquestes estratègies picaresques, el que queda és una fugida massiva de nyus encegats. No importa on, però que sigui el més lluny possible.
És així com quedem quatre gats vigilant que la vella llàntia de la xarxa continuï cremant. Un cop la resta s'ha acomiadat per anar Nord-Sud enllà per autopista (inclosos Josep i les seves germanes, que no em negareu que sona a Thomas Mann posat al dia) quedem només allò que s'anomena "pringats". De seguida ens detectem els uns als altres. Ens llegim tres vegades cada hora i esperem que algú, arribat de no se sap on, faci un comentari impertinent que provoqui qualsevol mena de resposta.
El que diré no serà simpàtic, però és cert: som una mica patètics. Tota l'estona que esmercem contemplant les nostres petites defecacions, les podríem emprar en fer alguna altra cosa encara més idiota, d'aquelles que valen realment la pena. Llegint Danielle Steele, lligant a discoteques, interessant-nos pel destí dels diners d'una ONG en la qual invertim els diners.
En americà vulgar et dirien "get a life!", que no és ben bé "busca't la vida", sinó més aviat "fes-te amb una vida pròpia", un consell prou bo pels addictes de la cosa aquesta dels blocs. Però què hi voleu fer, aquí ens trobem bé, de tant en tant descobrim una perla, ens sorprenem per una coincidència o quedem encegats per una idea feliç, esdeveniments tots ells que rarament succeeixen quan baixes al carrer. O sigui que aquí estem, plogui o faci pont, i pot ser una estranya forma de vida, però també és vida.
Començo a entendre com cal titular un apunt per fer-lo atractiu i enganyar completament els possibles lectors. Així que permeteu-me ser trivial darrera d'aquesta portentosa façana. De fet volia parlar només d'aquest refotut pont que va de la Constitució a la Puríssima (que, com obra d'enginyeria conceptual, ja té collons la cosa).
És una veritat universalment acceptada que, si la festa cau en dimarts o dijous, cal trobar la manera de convertir en festiu el dilluns o divendres respectius. El tancament d'escoles, en el cas que disposeu de criatures abduides pel sistema, resulta de gran ajuda. En últim terme, darrera de totes aquestes estratègies picaresques, el que queda és una fugida massiva de nyus encegats. No importa on, però que sigui el més lluny possible.
És així com quedem quatre gats vigilant que la vella llàntia de la xarxa continuï cremant. Un cop la resta s'ha acomiadat per anar Nord-Sud enllà per autopista (inclosos Josep i les seves germanes, que no em negareu que sona a Thomas Mann posat al dia) quedem només allò que s'anomena "pringats". De seguida ens detectem els uns als altres. Ens llegim tres vegades cada hora i esperem que algú, arribat de no se sap on, faci un comentari impertinent que provoqui qualsevol mena de resposta.
El que diré no serà simpàtic, però és cert: som una mica patètics. Tota l'estona que esmercem contemplant les nostres petites defecacions, les podríem emprar en fer alguna altra cosa encara més idiota, d'aquelles que valen realment la pena. Llegint Danielle Steele, lligant a discoteques, interessant-nos pel destí dels diners d'una ONG en la qual invertim els diners.
En americà vulgar et dirien "get a life!", que no és ben bé "busca't la vida", sinó més aviat "fes-te amb una vida pròpia", un consell prou bo pels addictes de la cosa aquesta dels blocs. Però què hi voleu fer, aquí ens trobem bé, de tant en tant descobrim una perla, ens sorprenem per una coincidència o quedem encegats per una idea feliç, esdeveniments tots ells que rarament succeeixen quan baixes al carrer. O sigui que aquí estem, plogui o faci pont, i pot ser una estranya forma de vida, però també és vida.
Ha, ha... això penso jo molt sovint però la feina aquest cop m'ha agafat aquí! I t'asseguro que és millor estar aquí donant de tant en tant una ullada als blocs dels que estau de guardia que sense vosaltres.
ResponEliminaTens molta raó, sí. Get a life... Com que jo estic castigat igualment a l'ordinador, mira, vaig fent mirades als blogs. Però sí que som patètics. El que passa és que ho som quasi sempre, fem el que fem. El ramat de nyus també ho és i en fi, no vull seguir. Aviat em posaré a fer el dinar, a veure com em surt un bacallà a la portuguesa.
ResponEliminatoctoctoc. Jo també m'he quedat a casa. Llegeixo Diari d'un home de cinquanta anys, d'en Henry James. És preciós. Un tiu de 50 anys que torna a Florència. Ahir vaig fer fricandó. Ara aniré a veure als meus pares. Encara em quedaran dos dies patètics per davant. Això és vida.
ResponEliminaJo això ho penso sobretot a l'estiu, durant els dies encara de vacances però que ja ets a casa (o encara no has marxat enlloc) i la xarxa és una mena de desert. Però no crec que l'addicció sigui tan forta, si no, com podria haver resistit gairebé tot el dia d'ahir lluny d'ordinadors, dinant amb la família i anant a comprar els primers regals? O demà, que m'espera un altre dia familiar? I així tots. És clar, que la normalitat i la quotidianeitat no fan bons apunts i és millor exagerar una miqueta... ;-) I ara us deixo, que com el Lluís tinc una cita amb una mica de peixa a la cuina.
ResponEliminaGalderich, això ho vaig escriure ahir nit, avui no ho veig tan negre i sé que estic en bona companyia.
ResponEliminaBé, Lluís, vaig exagerar una mica, que jo també surto de casa de tant en tant i parlo amb éssers tangibles. Ara, segurament no menjo tan bé com tu.
ResponEliminaMatilde, no coneixia això de James i sona força atractiu. És bo tenir-te de guàrdia per si necessito ansiolítics.
ResponEliminaSí, Ferran, necessitava fer el ploricó per culpabilitzar una mica en J. ;p
ResponEliminaHe tornat per aquí mentre el bacallà es va fent. Un pèl tard però què carai, és un dia "festiu", no? La meva forma de celebrar les festivitats és justament menjar tard, lentament. M'alegro de saber que el teu estat d'ànim és més lluminós que el d'ahir!
ResponEliminaaixò va de fardar de cuinetes? cap problema. Jo he fet pebrots farcits de brandada de bacallà i botifarra, un 'dinar sexy' que diria la meva àvia. Estem fatal. Potser sí. Però ni millor ni pitjor que un ramat de nyus jajajajaja. I sobre llibres, acabo d'acabar l'origen i no sé si continuar amb Bernhard o llegir la Fonseca parlant d'adulteris.
ResponEliminaHola, Marta, veig que som més dels quatre gats que deia. No seré jo qui fardi d'habilitats culinàries. Això sí, amb una mica de sort, potser acabi avui "Vida i destí".
ResponEliminaAllau, no t'enganyis. Qualsevol pot estar connectat-se al locutori Paki d'allà on estiguin.
ResponEliminaSegur que més apretats dels que treballem demà.
Home, Pratinsky, anar-te'n quatre dies a Marraquech per acabar anxovat en un locutori em sembla més que pervers.
ResponEliminaVeig que pots tornar a fer comentaris "en directe", i jo que me n'alegro.
"encegats per una idea"… d'això es tracta.
ResponEliminaNo pot ser bo, miq, no pot ser bo.
ResponEliminaNo aprendré mai a escriure bé el «paraulot» aquest: quitidianitat. Ara sí. Uf.
ResponEliminaQuan en J. torni i llegeixi el que has escrit i vegi el que has fet... :-p
Ferran, espero que em defensareu. Ah, i s'escriu cutidianitat.
ResponEliminaLa nyu trotadora i locuel·la ha tornat!!!! pringaaaaatttttsssss! :P:P:P
ResponEliminas'escriu "quotidianitat", tse tse
Ja s'ha notat, ja, que tota la pàgina tremola! Ben tornada, Calamity!
ResponElimina