dilluns, 14 de desembre de 2009

A la recerca de l’impossible


El juliol de 1874 Lewis Carroll es desplaçà a Guildford, a casa de la seva germana, per tenir cura del seu cosí i fillol Charlie, enllitat a causa d’una tuberculosi. Fou allí en una passejada que feu en una de les pauses de la vetlla... Però millor que ho expliqui ell mateix:

“Caminava per un turó, tot sol, un lluminós dia d’estiu, quan de sobte em va venir al cap un vers, una sola línia: “Perquè l’Snark era un Boojum, ja veus.” [For the Snark was a Boojum, you see] Llavors no vaig saber què significava; tampoc ara sé què significa; però ho vaig anotar; i algun temps després se’m va acudir la resta de l’estrofa, essent aquella frase el darrer vers; i així, gradualment, en estones perdudes, durant els dos anys següents la resta del poema va anar encaixant fins a completar-se, a partir d’aquella estrofa que seria l’última”.

I d’aquesta forma tan curiosa naixia “The Hunting of the Snark” (La Caça del Snark), l’única obra literària de Carroll que assoleix una alçada similar als llibres d’Alícia. És aquest un llarg poema en 8 capítols i 141 estrofes de 4 versos (“Una Agonia en vuit Atacs” és el seu subtítol), un poema absurd i còmic que, igual que passava amb “La Morsa i el Fuster”, conclou de forma amarga i, en aquest cas, amb ressons metafísics.
L’obra narra l’expedició que emprenen 10 personatges amb la intenció de caçar aquesta criatura fabulosa que és l’Snark. Tots ells presenten un tret en comú, com s’observa en enumerar-los: the Bellman, the Baker, the Barrister, the Billiard-Marker, the Banker, the Bonnet-maker, the Broker, the Boots, the Butcher i the Beaver (el Campaner o Pregoner, el Forner, l’Advocat, el que anota els punts en una partida de Billar, el Banquer, el Capeller, el Taxador, l’Enllustrador, el Carnisser i el Castor, respectivament).

Aquest és el mapa que utilitzava el Campaner per guiar-se a través de l'oceà. Evidentment és una carta marítima en la qual no apareix ni un sol tros de terra. També s'ha prescindit de meridians i paral·lels que són, al cap i a la fi, meres convencions, inexistents a la realitat.

La trama resisteix un resum coherent, com es podria esperar de tan folla empresa. Alguns dels seus participants tenen intervencions episòdiques, però es podria dir que les figures principals són el Campaner, que actua com a capità del vaixell, i el malaurat Forner de molt trista fi. També hi ha una tensa relació entre el Carnisser i el Castor que, tanmateix acaba en idil·li (algun comentarista opina que el Castor és en realitat Castora, i ja em sembla bé, perquè ajuntar zoofília i homosexualitat potser és massa pes a carregar sobre les espatlles del pobre Carroll).

Però algú sap que és un Snark? Etimològicament, Carroll ho explicà en algun lloc, és un mot-maletí fruit del creuament d’un cargol (“snail”) i un tauró (“shark”), encara que un crític hi ha sabut trobar també una serp (“snake”) barrejada pel mig. De fet, en el poema es troben altres mots-maletí, algun d’ells manllevats de “Jabberwocky”, com si l’autor volgués sancionar així la realitat del seu llenguatge imaginari.


De la seva aparença res no se sap, però sí que coneixem trets del seu caràcter, gustos i costums:

1) La seva carn té un gust escàs, buit i cruixent (com un abric que et va massa estret de cintura).
2) Acostuma a llevar-se tard, de manera que esmorza a l’hora del berenar i sopa el dia següent.

3) És lent a l’hora de captar un acudit. Si li expliques un, sospirarà amb enuig profund. Sempre adopta un posat greu davant d’un joc de paraules.
4) Li encanten les casetes de bany, opina que embelleixen el paisatge.

5) És ambiciós.

En l’estrofa més popular del poema, que es repeteix com una tornada fins a sis vegades, es descriu l’estratègia per capturar l’elusiva criatura:


Van buscar-lo amb didals, no es distreien gens;
l’acaçaren amb confiança i forquetes;
l’amenaçaren amb una Acció dels Trens;
l’encantaren amb sabó i rialletes.


Però quan el Campaner acaba de descriure el modus vivendi de la bèstia, afegeix que alguns tenen plomes i mosseguen, d’altres llueixen patilles i esgarrapen, tot i que la majoria són inofensius, però que hi ha també els que són Boojums. En sentir això, el Forner es desmaia, i amb raó. El seu oncle, en el llit de mort l’advertí que si trobava un Snark que fos un Boojum, suau i sobtadament s’esvaniria i res més se’n sabria d’ell.

El final és devastador, perquè després de moltes penes i treballs el Forner localitza un Snark i s’hi llença de cap per capturar-lo. Per desgràcia, “l’Snark era un Boojum, ja veus” i la cosa acaba malament, en pura aniquilació. O com “imita” Viana:

Al bell mig d’aquell darrer mot, finalment,
al bell mig del riure, del seu frenesí,
s’havia esvanit suau i sobtadament-
pel fet que era el Merma un Empor, vet ací.


En aquesta ocasió estem de sort perquè existeix una bella edició en català de la qual m’he servit per les cites reproduïdes. La publicà Pagès Editors l’any 1999 i reuneix el text anglès i les il·lustracions originals junt amb l’acurada traducció (“imitació” segons ell) d’Amadeu Viana i unes fotografies molt inquietants (i molt apropiades) de Carmela Llobet. Ah, es titula “La caça del Merma”.

13 comentaris:

  1. Ha, ha... entre lectura i lectura no perdones!
    Fantàstic, com sempre. L'haurem de buscar perquè aquest si que el desconeixia!

    ResponSuprimeix
  2. Galderich, tinc la intenció de no deixar res per perdonat. Busca'l perquè val la pena!

    ResponSuprimeix
  3. Doncs aquest jo ja el tinc, amb els gravats de Henry Holiday de l'edició original (1876). En certa manera és el "Finnegans Wake" de Carroll, tot i que desconec exactament en quina certa manera.

    ResponSuprimeix
  4. Puig, no m'espantis la parròquia parlant del "Finnegans Wake"!

    D'en Holiday tractaré demà.

    ResponSuprimeix
  5. Allau, si parles amb l'autor de Gènesi, digues-li, si et plau, que si té prevista la segona part de la novel·la faci el favor de començar-la: En el principi era l'O Carroll.
    Ho dic perquè el Merma, des de fa uns 176 anys, és el cap de llúpia més popular de Vic! Quines connexions més estranyes. Com si l'univers sencer prengués sentit.

    ResponSuprimeix
  6. Doncs mira tu que m'ha recordat alguns personatges del litoral llevantí, amb la seva estultícia, droperia, estupidesa i falta de sentit de l'humor, que només pensa en posar cases per "embellir" el paisatge i és absolutament ambiciós. Coneixeria la trama Gurtel en Carroll? estic a punt de creure en el "más pallà" ^^

    ResponSuprimeix
  7. Matilde, la connexió la va fer més aviat en Viana que en Carroll.

    Fa molts i molts anys la companyia de titelles La Claca va fer un espectacle amb ninots dissenyats per Joan Miró que es deia "Mori el Merma". Em sembla que el Merma volia representar Franco (sí, d'això fa molts anys).

    ResponSuprimeix
  8. Clídice, caldria tastar-los per confirmar-ho.

    [Estem tots perquè ens tanquin]

    ResponSuprimeix
  9. ei! doncs que ens tanquin junts! com a mínim riurem :P

    ResponSuprimeix
  10. Arg! He tingut aquest llibre més d'un cop a les mans i no l'he arribat a comprar mai. No sé si em vaig equivocar... He de confessar que jo sóc menys admirador del Carroll, perquè l'Alícia (dedueixo que per culpa d'una mala traducció després de seguir atentament el teu postgrau alicienc) no em va acabar de fer el pes...

    ResponSuprimeix
  11. Lluís, no sóc tan fanàtic com per creure que a tothom li ha d'agradar Alícia (però jo m'ho faria fer mirar).

    ResponSuprimeix
  12. Només els m´s agossarats s'enfronten a l'Snark, i d'entre ells, uns pocs en surten victoriosos. Felicitats, xiquet, estava segur que faries aquest post. Després d'això, tot el camp és un clam: Allau, fes una edició crítica de les obres de Carroll.

    ResponSuprimeix
  13. Leb, en parlaré més del Snark. Només espero que cap em surti un Boojum.

    ResponSuprimeix