Catacroc! 2: el retorn

Foto de burningairlinesgiveyousomuchmore
A l’últim episodi havíem deixat el nostre heroi a l’espera que li vinguessin a recollir l’ordinador espatllat allà pels finals de novembre. Tot i que el nostre heroi es mostrava optimista, algun comentarista més experimentat (Puigmalet, gairebé amb certesa) li augurava que no tot serien flors i violes.

Les primeres etapes de l’operació es desenvoluparen segons el programa previst. En un parell de dies un mosso d’una d’aquelles companyies que es dediquen a traginar paquets aparegué per casa amb una capsa preparada per acollir el meu ordinador amb la comoditat d’un guant. El xicot m’informà que, tot i que se l’endurien a Alemanya (?), el tindria de nou a casa en cinc dies hàbils. Dos dies més tard una trucada em confirmà que havien rebut l’ordinador i que esperaven que en cinc dies me’l restituirien. Vaig quedar impressionat per aquest servei al client tan amable i tan atent.

Quan tres dies més tard em tornaren a telefonar per dir-me que la reparació potser patiria un retard, la meva fe en la seva bona voluntat romania encara intacta.

Llavors en una tercera trucada m’informaren que els faltava una peça i que l’havien de demanar, cosa que implicava un nou retard. Aquí fou on es produí el punt d’inflexió. La síndrome de la peça que falta crec que l’hem patida tots els que hem tingut una màquina en reparació. Entre vosaltres i jo, crec que al taller no guarden mai cap peça i les van demanant segons les necessitats del mercat.

La quarta trucada fou del tot patètica. D’entrada deixaren molt clar que la peça que faltava la fabricava a la Xina una companyia que no tenia res a veure amb la que comercialitzava els ordinadors. En segon lloc em notificaren que en aquells moments la maleïda peça no estava en estoc i que no se sabia quan els vagaria tornar-la a produir. M’oferiren dues opcions: bé esperar que els xinesos decidissin posar-se les piles en una data futura i indeterminada, bé recuperar els diners invertits. Com que no conec la Xina, però m’ensumo que són gent de reaccions inescrutables i arbitràries, i com que havia fet còpia de seguretat de tots els arxius importants, vaig optar per la segona solució.

Perquè em tornessin els diners els havia d’enviar el meu currículum en vers, els codis Swift i Iban del meu compte i la factura de compra, és clar. Jo sóc d’aquelles persones que guarden fins a l’últim paper, per tant és lògic que la factura del refotut ordinador no aparegués per enlloc. Calgué anar al FNAC del Triangle al bell mig del frenesí prenadalenc per demanar un duplicat de factura. Vaig fer cua en tres taulells diferents, de l’un m’adreçaren a l’altre, com si d’un ministeri dels temps de Larra es tractés, però a la fi vaig sortir d’allí amb el document. El vaig escanejar i partí ràpidament en ales d’un missatge de correu. Als dos dies em respongueren acusant el rebut de les meves dades i prometent-me que en 48 o 72 hores esperaven donar-me satisfacció. Passaren els dos/tres dies promesos, en passaren deu. Llavors vaig reclamar amb amabilitat. Contestaren tot proposant una moratòria de dos o tres dies més i em recordaren que el seu horari laboral era de dilluns a divendres de 8 a 16, com si jo els hagués estat pressionant sense motiu.

Entre una cosa i l’altra, fins la vetlla de Nadal no vaig rebre un missatge que em confirmava que la transferència estava en marxa i que rebria els diners en un termini de tres setmanes. No entenc molt bé perquè aquesta tramesa monetària trigarà més que si me la transportessin en burro des de la Xina, però aquests són els misteris de la informàtica: sembla que això de la immediatesa online només s’aplica per les expressions de caire personal (siguin blocs, facebooks o twitters), quan s’hi barreja la vida pràctica tot déu exigeix encara la pòlissa i el paper timbrat.