dijous, 3 de desembre de 2009

Introducció poc seriosa a “Il Trovatore”


Divendres vinent, si déu vol, veuré per primera vegada en escena “Il trovatore” (1853) de Giuseppe Verdi. L’esdeveniment em fa molta il·lusió perquè, en la meva ignorància, sempre he associat aquesta òpera amb els pitjors tòpics del gènere. “Il Trovatore” comparteix amb “Rigoletto” i “La Traviata” l’honor de figurar dins de la trilogia més popular del mestre de Busseto. Els experts m’asseguren que, malgrat el seu argument absurd (el més ridícul de tots els arguments operístics), si es fa bé (cal un quartet protagonista de primera divisió) pot esdevenir la ració més gran d’adrenalina inventada per l’home.

Lluny d’aquests maximalismes, penso en totes les referències acumulades anteriors. Quan recentment visitàrem Saragossa, al Palacio de la Aljafería, seu de les Corts Aragoneses, entre tanta arquitectura d’utilleria, el guia presentava com a punt culminant de l’itinerari “la torre del trobador”, ignoro amb quins fonaments històrics. Recordem que l’òpera verdiana es basa en l’obra d’Antonio García Gutiérrez qui, segons la llegenda, fou el primer autor teatral de la història que va ser obligat a sortir a saludar en escena ran de l’estrena d’aquesta obra.


Però d’aquest trobador guardo records més antics. Bernardo Bertolucci en aquella pel·lícula tan freudiana que era “La Luna” presentava a la diva Jill Clayburgh cantant entre boscatges de cartró, mentre el llaüt del trobador titular era triturat dins de la maquinària teatral. I, encara més important, a la magnífica “A Night at the Opera”, cim del gènere absurdista, Kitty Carlisle i Allan Jones defensaven com podien els seus papers de Leonora i Manrico davant l’anarquia destructora dels Marx.


Confesso que el més proper a una escenificació de “Il trovatore” que he presenciat en vida va ser una gala de drags ianquis i opereres que primer vaig veure a El Molino en un llunyà Festival de Tardor i després al foyer del Liceu. Treien molt de profit de les inconseqüències del text original i acabaven titllant a la pobra Azucena de subnormal. I potser raó no els faltava.

L’argument mereix un excurs (o tota una excursió, amb berenar inclòs). En el primer acte ens assabentem que el vell Comte de Luna va acusar una vella gitana d’haver llençat una maledicció sobre el més malaltís dels seus dos fills i decidí enviar-la a la foguera. Abans d’acabar socarrada, la vella gitana clamà venjança i la seva obedient filla, Azucena, raptà el més jove dels dos fills de De Luna. Encara que entre les cendres de la foguera es trobaren les restes d’un infant, el vell comte mai no va voler creure que es tractés del seu fill i ordenà que la recerca del seu fill perdut continués incansablement. Quan l’òpera comença, aquesta recerca del germà perdut recau en el jove Comte de Luna, el qual (a més) està enamorat de la Duquessa Leonora. Leonora, però, té els seus ullets fixats en els arrapats leotards del trobador Manrico. Quan el Comte intenta seduir-la, Manrico acut a defensar-la. Hi ha un desafiament, que guanya el tenoríssim Manrico. Aquest no mata el seu oponent (encara que podria), perquè si no, no hi hauria òpera.

Al segon acte, Azucena, que va de mare de Manrico, li explica la fi ardent de la seva mare i del seu propi fill (per accident). Aquí no intervenen els mossos d’esquadra, perquè encara no havien estat inventats, però que una mare cremi un fill per accident sembla motiu de denúncia. Manrico queda raonablement horroritzat, fins que Azucena el convenç que ell és el seu veritable fill de l’ànima. Arriba un missatger molt convenient que informa els presents que Leonora, convençuda que Manrico és mort, se’n va a fer llaminadures a un convent. El Comte de Luna entra en aquest convent amb intencions lletges, però Leonora és salvada per Manrico a l’últim minut.

El Comte, per ocupar el tercer acte i fer la punyeta a Manrico, deté la seva mare i amenaça amb cremar-la. Manrico, que ja anava de casoris amb Leonora, deixa la recepció nupcial i els canapés per salvar Azucena.
Manrico cau a la trampa i és arrestat (no patiu, amb el quart acte això s’acaba). Leonora promet al Comte que serà seva, si allibera el trobador. El Comte accepta de bon grat. Ignora que la noia ha pres un verí letal, perquè prefereix arribar verge al matrimoni. Leonora corre a anunciar la bona nova al seu estimat i mor en els seus braços. El Comte, en descobrir-ho, ordena l’execució immediata del trobador. Mentre Manrico mor, Azucena informa el Comte que acaba d’executar el seu propi germà. I es queda tan ampla.

Sí, tot plegat és difícil d’empassar. No sabeu la curiositat que tinc per veure aquest embolic en directe.

18 comentaris:

  1. Els arguments operístics sovint són delirants, però en el context es fan, fins i tot, creïbles.

    ResponSuprimeix
  2. Sí, Júlia, anit vaig veure uns fragments per televisió, i crec que serà fàcil suspendre la credibilitat.

    ResponSuprimeix
  3. Vaig tenir un professor d'història de la música que deia que el millor de l'òpera era l'absurditat dels arguments i la grandiloqüència musical.
    De totes maneres no entenc com els del Liceu no t'han convidat a l'estrena al costat de la Reina Sofia, consellers i altres persones de dignitat.

    ResponSuprimeix
  4. Si és així, Galderich, "Il trovatore" se'n du el primer premi.

    I ahir nit tenia coses més interessants a fer que acompanyar la reina ;p

    ResponSuprimeix
  5. m'he perdut molt aviat, però és que jo sóc molt toixa per aquests embolics, és com una condensació de Vendelplà i El cor de la ciutat. Continuaré escoltant òpera i, si pot ser, sense entendre-la. Per si de cas :P

    ResponSuprimeix
  6. "Al final moren tots", Clídice, aquest resum val per totes les òperes que no són comèdies.

    ResponSuprimeix
  7. ah! guai! és que a mi, si no me les expliquen fàcil les coses ... :D

    ResponSuprimeix
  8. Sense Chico ni Harpo aquesta òpera perd molt. Si m'he d'empassar una cosa absurda, que sigui absurda top class.

    ResponSuprimeix
  9. Ahir hi havia la reina, en Montilla i l'Hereu; però no és ben bé el mateix...

    ResponSuprimeix
  10. Si encara tinguéssim en Clos, la cosa s'hi hagués acostat molt.

    ResponSuprimeix
  11. Jo recordo que vaig llegir l'obra de teatre d'Antonio García Gutiérrez a la facultat, juntament amb la novel·la de Larra "El doncel de don Enrique el Doliente". Encara no sé quin dels dos llibres vaig arribar a odiar més.

    ResponSuprimeix
  12. Inexplicablement, en aquella època eren un hit. Verdi també adaptà el Duque de Rivas a la seva "Forza del destino".

    ResponSuprimeix
  13. L'argument de Il Trovatore és absurd de tota absurditat. Ara bé, és el més absurd de la història de l'òpera? Doncs no ho sé, s'han fet tantes òperes, algunes molt bones, a partir d'idees estrambòtiques que segur que encara hi han de més absurdes. Diguem que de segur Il Trovatore està en el Top 10. Només sense sortir de Verdi ja ens trobem unes quantes.

    Ara bé, en lo estrictament musical, Il Trovatore (ben cantat) és una experiència indescriptible, tot un seguit de melodies excel·lents sense descans.

    ResponSuprimeix
  14. De les que jo conec, Titus (i segur que em guanyes), només "Simon Bocanegra" li podria fer ombra.

    Musicalment, ja veurem, que ens toca l'estrena del segon repartiment.

    ResponSuprimeix
  15. Home, Ernani és rareta també. Allò de que un noble es faça passar per un bandoler i li furte la novia a Carles V... I el que fa Gilda a Rigoleto no em diràs que es d'estar molt bé del cap. Ja si entrem en el primer Verdi (Oberto, I Lombardi...) la cosa és dispara.

    ResponSuprimeix
  16. Ja deia, Titus, que tu coneixeries molts més casos. I allò de Gilda també té delicte: sempre m'ha repugnat el moment en que el seu pare se la carrega en escena. Almenys a "Il trobatore" Verdi té el detall de no mostrar-nos com Azucena confon el seu fill amb un tros de llenya.

    ResponSuprimeix
  17. Allau, t'envejo sanament. Ah, i jo amb les òperes tinc l'avantatge que, com que no entenc res del que diuen, no em preocupo de l'argument -amb el resum que trobes a qualsevol lloc ja en tinc prou-, i em quedo amb la música i l'escenografia (que em fa vergonya dir que de vegades m'avorreix).

    ResponSuprimeix
  18. No et pensis, Leb, al Liceu des de fa temps les fan sobretitulades o sigui que (teòricament) pots seguir-les. I no t'has d'avergonyir de res, tot espectador té dret a avorrir-se i fins i tot als aficionats més acèrrims em consta que els passa sovint.

    ResponSuprimeix