No em molestaré gaire en relatar les darreres incidències dels personatges. Tots ells acaben trobant les seves vides i els seus destins. O no; perquè la novel·la s’estructura de tal forma que podria continuar endavant explicant-nos tranquil·lament la història de la Unió Soviètica fins al seu final (unes 200.000 pàgines més tard).
Grossman escriu bé i és capaç d’atènyer bons moments de novel·la, però en el fons del cor és també un periodista i té aquella necessitat d’explicar tot el que ha vist al front de Stalingrad. La dèria pel detall, no sempre pertinent, li fa perdre la visió de conjunt. El que seria molt interessant trobat en una pàgina de premsa, esdevé aquí una tediosa redundància. Comprenc la seva voluntat de donar una visió prismàtica que abasti el major nombre de circumstàncies i de personatges, però sovint l’ambició de la completesa només deixa la frustració de no conèixer tot el que s’ha omès.
Les ombres de Tolstoi i Txékhov planen sobre aquestes pàgines, un combinat que no sempre sembla ideal. De vegades líric, de vegades punyent, altres vegades costumista o analític, d’altres encara teòric o alliçonador. Són massa registres per harmonitzar una obra unitària i, per tant, el conjunt se’n ressenteix. En definitiva, que com a novel·la no m’ha convençut, crec que és un experiment fallit. El fet que hagi trigat més de tres mesos en acabar-la diu molt sobre el que m’ha costat obrir-me pas entre les seves pàgines. Si no hagués fet públic aquest repte, dubto molt que hagués arribat fins a la pàgina 1104.
Sota tot aquest desordre textual, el missatge pretès queda clar: els totalitarismes intenten destruir tot allò de bo que hi ha en l’home. Tant el nazisme com l’estalinisme conreen la delació, l’absència de crítica, la claudicació de l’esperit independent, la culpabilitat induïda, l’egoisme, l’admiració cega pel líder impresentable... I Grossman, mentrestant, com que és un humanista optimista intenta convèncer-nos que la vida, d’una o altra forma continua fluint. Que, com una mala herba, els millors sentiments que s’allotgen al cor de l’home/dona brollaran sense fre una vegada i una altra fins el dia llunyà en el qual finalment triomfaran.
Prometo que passaré els propers mesos llegint el xèrif King.
Grossman escriu bé i és capaç d’atènyer bons moments de novel·la, però en el fons del cor és també un periodista i té aquella necessitat d’explicar tot el que ha vist al front de Stalingrad. La dèria pel detall, no sempre pertinent, li fa perdre la visió de conjunt. El que seria molt interessant trobat en una pàgina de premsa, esdevé aquí una tediosa redundància. Comprenc la seva voluntat de donar una visió prismàtica que abasti el major nombre de circumstàncies i de personatges, però sovint l’ambició de la completesa només deixa la frustració de no conèixer tot el que s’ha omès.
Les ombres de Tolstoi i Txékhov planen sobre aquestes pàgines, un combinat que no sempre sembla ideal. De vegades líric, de vegades punyent, altres vegades costumista o analític, d’altres encara teòric o alliçonador. Són massa registres per harmonitzar una obra unitària i, per tant, el conjunt se’n ressenteix. En definitiva, que com a novel·la no m’ha convençut, crec que és un experiment fallit. El fet que hagi trigat més de tres mesos en acabar-la diu molt sobre el que m’ha costat obrir-me pas entre les seves pàgines. Si no hagués fet públic aquest repte, dubto molt que hagués arribat fins a la pàgina 1104.
Sota tot aquest desordre textual, el missatge pretès queda clar: els totalitarismes intenten destruir tot allò de bo que hi ha en l’home. Tant el nazisme com l’estalinisme conreen la delació, l’absència de crítica, la claudicació de l’esperit independent, la culpabilitat induïda, l’egoisme, l’admiració cega pel líder impresentable... I Grossman, mentrestant, com que és un humanista optimista intenta convèncer-nos que la vida, d’una o altra forma continua fluint. Que, com una mala herba, els millors sentiments que s’allotgen al cor de l’home/dona brollaran sense fre una vegada i una altra fins el dia llunyà en el qual finalment triomfaran.
Prometo que passaré els propers mesos llegint el xèrif King.
No n'hi ha prou en ser periodista, o filòleg, per saber escriure una bona història. Que una novel·la és una altra cosa, molts encara no ho saben, per molts estudis que tinguin. Però, ai las! (hehehe), sempre ven més novel·la que no pas assaig :)
ResponEliminaFaràs santament, el xèrif King és del nivell més adequat com a antídot :)
ah! i gràcies per haver-nos-ho explicat tan bé, com sempre (podria ser altrament?).
ResponEliminaQuè descansats hem quedat, oi Clídice?
ResponEliminaNo sé perquè, tinc la sensació que has fet un esforç duríssim "enfrontant-te" a aquesta novel·la.
ResponEliminaSí que ha costat, Lluís, i sembla que no sóc l'únic. És un llibre que es pot recomanar amb precaució: cal tenir un esperit fort ;p
ResponEliminaEm fa l'efecte que, en aquesta novel·la (a part que es nota molt, com tu molt bé dius, la formació periodística de l'autor) l'ombra de Tolstoi és molt més gran que la de Txékhov.
ResponEliminaPerò el seu mosaic de personatges i situacions el trobo molt bó i jo recomanaria sempre la seva lectura.
Ja has vist, Max, que jo no sóc tan entusiasta i penso que amb la meitat de pàgines (i personatges) hauria pogut dir el mateix.
ResponEliminaUf qué fatiga dan los escritores que sienten la necesidad de explicarlo todo... la peor novela que he leido, en ese sentido, fue "Los Miserables"... claro que no deberia criticar muy fuerte, porque yo también me enrollo de mala manera.
ResponEliminaHuy, Sufur, "Los miserables", eso sí que fue un suplicio. Desde entonces, cuando oigo el nombre Víctor Hugo, echo a correr.
ResponEliminaEm va semblar terriblement tediosa, una novel·la del XIX interessant però feixuga que salta d'un estil a l'altra sense sentit de l'estructura, sense sublimitat. No la vaig ni acabar o, més ben dit, només la vaig començar i desprès de donar-li varies oportunitats es va quedar al prestatge dels abandonats.
ResponEliminaA mi, Glòria, em costa molt deixar una novel·la a mitges, sobretot si li trobo algun mèrit; però, com pots veure, no va ser una experiència planera.
ResponElimina