Un jardí de Toronto (foto by allau)
Gira la Terra al voltant del Sol i, quan completa una el·lipse, diem que ha passat un any. És un fet astronòmic indiscutible. Ara, que l’any comenci demà o qualsevol altre dia és una decisió arbitrària, com demostren les tradicions de tantes altres cultures. Plantejades així les coses, no deixa de ser una mica absurd que intentem buscar-li un sentit unitari a aquest farcell de 365 dies; però, humans com som, ens agrada parcel·lar el continu del temps i pensar que tot són fites per arribar a algun lloc.
Mirem llavors enrere per contemplar l’any que s’acomiada. Ha estat un bon any? Ha estat un mal any? O potser un any d’anar fent? No hi ha hagut grans ensurts ni sorpreses, i això ja és d’agrair (bé, n’hi ha hagut una de sorpresa, però espero parlar-ne l’any que ve). Les rutines estan ben establertes: la monotonia de la feina, el respir de les vacances (Tolosa, Londres, Quebec, Saragossa, Palerm), Josep sempre a prop, els pocs amics a qui cada dia veus menys, música, llibres i pel·lícules, també cada dia menys... Potser el curs natural d’una persona còmodament instal·lada a la cinquantena.
Afegiria també un lent retorn vers una escriptura més creativa, activitat que vaig abandonar durant molts anys i que ara he retrobat gràcies al bloc. Perquè de segur és aquest bloc i tot el que m’ha dut el gran tret unificador del 2009.
Si bé el vaig inaugurar l’octubre del 2008 sense saber gaire bé què en faria, no ha estat fins enguany que he superat els balbucejos inicials, he consolidat una manera de fer i he establert un ecosistema d’amics que m’han ofert moltes alegries i complicitats. Gràcies a aquest allau quotidià he reprès el contacte amb el món de la literatura, he viscut alguna casualitat engrescadora, s’ha obert la possibilitat d’alguna aventura extravirtual i sobretot he conegut persones amb les que ve de gust passar l’estona. Així, allò que va començar com una excusa per tornar a ajuntar paraules, un mer exercici de digitació per a un pianista desentrenat, ha esdevingut el cor dels meus dies, font de coneixements impensats, continu motiu de superació, la inesperada sorpresa diària i una alegria, t’ho miris com t’ho miris.
A tots vosaltres, ja que avui toca dir-ho, us desitjo un Feliç 2010, perquè us ho mereixeu. I demà serà un altre dia. I un altre any.
Mirem llavors enrere per contemplar l’any que s’acomiada. Ha estat un bon any? Ha estat un mal any? O potser un any d’anar fent? No hi ha hagut grans ensurts ni sorpreses, i això ja és d’agrair (bé, n’hi ha hagut una de sorpresa, però espero parlar-ne l’any que ve). Les rutines estan ben establertes: la monotonia de la feina, el respir de les vacances (Tolosa, Londres, Quebec, Saragossa, Palerm), Josep sempre a prop, els pocs amics a qui cada dia veus menys, música, llibres i pel·lícules, també cada dia menys... Potser el curs natural d’una persona còmodament instal·lada a la cinquantena.
Afegiria també un lent retorn vers una escriptura més creativa, activitat que vaig abandonar durant molts anys i que ara he retrobat gràcies al bloc. Perquè de segur és aquest bloc i tot el que m’ha dut el gran tret unificador del 2009.
Si bé el vaig inaugurar l’octubre del 2008 sense saber gaire bé què en faria, no ha estat fins enguany que he superat els balbucejos inicials, he consolidat una manera de fer i he establert un ecosistema d’amics que m’han ofert moltes alegries i complicitats. Gràcies a aquest allau quotidià he reprès el contacte amb el món de la literatura, he viscut alguna casualitat engrescadora, s’ha obert la possibilitat d’alguna aventura extravirtual i sobretot he conegut persones amb les que ve de gust passar l’estona. Així, allò que va començar com una excusa per tornar a ajuntar paraules, un mer exercici de digitació per a un pianista desentrenat, ha esdevingut el cor dels meus dies, font de coneixements impensats, continu motiu de superació, la inesperada sorpresa diària i una alegria, t’ho miris com t’ho miris.
A tots vosaltres, ja que avui toca dir-ho, us desitjo un Feliç 2010, perquè us ho mereixeu. I demà serà un altre dia. I un altre any.
Ep Allau, moltes gràcies i igualment!
ResponEliminaM'has emocionat perquè malgrat jo sempre parlo una mica massa de temes històrics, artítics i altres collonades m'identifico molt amb el que dius. Jo el meu el vaig començar el juliol del 2008 però crec que aquest 2009 pel bloc ha estat excel·lent pels motius que tu dius.
Bon Any!
Per cert, si hi ha una imatge del Paradís, aquesta és la que publiques avui... ja m'hi trobo!
ResponEliminaGràcies. És interessant que estem visquent el blog com una forma de retrobar-nos amb l'escriptura. En el meu cas, a més a més, crec que n'aprenc molt. Tant de mi com dels blogaires. Salut i bon 2010!
ResponEliminamil petons i feliç entrada del nou any!
ResponEliminaTens raó, Galderich, molts som els que busquem per camins diferents coses ben similars. I encara que, com és el teu cas, condueixis uns blocs més especialitzats, no pots evitar que es trasparenti la persona que hi ha al darrera.
ResponEliminaQue tu i la teva família tingueu un bon 2010!
Llavors, Lluís, bon inici de curs 2010!
ResponEliminaGràcies, Roger, i bon viatge de tornada!
ResponEliminaEm sembla ensumar que s'obren expectatives literàries per al 2010, que bè!, espero que es realitzin i així gaudirem de doble ració d'allau. Bon any!
ResponEliminaEstic d'acord amb el que dius dels blogs. Apart de l'exercici de disciplina que suposa haver d'escriure amb certa regularitat, que ja ens va bé als que tenim tendència a ser uns mandrosos com jo, ens permet xarrar virtualment amb gent que d'una altra forma ni tan sols coneixeriem.
ResponEliminaBon any 2010!!
Que tinguis un 2010 ben literari, escriguis més que mai, i que el blog continuï amb la mateixa empenta. Ens llegim!
ResponEliminaNo exactament, Carme, de moment tot el que escric a la vista està. Veurem si el 2010...
ResponEliminaQue tingueu un bon any, Carme!
Sí, Titus, en la vida havia fet tants amics com en aquest any que s'acaba. Desitjo que el 2010 et trobi ben actiu i que us sigui molt propici.
ResponEliminaGràcies, Salvador, ho intentaré. Ens llegim!
ResponEliminaOstres Titus... disciplina, veig que deu ser el que em falta.
ResponEliminaGràcies Allau per les bones estones passades.
(Respecte a la foto by Allau hi trobo a faltar nans al·legòrics a les aventures d'Alicia ;)
Gràcies, Prat, per la companyia i que tinguis un molt bon any!
ResponElimina(quan vaig fer la foto encara no sabia la que es preparava)
L'elegia és una composició sempre difícil i aquesta que has volgut dedicar al teu 2009 és una peça preciosa. Moltes gràcies, Allau, per deixar-nos participar de la teva aventura!
ResponEliminaNo sabia que havia escrit una elegia, em pensava que això era per blanquejar la roba ;p
ResponEliminaGràcies a tu, Girbén, per l'empenta i que tingueu un bon any!
vaig néixer com en Galderich, al juliol del 2008, cosa que em fa una mica (només una mica) més vella que tu, criatura blogaire.
ResponEliminaEl que més em fa feliç d'aquest món de zeros i uns és la fortuna d'ensopegar amb persones com tu, que viuen com tu, que pensen com tu, que riuen com tu i que, sobretot, escriuen com tu.
Per a què aquest nou any no deixis d'alimentar-nos l'esperit! Que tingueu, tu i el Josep i a qui us vingui de gust afegir-hi, un molt bon any 10!
Petons i abraçades "loqüeles" :P
Ai, Clídice, et prendran per la meva àvia.
ResponElimina"Loqüela", que tu i la teva "motxilla" familiar tingueu també una bona entrada d'any.
La coincidència de què el meu bloc nasquera també al 2008 -a finals d'agost- m'ha fet recordar una conferència del decisiu blogaire Hernán Casciari titulada: "Una charla sobre la muerte de los blogs", que vaig llegir just quan començava.
ResponEliminaCoi -vaig pensar- no m'estaré fotent en un cementiri! El temps m'ha ensenyat que tot el contrari, que estava entrant en un jardí epicuri.
La confe del Casciari a: http://orsai.es/2008/11/una_charla_sobre_la_muerte_de_los_blogs.php
La conferència també la vaig llegir llavors. És molt bona i no diu pas que això sigui un cementiri, sinó tot el contrari:
ResponElimina"Se está produciendo ahora mismo esa desbandada. Gracias a dios, la gente que no tiene nada para decir ahora lo dice en Twitter y en Facebook. ¡Ah, qué tranquilidad, qué descanso! Ya no son blogueros, sino twiteros o algo parecido.
Gracias a dios y a la virgen santa, los medios de comunicación tradicionales empiezan a hablar ahora de “La revolución de la Web Social” y ha dejado de preocuparse por los blogs, ha dejado de generar titulares, ha dejado de importarle el asunto, ese asunto que dos años antes era capaz de solucionar hasta los crímenes que ocurrían en California. Ahora, según la revista Wired, un pasquín ridículo pero muy prestigioso, los blogs son una moda del año 2004.
Me alegro muchísimo, de verdad.
De aquí a uno o dos años, quedarán en pie únicamente los blogs de las personas que tengan algo para decir; pero rebautizados como lo que al fin y al cabo son: páginas y sitios en Internet. El blog perderá su nombre técnico, perderá su contrapeso revolucionario, será una costumbre natural para los que tengan cosas que decir, cosas que hacer, cosas que ofrecer en la Red."
Per si de cas, a partir de demà això es dirà "The daily avalanche & zombies"
Ser lector de l'Allau també ha estat un dels privilegis de l'any 9. ¿Serà l'any 10 l'any de desvirtualitzar-nos?
ResponEliminaMolt bon any per a tu i al Josep!
huashuas, com Orgull i prejudici i zombies. Adaptar-se o morir. huashuas.
ResponEliminaProu, que jo avui vinc draaamàticcca. Som-hi.
Poc es podia imaginar la meva estricta governanta (la que em fa parlar ara, la malabèstia que em mou els fils) que el 2009 duia sota el braç un regalet del tot inesperat. Una estranya forma de vida -feta a base de zeros i uns, que diu la Clidice- on no cal aparcar el cotxe ni parlar amb ningú si no ve de gust. La governanta s'ho passa bé, i jo respiro: torno a tenir camp per córrer. Feia més de vint anys que la malabèstia no em deixava sortir de casa. Més o menys.
Així que gràcies, Allau i companyia.
I bon 2010.
Puig, si desvirtualitzar-se vol dir perdre la virtut, estic segur que sí ;p
ResponEliminaTots dos t'ho agraim i et desitjem el mateix per duplicat!
Cels, hem desfermat la bèstia!!!!
ResponEliminaMolt bon any, Matilde i governanta!!!!
Feliç any a tots (vistes les referències que, per cert, agraeixo molt). Vistes també les vegades que m'ha tocat no llegir-los sinó sentir parlar de tots vosaltres potser ja té raó en Puigmalet i el que cal és desvirtualitzar-vos -això ho dic jo, no l'Allau-. Tot i que veus per on em sembla que a banda de Unquepassava i en Roger, l'únic que crec haver saludat algun cop és al Sr. Puigmalet (ja m'ho confirmaràs). Bon any -el que està i estarà a poquets centímetres-.
ResponEliminaReferent al comentari del Josep de l'any passat: potser sí que que hem coincidit i àdhuc intercanviat algun mot pseudoprofessional, però no hem arribat a desvirtualitzar-nos, cosa que sí he fet amb una altra biblioblocaire molt apreciada, com ja saps. Salut i peles per al 10.
ResponEliminaM'ha encantat aixó d'estar "instal·lat en la comoditat de la cinquantena"! Quanta raó tens!
ResponEliminaMOLT FELIÇ ANY NOU!!
Ja saps de què parlo, Max.
ResponEliminaQue tinguis MOLT BON ANY!
molt bon any i que enguany un brindis ens el fem junts de debó!
ResponEliminael farem, Maria, no ho dubtis
ResponEliminade moment, procureu anar fent amb un bon any