Foto Antoni Bofill
No s’equivocaven els que m’asseguraren que “Il trovatore” té canya per donar i per vendre. Durant les seves dues hores i escaig deixa pocs moments de respir i avança com una locomotora desbocada entre melodies memorables i experiències extremes. Fins i tot les ridiculeses del guió (que n’hi ha a dojo) es contemplen amb un breu somriure abans que la partitura se t’endugui per davant.
Si bé el dimecres hi va haver una funció de gala, fora d’abonament, perquè hi pogués assistir donya Sofia i la resta de la Cort (no així el Rei, que estava “indisposat” rebent un premi de la FAES, aquesta secta satànica liderada per l’Innombrable), ahir divendres va tenir lloc la primera sessió pel públic “normal”. Per aquelles coses que ningú no s’ha molestat a explicar-nos, ens va tocar el repartiment B, cosa que no sempre significa una maledicció. Si a l’estrena he llegit que les dues protagonistes femenines superaven clarament als mascles, el nostre conjunt probablement va ser més equilibrat. Així i tot, la triomfadora de la nit fou la Leonora de Krassimira Stoyanova que té una veu bonica i que va estar dolcíssima a “D’amor sull’ali rosee”. Irina Mishura fou una Azucena convincent teatralment, encara que en la seva primera intervenció els seus canvis de timbre em semblessin una mica agosarats. El Manrico d’Alfred Kim se’n sortí bé, sense fer embogir ningú i el Comte d’Anthony Michaels-Moore, després de “rascar” algunes frases inicials suportà el paper amb grisa professionalitat.
Jo no sóc gaire amic dels muntatges “clàssics” i m’estimo més la innovació en les posades en escena, però confesso que, davant d’un “Trovatore”, no m’hauria molestat una mica més de convencionalisme. Una òpera que conté cors de gitanos, de soldats i de monges (només hi falta un cor de mariners); una òpera que s’esdevé en jardins, masmorres, torres de castell i camps de batalla no es pot despatxar amb una abstracció que seria més pròpia de “La dona sense ombra”.
La direcció escènica de Gilbert Deflo clama al cel per la seva austeritat. Va caient un teló pintat darrera l’altre per indicar el canvi d’escena (són bonics, ideals com a cortines pel menjador) i la mecànica de tot plegat acaba avorrint. El moviment escènic és mínim, el vestuari de la tropa (de bombers de “Farenheit 451”) és horrorós i en el cor de soldats (excel·lents les freqüents intervencions del cor) que inicia el tercer acte hi ha una mena de coreografia que és una mariconada (i ja sé que jo no hauria de dir aquestes coses).
No sé com ho veuen ells quan ho preparen i s’ho miren des del pati de butaques buit, però jo cada dia que passa em sento més temptat d’abandonar l’abonament i escoltar-me en disc alguna d’aquelles velles versions considerades clàssiques. Però això seria una traïció a la mística del directe, oi?
No s’equivocaven els que m’asseguraren que “Il trovatore” té canya per donar i per vendre. Durant les seves dues hores i escaig deixa pocs moments de respir i avança com una locomotora desbocada entre melodies memorables i experiències extremes. Fins i tot les ridiculeses del guió (que n’hi ha a dojo) es contemplen amb un breu somriure abans que la partitura se t’endugui per davant.
Si bé el dimecres hi va haver una funció de gala, fora d’abonament, perquè hi pogués assistir donya Sofia i la resta de la Cort (no així el Rei, que estava “indisposat” rebent un premi de la FAES, aquesta secta satànica liderada per l’Innombrable), ahir divendres va tenir lloc la primera sessió pel públic “normal”. Per aquelles coses que ningú no s’ha molestat a explicar-nos, ens va tocar el repartiment B, cosa que no sempre significa una maledicció. Si a l’estrena he llegit que les dues protagonistes femenines superaven clarament als mascles, el nostre conjunt probablement va ser més equilibrat. Així i tot, la triomfadora de la nit fou la Leonora de Krassimira Stoyanova que té una veu bonica i que va estar dolcíssima a “D’amor sull’ali rosee”. Irina Mishura fou una Azucena convincent teatralment, encara que en la seva primera intervenció els seus canvis de timbre em semblessin una mica agosarats. El Manrico d’Alfred Kim se’n sortí bé, sense fer embogir ningú i el Comte d’Anthony Michaels-Moore, després de “rascar” algunes frases inicials suportà el paper amb grisa professionalitat.
Jo no sóc gaire amic dels muntatges “clàssics” i m’estimo més la innovació en les posades en escena, però confesso que, davant d’un “Trovatore”, no m’hauria molestat una mica més de convencionalisme. Una òpera que conté cors de gitanos, de soldats i de monges (només hi falta un cor de mariners); una òpera que s’esdevé en jardins, masmorres, torres de castell i camps de batalla no es pot despatxar amb una abstracció que seria més pròpia de “La dona sense ombra”.
La direcció escènica de Gilbert Deflo clama al cel per la seva austeritat. Va caient un teló pintat darrera l’altre per indicar el canvi d’escena (són bonics, ideals com a cortines pel menjador) i la mecànica de tot plegat acaba avorrint. El moviment escènic és mínim, el vestuari de la tropa (de bombers de “Farenheit 451”) és horrorós i en el cor de soldats (excel·lents les freqüents intervencions del cor) que inicia el tercer acte hi ha una mena de coreografia que és una mariconada (i ja sé que jo no hauria de dir aquestes coses).
No sé com ho veuen ells quan ho preparen i s’ho miren des del pati de butaques buit, però jo cada dia que passa em sento més temptat d’abandonar l’abonament i escoltar-me en disc alguna d’aquelles velles versions considerades clàssiques. Però això seria una traïció a la mística del directe, oi?
Veig que l'òpera no fa deixar indiferent... això diuen que és positiu!
ResponEliminaJo m'estic escoltant la versió de la Callas D'amor sull'ali rosee... coses del Youtube i l'Spotyfi!
Acabarem tots dins de Youtube, que és on s'està millor.
ResponEliminaNo sé què em passa, que de l'òpera només puc escoltar-ne fragments. Per aquest motiu agreixo els que cites. Veurem què en diu el Youtube, doncs.
ResponEliminaEn el fons a mi, Lluís, em passa el mateix; però un cop embarcat en això (llarga història) ja no sé com desprogramar-me.
ResponEliminaAllau!!!
ResponEliminaEt conec d'In fernem Land i al final he entrat. M'ha agradat molt el teu comentari sobre Il Trovatore. Tu i l'autora del blog GTL Torn T em feu venir ganes de comprar-me una entrada pel segon repartiment. Penso que solament per l'Stoyanova pot valer la pena. L'Stoyanova va fer una Desdèmona magnífica amb en Cura al Liceu i després, a fora, vaig tenir ocasió de sentir-li una Iphigènie en Aulide de Gluck on va estar dolcíssima.
Et saludo amb afecte.
Benvinguda Glòria, m'encanta que hagis trespassat aquest llindar virtual. Crec que si no et molesta que la Leonora no vagi de fera selvàtica, la Stoyanova t'encantarà. Compra't l'entrada, no te'n penediràs. I, si més no, et permeto que parlis malament de mi fins a la fi dels temps.
ResponEliminaDesprés de treballar se'm fa una muntanya anar al Liceu. I penso amb ironia que l'opera és per als rics perquè no em sembla compatible amb la jornada laboral, necessito estar fresca com una rosa per gaudir de l'espectacle!! (i de les pauses)!!! En tot cas, em sembla impressionant i recordo haver-ho passat molt bé malgrat el cansament en algunes òperes.
ResponEliminaI sobre el debat modern o clàssic, encara no ha passat de moda ser tan modern?
Marta, jo tinc la sort que em toca la sessió del divendres i m'agafa amb l'excitació que comença el cap de setmana.
ResponEliminaI sí, sí que ha passat de moda ser tan modern, però els directors d'escena no se n'han assabentat.
Mística del directe? I un rave! Tu el que trobes a faltar són les tres gràcies, que ja no ens vénen a desembolicar caramels a cau d'orella...
ResponEliminaSí, és veritat, Santi, més que Gràcies eren les meves Muses.
ResponEliminaJopeta, marxo tres dies i només fas que posar feina! :( pfffff, bé l'òpera és allò que uns criden al damunt d'una partitura més o menys decent? (jighjighjigh) bé, doncs a mi em deixes algunes obertures i algunes àries i la resta ja us la podeu quedar. Ups! bombers de farenheit 451 i mariconades vàries, no m'ho vull ni imaginar :P guan quis reposat :)
ResponEliminaAmb quina empenta has tornat, Clídice, deus haver reposat. I això no és feina, el que no t'interessi t'ho saltes, i tant amics!
ResponEliminasaltar-me res de casa teva???? tu t'has begut l'enteniment!!!! :)
ResponEliminaNo vaig voler comentar res l'altre dia sobre aquest Trovatore que vaig veure per TV el dia de l'estrena per no ser malastruc o per no fer-te por, però la meva impressió va ser prou decebedora. El muntatge em va semblar nefast, segur que Deflo el va idear en menys de quinze minuts. Els cantants del primer repartiment van estar prou malament, excepte la D'Intino que sí em va agradar. Sí dius que el segon repartiment ho va fer bé en conjunt, ja és més del que es pot dir del primer.
ResponEliminaJo, Titus, no sóc gaire exigent pel que fa a les veus, però pel que he llegit a altres blocs el segon repartiment va estar molt més correcte que el primer.
ResponElimina