Escenes de caça (sense Snark)

Dante intenta lligar amb Beatrice amb l'Arno al fons (polaroid de Henry Holiday)

Per il·lustrar “La caça del Snark” Carroll va comptar amb la col·laboració de Henry Holiday (1839-1927), un artista pre-rafaelita del qual s’havia fet amic i que segurament passarà a la història sobretot per la seva associació amb el mestre del “nonsense”. Holiday despuntà sobretot en el disseny de vitralls i, segons Martin Gardner, la seva obra mestra es pot contemplar a les escenes de la Crucifixió i l’Ascensió a l’església de la Santíssima Trinitat, al 316 del carrer 88 Est de Manhattan (si en miq de La Llumenera em llegeix, podria acostar-s’hi i confirmar-ho o no). Per la correspondència que es conserva, els dos artistes s’entengueren força i les nou imatges de les que consta l’obra (si deixem fora les de la portada, la contracoberta i la del mapa, que vaig publicar ahir) foren un fruit del consens. Holiday té un estil estrany que barreja formes acadèmiques amb estirabots grotescos. Donada l’absurditat del guió, tot suma per fer d’aquests dibuixos el material del qual es fan tants malsons. Com no en són gaires i presenten tants interrogants, els reproduiré tots. Crec que val la pena.

El Campaner desembarca tots els membres de la tripulació agafant-los pels cabells. Aquí el veiem en el moment de dipositar el Banquer (amb el seu telescopi) a les platges de l’illa. El Campaner apareix de forma més o menys explícita a totes les il·lustracions del llibre (excepte en una que haureu de descobrir vosaltres mateixos).

Aquí ens són presentats un bon nombre dels tripulants de l’expedició. A la coberta superior hi veiem el Campaner, el Forner (amb els seus set abrics i els tres parells de botes) i l’Advocat amb la perruca empolsegada. A la coberta inferior el Billarista practica el seu joc, el Banquer té a les mans la balança de pesar l’or, el Capeller fa la seva feina en eclipsi parcial i el Taxador xucla el puny del seu bastó, en un gest típic dels exquisits victorians.

El Carnisser esmola l’eina, mentre el Castor se'l mira amb aprensió. No és d’estranyar, perquè el Carnisser acaba de confessar el seu desig castoricida (i a més porta una boina de castor que no augura res de bo). El fet que el Castor es dediqui a les puntes de coixí ha fet pensar algun crític que es tracta d’un castor femella. Sigui del sexe que sigui, em sembla un detall entendridor. Entre la il·lustració anterior i aquesta, ja coneixem tots els membres de l’expedició. Tots excepte un, Boots o l’Enllustrador. Mai no li veurem la cara i aquesta absència donarà lloc a interpretacions que poden semblar disparatades, però que no manquen de versemblança (a suivre).

Heus ací el moment crucial en que l’oncle del Forner li revela el tràgic destí d’aquells que es troben amb un Snark que és un Boojum a l’ensems. El Forner és potser el personatge central del poema, a més del protagonista del seu desenllaç. Ningú no sabrà mai el seu nom, escrit en les 42 capses del seu equipatge, oblidades per sempre sobre la sorra de la platja. En el dibuix veiem les capses a través de la finestra i també part del foll Campaner. El número 42 és evident, l’edat de Carroll quan escrigué el poema.

L’equip es posa en marxa “amb cura i esperança”, la primera va tristoia al darrera del quadre, la segona (bastant espitregada) porta una àncora. Busquen l’Snark amb forquetes, que en el cas del Banquer és un diapasó (també porta un telescopi). Al fons també hi veiem el Campaner, el Forner i el Taxador, que encara xucla el seu bastó. Més a prop, l’Advocat i el Castor, amb un microscopi entre mans.

Em resulta difícil descriure aquesta escena que sembla inspirada per Goya. Bastarà indicar que amaga el principi d’una “gran amistat”.

Aquesta cosa estranya és el somni de l’Advocat (no us perdeu com el Campaner dringa prop del seu cap). La figura o fantasmagoria que es veu d’esquena al centre de la imatge és un Snark! Carroll insistí perquè l’aparença física de la seva fabulosa criatura no fos revelada i Holiday l’obeí.

Un dels moments més dramàtics de l’obra: el Banquer enfolleix en ser atacat per un bandersnatch (i l'armilla se li torna blanca). El Carnisser i el Castor s’abracen consternats, mentre el Campaner sembla que vulgui acabar amb les penes del Banquer amb un cop letal de campana.

I així arribem al tràgic final. Distingiu el rostre del Forner en la foscor? Si no, feu el favor d'ampliar la imatge. Tampoc veieu l’urpa del Boojum? I la campana, de la qual Hemingway es preguntava per a qui estava sonant? Però el que més m’inquieta és aquesta esquena nua en primer terme, una roca diries.

Ara us preguntareu, amb raó, que amb tanta iconografia hi trobeu a faltar l’element més important. Sí, no ho negaré, Carroll i Holiday ens han escamotejat l’Snark. Però, si sou pacients i continueu llegint, trobareu aviat la vostra recompensa.

[Tot buscant una cosa completament diferent m'he trobat amb aquesta il·lustració de Wallace Tripp publicada el 1982. No digueu que no lliga la primera i la darrera imatge de l'apunt. Això comença a fer por!]