dilluns, 14 de desembre de 2009

Escenes de caça (sense Snark)


Dante intenta lligar amb Beatrice amb l'Arno al fons (polaroid de Henry Holiday)

Per il·lustrar “La caça del Snark” Carroll va comptar amb la col·laboració de Henry Holiday (1839-1927), un artista pre-rafaelita del qual s’havia fet amic i que segurament passarà a la història sobretot per la seva associació amb el mestre del “nonsense”. Holiday despuntà sobretot en el disseny de vitralls i, segons Martin Gardner, la seva obra mestra es pot contemplar a les escenes de la Crucifixió i l’Ascensió a l’església de la Santíssima Trinitat, al 316 del carrer 88 Est de Manhattan (si en miq de La Llumenera em llegeix, podria acostar-s’hi i confirmar-ho o no). Per la correspondència que es conserva, els dos artistes s’entengueren força i les nou imatges de les que consta l’obra (si deixem fora les de la portada, la contracoberta i la del mapa, que vaig publicar ahir) foren un fruit del consens. Holiday té un estil estrany que barreja formes acadèmiques amb estirabots grotescos. Donada l’absurditat del guió, tot suma per fer d’aquests dibuixos el material del qual es fan tants malsons. Com no en són gaires i presenten tants interrogants, els reproduiré tots. Crec que val la pena.

El Campaner desembarca tots els membres de la tripulació agafant-los pels cabells. Aquí el veiem en el moment de dipositar el Banquer (amb el seu telescopi) a les platges de l’illa. El Campaner apareix de forma més o menys explícita a totes les il·lustracions del llibre (excepte en una que haureu de descobrir vosaltres mateixos).

Aquí ens són presentats un bon nombre dels tripulants de l’expedició. A la coberta superior hi veiem el Campaner, el Forner (amb els seus set abrics i els tres parells de botes) i l’Advocat amb la perruca empolsegada. A la coberta inferior el Billarista practica el seu joc, el Banquer té a les mans la balança de pesar l’or, el Capeller fa la seva feina en eclipsi parcial i el Taxador xucla el puny del seu bastó, en un gest típic dels exquisits victorians.

El Carnisser esmola l’eina, mentre el Castor se'l mira amb aprensió. No és d’estranyar, perquè el Carnisser acaba de confessar el seu desig castoricida (i a més porta una boina de castor que no augura res de bo). El fet que el Castor es dediqui a les puntes de coixí ha fet pensar algun crític que es tracta d’un castor femella. Sigui del sexe que sigui, em sembla un detall entendridor. Entre la il·lustració anterior i aquesta, ja coneixem tots els membres de l’expedició. Tots excepte un, Boots o l’Enllustrador. Mai no li veurem la cara i aquesta absència donarà lloc a interpretacions que poden semblar disparatades, però que no manquen de versemblança (a suivre).

Heus ací el moment crucial en que l’oncle del Forner li revela el tràgic destí d’aquells que es troben amb un Snark que és un Boojum a l’ensems. El Forner és potser el personatge central del poema, a més del protagonista del seu desenllaç. Ningú no sabrà mai el seu nom, escrit en les 42 capses del seu equipatge, oblidades per sempre sobre la sorra de la platja. En el dibuix veiem les capses a través de la finestra i també part del foll Campaner. El número 42 és evident, l’edat de Carroll quan escrigué el poema.

L’equip es posa en marxa “amb cura i esperança”, la primera va tristoia al darrera del quadre, la segona (bastant espitregada) porta una àncora. Busquen l’Snark amb forquetes, que en el cas del Banquer és un diapasó (també porta un telescopi). Al fons també hi veiem el Campaner, el Forner i el Taxador, que encara xucla el seu bastó. Més a prop, l’Advocat i el Castor, amb un microscopi entre mans.

Em resulta difícil descriure aquesta escena que sembla inspirada per Goya. Bastarà indicar que amaga el principi d’una “gran amistat”.

Aquesta cosa estranya és el somni de l’Advocat (no us perdeu com el Campaner dringa prop del seu cap). La figura o fantasmagoria que es veu d’esquena al centre de la imatge és un Snark! Carroll insistí perquè l’aparença física de la seva fabulosa criatura no fos revelada i Holiday l’obeí.

Un dels moments més dramàtics de l’obra: el Banquer enfolleix en ser atacat per un bandersnatch (i l'armilla se li torna blanca). El Carnisser i el Castor s’abracen consternats, mentre el Campaner sembla que vulgui acabar amb les penes del Banquer amb un cop letal de campana.

I així arribem al tràgic final. Distingiu el rostre del Forner en la foscor? Si no, feu el favor d'ampliar la imatge. Tampoc veieu l’urpa del Boojum? I la campana, de la qual Hemingway es preguntava per a qui estava sonant? Però el que més m’inquieta és aquesta esquena nua en primer terme, una roca diries.

Ara us preguntareu, amb raó, que amb tanta iconografia hi trobeu a faltar l’element més important. Sí, no ho negaré, Carroll i Holiday ens han escamotejat l’Snark. Però, si sou pacients i continueu llegint, trobareu aviat la vostra recompensa.


[Tot buscant una cosa completament diferent m'he trobat amb aquesta il·lustració de Wallace Tripp publicada el 1982. No digueu que no lliga la primera i la darrera imatge de l'apunt. Això comença a fer por!]

19 comentaris:

  1. aniré poc a poc, amunt i avall, que em començo a fer la lia un pitxu, amb tant de personatge. Per cert, a la polaroid de dalt, és fàcil imaginar-se un diàleg poc edificant entre els personatges. Sembla mentida el que fa el llenguatge corporal. O això o, a partir d'ara, pensaré en els paletes i les Juanis com uns éssers mereixedors de polaroids d'aquest estil :P

    ResponSuprimeix
  2. La veritat, Clídice, aquests Dante i Beatrice es comporten com si sortissin a una sarsuela.

    ResponSuprimeix
  3. Dante (amb veu de cassalla)
    - Nena! si em promets que no pararàs de passar per aquí m'hi faig una casa!

    Beatrice (ruboritzant-se)
    - Ai! Ai! quina sufocació! mira que em diu aquest poca-solta!

    Amiga (a cau d'orella)
    - Deixa'l, no en facis cabal, ja se sap com són els de can Alighieri.

    Quan un quadre t'inspira això en comptes de pensaments "elevats" ... malament rai! :P

    ResponSuprimeix
  4. Juajuajua, Clidice, estàs com una cabra.
    El posat de Dante si que és una mica de chulapo de La verbena de la paloma, sí.

    ResponSuprimeix
  5. Passem de Carroll a "La Revoltosa" amb aquella alegría...

    ResponSuprimeix
  6. :$ (rubor) zorri però que consti que tu provoques ^^

    ResponSuprimeix
  7. Això de Tot buscant una cosa completament diferent m'ha fet creure que anaves a encetar la connexió carrolliana dels Monty Python... Alerta!: això seria més dificultós i arriscat que emprendre la caça del Snark.

    ResponSuprimeix
  8. No crec, Santi, que els Python són hereus directes del "nonsense" de Carroll. Ja parlava l'altre dia del "Jabberwocky" de Terry Gilliam.

    ResponSuprimeix
  9. Aquest Dante ... de què feia entre Commedia i Commedia? res, res, que ja m'embalo :P

    Per cert, m'estic tornant mica intentant trobar el Forner a l'última imatge, però ho sento, sóc una dona amb una imaginació del tot limitada :(

    ResponSuprimeix
  10. Justament per això és dificultós i arriscat: les connexions entre els Python i Carroll són tantíssimes que, si les analitzes exhaustivament, corres el risc d'hipotecar tot el futur d'aquest bloc.

    ResponSuprimeix
  11. Pista per a Clidice: busca primer els colls dels abrics del Forner i llavors et serà més fàcil de veure'l (millor que no ampliïs gaire la imatge).

    ResponSuprimeix
  12. Allau, fantàstica idea la de publicar i comentar totes les il·lustracions. Si després de tot això la Clídice no cau i s'acaba comprant algun Carroll -i llegint-lo- no sé que es pot fer més, haw, haw.
    I molt bona, la troballa d'en Tripp!

    ResponSuprimeix
  13. Leb, crec que descansaré uns dies de Carroll, perquè noto que el personal (jo inclòs) estem començant a desbarrar.

    ResponSuprimeix
  14. Doncs jo, tot buscant una cosa completament diferent, crec que Holiday es reencarnà en Apel·les Mestres i que l'escena de Dante té lloc vora el Danubi, concretament on s'anomena Dunărea.

    ResponSuprimeix
  15. No entenc res, Puig, crec que necessito unes vacances ;p

    ResponSuprimeix
  16. Això tothom. A Romania no, que hi fa massa fred.

    ResponSuprimeix
  17. M'agraden aquests contrastos dintre de les il·lustracions. Són molt bones a diferència de la Polaroid que ens has posat al principi per a desacreditar l'artista...

    ResponSuprimeix
  18. Estic d'acord amb tu, aquests victorians (començant pel mateix Carroll), quan es volien fer els importants, l'espifiaven totalment.

    ResponSuprimeix