Una mala digestió

Una informació inexacta del diari ens va impedir veure la pel·lícula prevista (no us penseu, tampoc és que fos una elecció gaire distingida) i, decebuts, vam buscar alternativa entre les no gaire atractives ofertes de la multisala. Com que ens agrada el cinema d’animació i havia llegit coses bones del que deien els crítics americans, vam escollir “Lluvia de albóndigas”, altrament dita “Cloudy with a chance of meatballs” (o sigui “Núvol amb possibilitat de mandonguilles”, que com a predicció meteorològica no té preu i en Tomàs Molina vendria la seva mare per poder dir-la).

Per a qui no ho hagi endevinat, es tracta d’una pel·lícula dirigida a la canalla, així que ens vam veure envoltats d’una colla de criatures en plena fase hiperactiva i loquaç, acompanyats de tota mena de pares i mares (biològics, adoptius, monoparentals, estéreoparentals…), de galledes de crispetes, de cocacoles que vessen i fins i tot d’algun cotxet de nadó (és que no hi ha una edat mínima per entrar a un cinema?). Nosaltres, com a únics membres de l’audiència sense acompanyament infantil, devíem semblar els pederastes de guàrdia.

No acostumo a explicar en detall l’argument de les pel·lícules que veiem, però aquesta em va deixar tan trasbalsat que sento la necessitat de compartir-lo amb tot aquell que vulgui llegir-me.

Flint és un noi que viu a una illa de l’Atlàntic (just sota la primera A (sí, el film també conté alguns acudits sofisticats, perquè els pares acompanyants no fugin corrent)). Una illa dedicada obsessivament a la pesca, l’envasament i la consumició de la sardina. Flint és un noi a qui li agraden les ciències i els experiments, afició que no el fa gaire popular.

La seva darrera invenció és una màquina que, a partir de l’aigua, crea tota mena de menjar. Per raons més o menys peregrines aquesta maquinota acaba suspesa a l’espai des d’on emet pluges de material alimentari sobre la població.

Pels habitants de l’illa això sembla una benedicció, per a mi només el principi dels meus problemes. Potser al públic americà li encantarà contemplar una pluja d’hamburgueses, però jo, en veure com el formatge cheddar i els cogombrets s’estampaven contra l’asfalt em vaig començar a inquietar. I això només era el principi. Hi havia també una nevada de gelat, una pedregada de gominoles i un tornado d'espaguetis. No és que jo sigui de molt menjar, però aquella visió de comestibles malgastats em va fer pensar en la fam que hi ha a tants països. Als guionistes no sembla que se’ls hagi acudit la qüestió, ells s’adrecen únicament al públic obès americà i pretenen alliçonar-los sobre les virtuts del menjar saludable (em va semblar entendre).

Hores després encara em ronda pel cap la pel·lícula com un mal malson. Conté un munt d’imatges que m’evoquen la meva pitjor idea de l’infern: bistecs de dinosaure caiguts del cel, un embassament que reté les sobres de les menges passades, una seducció dins d’un flam de gelatina, un atac de pollastres a l’ast zombies… I en el darrer límit, se’m regirà l’estómac quan la màquina suspesa enmig del cel comença a excretar aliments cada vegada més gargantuescos a través d’un palpitant anus gegant. Com si les dues funcions, la nutrícia i l’excretora s’haguessin agermanat. Em vaig sentir prop del vòmit contemplant aquest apocalipsi d’ossets de gominola.

Malgrat tot, el públic infantil ho seguí tot en un silenci bastant respectuós i, a la sortida, no vaig saber llegir cap expressió traumatitzada en els rostres de la jove audiència. Segurament els cinquanta anys que ens separen m’han fet molt de mal.