Finalment hem arribat a la crítica ofensiva del 19 de novembre de 1942, escena a la que semblava conduir tota la novel·la. Trobem aquí reflexions més aviat sentencioses sobre el geni de la guerra i l'escriptor, amb excessiva presunció, es fica dins del cap tant de Hitler com de Stalin.
El paper de la unitat de tancs de Novikov ha estat decisiu per vèncer la batalla que capgirarà la guerra. Tanmateix, el comissari Guetmantov envia un informe desfavorable perquè va retardar deliberadament l’atac durant vuit minuts.
Els col·legues de Víktor li fan el buit, tots insinuen que hauria de fer un acte de contrició públic (d’aquells que feia de tant en tant Shostakòvitx per continuar component), però ell no se sent culpable de res i es nega a doblegar-se davant de l’aparell estatal. Mentrestant Zhènia ha arribat a Moscou per lleialtat al seu ex, Krímov, que està empresonat a la Liublianka. Això pot posar en perill la seva relació amb Nòvikov.
A continuació ve un carrussel d’escenes curtes. Darensky es retroba amb el seu vell amic Nòvikov i amb el comissari Guétmantov; amb els seus tancs es dediquen a perseguir les derrotades tropes alemanyes. Anna Semiònovna, en la seva miseriosa vida a Kazan, rep cartes de les seves filles Liudmila i Zhènia i de la seva neta Vera. Les tres li demanen que acudeixi a ajudar-les. Mentrestant les tropes assetjades a Stalingrad cada vegada es troben en una situació més desesperada i Grossman ens les presenta des del punt de vista d’aquests soldats a la mercè de la voluntat ofuscada d’un Hitler.
Víktor ja no s’acosta per l’institut amb l’excusa que està malalt. Tothom l’evita i ell només espera rebre la clatellada definitiva. Però el que rep és una trucada de Stalin que el felicita i l’anima a continuar endavant amb el seu treball. De sobte sembla que el seu destí s’ha girat com un guant.
Pàgina 975.
El paper de la unitat de tancs de Novikov ha estat decisiu per vèncer la batalla que capgirarà la guerra. Tanmateix, el comissari Guetmantov envia un informe desfavorable perquè va retardar deliberadament l’atac durant vuit minuts.
Els col·legues de Víktor li fan el buit, tots insinuen que hauria de fer un acte de contrició públic (d’aquells que feia de tant en tant Shostakòvitx per continuar component), però ell no se sent culpable de res i es nega a doblegar-se davant de l’aparell estatal. Mentrestant Zhènia ha arribat a Moscou per lleialtat al seu ex, Krímov, que està empresonat a la Liublianka. Això pot posar en perill la seva relació amb Nòvikov.
A continuació ve un carrussel d’escenes curtes. Darensky es retroba amb el seu vell amic Nòvikov i amb el comissari Guétmantov; amb els seus tancs es dediquen a perseguir les derrotades tropes alemanyes. Anna Semiònovna, en la seva miseriosa vida a Kazan, rep cartes de les seves filles Liudmila i Zhènia i de la seva neta Vera. Les tres li demanen que acudeixi a ajudar-les. Mentrestant les tropes assetjades a Stalingrad cada vegada es troben en una situació més desesperada i Grossman ens les presenta des del punt de vista d’aquests soldats a la mercè de la voluntat ofuscada d’un Hitler.
Víktor ja no s’acosta per l’institut amb l’excusa que està malalt. Tothom l’evita i ell només espera rebre la clatellada definitiva. Però el que rep és una trucada de Stalin que el felicita i l’anima a continuar endavant amb el seu treball. De sobte sembla que el seu destí s’ha girat com un guant.
Pàgina 975.
He hagut de fer una resta. 129 pàgines. D'això ja quasi bé se'n pot dir blat.
ResponEliminaSí, Matilde, crec que avui l'acabo i no saps com de lleuger em sentiré!
ResponEliminaMira que si et fa com en Palol i et deixa el final per d'aquí vint anys ...
ResponEliminaJaume, amb en Grosman ho tindria pitjor: m'hauria d'explicar la conclusió el dia del Judici Final.
ResponElimina