diumenge, 27 de desembre de 2009

Deposicions nadalenques


A casa sempre es va fer el pessebre, un pessebre tradicional, senzill però complet, amb les figuretes de fang que ara són tan difícils de trobar. Un pessebre amb les seves muntanyes d’escorça, la sorra de suro granulat, l’herba de molsa que duia l’aroma del bosc a casa i el riu de paper de plata, plata extreta de les rajoles de xocolata (no, l’Albal arribà uns anys després). No hi posàvem mai farina de neu, potser per un prurit per respectar la veritat meteorològica de Natzaret, però sí un fons de paper pintat amb els meravellosos cels límpids de Galilea.

Mentre fórem petits, el meu padrí Just, el germà de la mare, venia a casa i s’encarregava de muntar el pessebre. Després fou la meva germana Sus, la traçuda de la família, qui va començar a instal·lar-lo dins de la llar de foc, racó usualment inservible en un pis de l’Eixample. A mesura que creixíem, el pessebre anà esdevenint més i més petit, fins que el pogué enquibir en un prestatge de la llibreria.

Quan vaig marxar de casa dels pares, vaig abandonar el costum del pessebre, i no per fer bandera del meu laïcisme radical (que en aquestes tradicions lúdiques i privades tinc la màniga molt ampla), sinó per pura mandra. No era qüestió de començar a comprar totes les figures de nou, que ja és sabut que aquest teatret compta amb un repartiment tan nodrit com el d’una pel·lícula de Cecil B. de Mille.

Així vaig passar una bona pila de nadals en un “no man’s Nazareth” fins que la meva germana petita Anna va trobar un mirall en un contenidor i va construir al seu voltant un escenari completament irreal per fer-me un pessebre. Me’l va regalar en un Nadal de fa deu anys, calculo, encara que podrien ser més (o menys, que el temps passa com vol), acompanyat d’alguna figureta de terrissa i la resta provinent d’alguna “maquila” coreana. Entre les seves particularitats més remarcables, un estel d’Orient ennuvolat, que en Tàpies firmaria per posar sobre la seva fundació, i uns angelets amb plomes del “Folies Bergère”.

Amb aquest mateix muntatge he anat tirant els darrers anys, afegint-hi cada Nadal un nou personatge: l’eriçó, el capellà del paraigües, el dimoni que el vol temptar, la parella d’ossos polars… Però n’hi havia un que havia estat absent de tots els pessebres de la meva vida.

Sí, sí, parlo del caganer.

Prou sé que als catalans les tradicions escatològiques sempre els vénen molt de gust; però jo, com que la mare (pobreta ella) tenia orígens forasters i sempre va considerar aquest costum molt xaró, vaig créixer pensant que parlar de caca no denota gaire bon gust. De fet, encara trobo que els excrements no donen gens de si com a material literari interessant.

I així hauria arribat tan feliç al dia de la meva mort, si no fos perquè la Judit (companya de Santi, l'únic germà que faltava en aquesta crònica) em va regalar un caganer pel dia del meu aniversari. No sóc fàcil de convèncer, però (si em barregen la merda amb alguna cosa que m’agradi) puc esdevenir extremadament permissiu. I quina temptació millor que un Tintín caganer?

Només puc dir que ja l’he incorporat al meu dia a dia pessebrístic i que n’estic molt content. Si el mestre de la línia neta, Hergé, es remou a la seva tomba, m’asseuré sobre la seva làpida. Amb afecte. És clar.

24 comentaris:

  1. L'afició catalana al tema caganer em resulta una mica inquietant...

    ResponSuprimeix
  2. El vull! Si cal, posem l'Alcover-Moll sobre la làpida.

    ResponSuprimeix
  3. Si la línia és clara, ¿com deu ser la tifa?

    Molts tintinòfils passem per l'etapa de voler carnalitzar el reporter. Jo el tinc en postures encara menys decoroses, t'ho pots creure.

    ResponSuprimeix
  4. A mi també, Júlia, però és un dels nostres signes d'identitat que més gràcia fan als de fora.

    ResponSuprimeix
  5. He, he, Burg, quines estranyes associacions!

    ResponSuprimeix
  6. Jo no hi he passat, Puig, amb aquesta expressiva carnalització en tinc ben bé prou.

    ResponSuprimeix
  7. M'agrada aquest caganer Tintín. És diferent als del Millet i altres amb el cap gros. Continua molt bé la tradició!

    ResponSuprimeix
  8. això de parlar de l'anar de cos (o de ventre) a casa tampoc estava gaire ben vist (fins i tot em costa escriure'n), i mai havíem fet el pessebre en el nostre matriarcat, tradició considerada poca-solta, inservible i allunyada de la vida de Crist :( Ara, un pessebre amb ossos polars em sembla d'allò més interessant i motiu de reverència, potser la padrina Dolors no hi tindria res a dir, si li haguéssim enfocat pel caire de l'estudi zoològic :)

    ResponSuprimeix
  9. No sé que és pitjor, si un escatològic caganer en un racó, o la misèria verbal d'anomenar al pessebre com "la maqueta d'hivern"; com fan en moltes llars d'infants i escoles per mor d'un laïcisme de pa sucat. Bé, sí que sé que és pitjor: sempre l'estupidesa.

    ResponSuprimeix
  10. Jo crec, Galderich, que els caganers capgrossos no són pel pessebre, són més aviat per tenir-los sobre la taula del despatx.

    ResponSuprimeix
  11. Ja ho havies comentat, Clídice, en algun altre lloc i em sorprèn, perquè el pessebre és una tradició tan inofensiva com encisadora. Devieu semblar calvinistes.

    ResponSuprimeix
  12. Girbén, quan en tenen, sempre millor dir les coses pel seu nom.

    ResponSuprimeix
  13. dons si ja hi ha caganer...ja hi soms tots!! no?

    allau...tu treballes molt...i jo he estat massa allunyada. ara tinc molta feina a posarme al dia...jejejjej
    pero et deixo uns petons de festa i els meus desitjos per aquets dies.
    ens anem veien!
    angels

    ResponSuprimeix
  14. Sargantana, per a mi això no és feina, és vida.

    Descansa i passa unes bones festes!

    ResponSuprimeix
  15. Albert, és que no hi pot haver pessebre sense caganer! Benvingut a l'escatologia nadalenca catalana :-p

    ResponSuprimeix
  16. Hi ha vida sense caganer, Ferran, t'ho asseguro, però és una mica més seriosa.

    ResponSuprimeix
  17. Collonut, l'apunt. Ja t'ho acabo de deixar dit en l'altre racó, el de Facebook. Molt ben escrit, molt entretingut. Les fotos de l'altre apunt, en què apareixen els ossos polars i el capellà del paraigües m'han deixat corprés.

    ResponSuprimeix
  18. doncs mira Allau, ara que ho dius ... si que en devíem semblar de calvinistes. La imitació de Crist era l'única màxima, però érem gent alegre també, el que passa és que no féiem les coses aquestes de les festes tradicionals.

    ResponSuprimeix
  19. Gràcies, David, sóc de gustos una mica eclèctics.

    ResponSuprimeix
  20. Ja m'imagino, Clídice, que alguna alegria devíeu tenir. Si no, no hauries sortit amb aquest salero.

    ResponSuprimeix
  21. Quin caganer més cool! Jo en vull un pel meu pessebre postmodern fet amb action figures (un dia en penjaré una foto...).

    ResponSuprimeix
  22. Salvador, aquesta figura, d'action, només sap fer la que es veu a la foto.

    ResponSuprimeix
  23. a casa vam deixar de fer pessebre massa aviat, aquest any l'he fet a la feina i ha estat la bomba!!! l'any que ve vestiré el piset de Nadal

    ResponSuprimeix
  24. És clar que sí, Marta, allibera l'escenògrafa que deus dur dins!

    ResponSuprimeix