Deposicions nadalenques

A casa sempre es va fer el pessebre, un pessebre tradicional, senzill però complet, amb les figuretes de fang que ara són tan difícils de trobar. Un pessebre amb les seves muntanyes d’escorça, la sorra de suro granulat, l’herba de molsa que duia l’aroma del bosc a casa i el riu de paper de plata, plata extreta de les rajoles de xocolata (no, l’Albal arribà uns anys després). No hi posàvem mai farina de neu, potser per un prurit per respectar la veritat meteorològica de Natzaret, però sí un fons de paper pintat amb els meravellosos cels límpids de Galilea.

Mentre fórem petits, el meu padrí Just, el germà de la mare, venia a casa i s’encarregava de muntar el pessebre. Després fou la meva germana Sus, la traçuda de la família, qui va començar a instal·lar-lo dins de la llar de foc, racó usualment inservible en un pis de l’Eixample. A mesura que creixíem, el pessebre anà esdevenint més i més petit, fins que el pogué enquibir en un prestatge de la llibreria.

Quan vaig marxar de casa dels pares, vaig abandonar el costum del pessebre, i no per fer bandera del meu laïcisme radical (que en aquestes tradicions lúdiques i privades tinc la màniga molt ampla), sinó per pura mandra. No era qüestió de començar a comprar totes les figures de nou, que ja és sabut que aquest teatret compta amb un repartiment tan nodrit com el d’una pel·lícula de Cecil B. de Mille.

Així vaig passar una bona pila de nadals en un “no man’s Nazareth” fins que la meva germana petita Anna va trobar un mirall en un contenidor i va construir al seu voltant un escenari completament irreal per fer-me un pessebre. Me’l va regalar en un Nadal de fa deu anys, calculo, encara que podrien ser més (o menys, que el temps passa com vol), acompanyat d’alguna figureta de terrissa i la resta provinent d’alguna “maquila” coreana. Entre les seves particularitats més remarcables, un estel d’Orient ennuvolat, que en Tàpies firmaria per posar sobre la seva fundació, i uns angelets amb plomes del “Folies Bergère”.

Amb aquest mateix muntatge he anat tirant els darrers anys, afegint-hi cada Nadal un nou personatge: l’eriçó, el capellà del paraigües, el dimoni que el vol temptar, la parella d’ossos polars… Però n’hi havia un que havia estat absent de tots els pessebres de la meva vida.

Sí, sí, parlo del caganer.

Prou sé que als catalans les tradicions escatològiques sempre els vénen molt de gust; però jo, com que la mare (pobreta ella) tenia orígens forasters i sempre va considerar aquest costum molt xaró, vaig créixer pensant que parlar de caca no denota gaire bon gust. De fet, encara trobo que els excrements no donen gens de si com a material literari interessant.

I així hauria arribat tan feliç al dia de la meva mort, si no fos perquè la Judit (companya de Santi, l'únic germà que faltava en aquesta crònica) em va regalar un caganer pel dia del meu aniversari. No sóc fàcil de convèncer, però (si em barregen la merda amb alguna cosa que m’agradi) puc esdevenir extremadament permissiu. I quina temptació millor que un Tintín caganer?

Només puc dir que ja l’he incorporat al meu dia a dia pessebrístic i que n’estic molt content. Si el mestre de la línia neta, Hergé, es remou a la seva tomba, m’asseuré sobre la seva làpida. Amb afecte. És clar.