Snarkiana

Com ja haurien de saber els que em llegeixen, no hi ha res de més perillós que un Snark que sigui a la vegada un Boojum. Per tant no us exposaré a la seva influència letal sense prendre precaucions. Això que veieu al capdamunt del post és un Boojum. En espanyol de les Amèriques se’n diu “árbol cirio” i en llatí Fouquieria Columnaris. Es tracta d’un arbre ben rarot, endèmic de Baja California. Quan el botànic Godfrey Sykes el contemplà per primera vegada, no se li acudí altra cosa que batejar-lo amb el nom de “boojum tree” en record al meu victorià favorit. Honor, per tant, a aquest naturalista americà que fou també pioner en la contractació de dones per a tasques científiques en ple segle XIX.

Recordem que Carroll prohibí al seu il·lustrador Holiday que representés l’Snark de cap manera (dèria comuna als administradors de qualsevol religió monoteista) i en el poema es guarda prou de descriure cap dels seus trets físics. Però l’artista, abans de conèixer aquesta prohibició, havia dibuixat una aproximació bastant certera del monstre. Us la deixo aquí, però no la contempleu més de deu segons. Si no, no assumeixo les conseqüències.

Curiosament, 20 anys després de “La caça del Snark” a la novel·la “La conclusió de Sílvia i Bruno” (1893), Carrol hi feia treure el nas a la terrible bèstia de nou:

“—Hi havia una vegada un Boojum —va començar el Professor, però s’aturà de sobte—. He oblidat la resta de la faula —digué—. I contenia una moral ben alliçonadora. Em temo que també l’he oblidada”.

Totes les obres de “nonsense” de Carroll han atret un eixam d’interpretadors i l’Snark, amb el seu to aparentment alegòric i el seu misteriós final, la que més. Potser la ment humana no es conforma en acceptar l’absurd pel que és i busca trascendir-lo amb lectures tranquil·litzadores i fins i tot moralistes. Jo, confesso que l’absurd em sembla satisfactori per si mateix i, quant més inexplicable i estrambòtic, més em fa gaudir. Quan se li preguntava al propi Carroll, responia invariablement que no en tenia ni idea del significat del seu poema, però que, entre les interpretacions que més li agradaven de les que havia sentit, es quedava amb la de la caça com una representació de la recerca de la felicitat.

Posteriors hermeneutes han sabut trobar en el text: a) una metàfora sobre el desig de riquesa material; b) una sàtira sobre l’anhel d’avanços socials; c) una expedició a la recerca del Pol Nord; d) una sàtira sobre el món dels negocis en general; e) la recerca Hegeliana de l’Absolut; f) un comentari existencialista sobre la por a la mort. Fins i tot, l’habitualment equilibrat Martin Gardner hi trobava concomitàncies amb la carrera per dominar l’energia nuclear (eren els anys de la Guerra Freda, ja se sap...)

Una interpretació que és com a mínim intrigant afecta la fi del Forner. En una de les darreres estrofes, quan la colla veu el Forner dalt d’una muntanya:

“És un Snark!” fou el so que els arribà a les orelles,
I semblava massa bo per ser veritat,
Llavors se succeí un torrent de rialles i visques
Llavors les ominoses paraules “És un Boo-”

La resta és silenci i el narrador omniscient ens confirma que es tractava d’un Boojum. Però hi ha qui opina que el veritable assassí del Forner era Boots, l’Enllustrador. Motius per l’acusació, apart del “Boo” amb el que comença el seu nom? Bé, Boots és el més misteriós dels tripulants, només se’l menciona dues vegades en tot el poema i és l’únic personatge que no apareix a cap il·lustració. A més, el fet que el Forner dugui tres parells de botes, només pot significar feina suplementària per un enllustrador. Bé, si non é vero...

Us estalviaré les múltiples referències al poema que es poden trobar en obres literàries i musicals posteriors. Potser la que m’ha semblat més curiosa és que Michael Ende (el de “La historia interminable”) va traduir el poema a l’alemany i va escriure el libretto d’una òpera que es va estrenar a Munic el 1988. L'escriptor nordamericà Jack London va batejar el seu iot amb el nom de Snark i relatà els seus viatges pel Pacífic en el llibre “The Cruise of the Snark”. Ah, a l’arxipèlag d’Andaman i Nicobar, a l’oceà Índic, s’hi poden trobar les illes Snark i JubJub així com l’escull Boojum.

Com seria d’esperar, ran de la publicació del llibre (perquè els britànics són la repera), aviat es crearen Snark Clubs tant a Oxford com a Cambridge. El d’Oxford va ser fundat l’any 1879 i funcionà prou bé durant les darreres dècades del segle XIX. El grup de Cambridge nasqué el 1934 i encara funciona. Els seus estatuts són tan irressistibles per a qualsevol carrollià que els reproduiré tot seguit (no sense acomiadar-me abans dels amables lectors):
1) Que el club es dirà Snark Club.
2) Que l’objecte del Club serà la glorificació del Snark i del seu creador.
3) Que es celebrarà un sopar anual.
4) Que a tots els sopars anuals l’Agonia es llegirà completa.
5) Que la multa per no assistir al sopar serà un xec al portador de set lliures amb deu, a més barrat.
6) Que qualsevol membre de la Tripulació que es trobi separat de l’escena del sopar per no menys d’un miler de milles nàutiques (menys vuit) quedarà exempt de la multa mencionada al punt 5.
7) Que els membres que no hi assisteixin durant dos anys seguits seran denunciats a la columna d’agonies de The Times.
8)
9) Que els membres seran reemplaçats quan s’esvaneixin “suau i sobtadament”.

10) Que el Campaner es responsabilitzarà del manteniment de la campana, i que tindrà el particular privilegi de fer sonar la mateixa.
11) Que Estranyes Criatures Llefiscoses seran admeses com a membres adicionals de la Tripulació de tant en tant, sempre que el total de membres disponibles per la celebració del Snark no superi el nombre de deu.