Foto de Gare and Kitty
Me’n recordo com la mare feia una creu al ventre de la barra de pa amb la punta del ganivet abans de començar a tallar-lo.
[I, per cert, crec que l'Imma Monsó llegeix aquesta sèrie de "Je me souviens". Almenys a "Una tempesta" algú diu: Això de la bústia només ho podem trobar a les novel·les. La bústia, el carter, el quinquè, el sanatori, les sabates Goril·la...]
El meu sogre encara ho fa. A mi m'encanta, ho trobo un costum fantàstic. Potser algun dia ho aplicaré, és un gest molt poètic i una devoció pel pa com aliment sagrat que hem perdut.
ResponEliminaLa teva mare i gairebé tothom, parlant de gent força gran, és clar. El pobre pa ja no és el que havia estat.
ResponEliminaNatural, tallar el pa amb ganivet quan Nostre Senyor ho havia fet amb les mans és cridar el dimoni! Si és queeeee :P A ca meu es trenca amb les mans i sinó es compra tallat, ja se les arreglarà el forner amb en Banyeta :)
ResponEliminaJo practico una refinada variant d'aquest rite. Primer has d'observar bé la barra i deixar-te enamorar per un dels crostons. Un cop escollit li dibuixo a l'esquena una "alfa" i després, vaig a l'extrem contrari, on hi insinuo una "omega". Ara el pa ja té un sentit.
ResponEliminaS'entén que amb els simètrics pans industrials el joc perd tota la gràcia.
Jo també ho trobo bonic, Galderich, però no sé si ho faria, que no soc gaire amic de les creus.
ResponEliminaJa m'ho imagino, Júlia, però el tall del pa és un acte domèstic i en el meu record només hi veig la mare.
ResponEliminaNo coneixia aquesta explicació, Clídice. M'agrada.
ResponEliminaHe, he, Girbén, imagino que a continuació comences atacant el crostó alfa.
ResponEliminaNaturalment que començo per l'alfa, que per alguna cosa me n'he enamorat. Molts crostons omegues acaben ressecs, per fer sopes d'all o, més sovint, per reciclar.
ResponEliminaParaula de panarra!
Com la Monsó, jo també vaig seguint aquesta sèrie. Crec que fas una feina molt bona de lliutar contra l'oblit d'aquestes coses que ja sabem que es perdran, però de moment les anem mantenint. Sobre la creu al pa, jo ho recordo de l'avi, però molt més recentment ho he vist fer en gent no pas tan gran. Això sí, de poblets.
ResponEliminaJo, Lluís, no ho he vist fer mai a gent posterior a la generació de ma mare, però m'acosto poc pels poblets.
ResponEliminaPuc dir un lloc concret on persones de seixanta anys ho fan: Santa Coloma de Queralt. Ara espero que ningú no ho vagi a veure, com si fos un parc temàtic d'antropologia i curiositats...
ResponEliminaLa meva iaia tallava el pa amb les mans, i, abans de clavar-li queixalada, li feia un petó. Com qui consuma un sacrifici, tu. Ningú la va veure mai petonejar bistecs o enciams, només el pa. Ni ningú (mira si n'arriba a ser d'ase el tal ningú)li va demanar mai el perquè.
ResponEliminaAhir i a Lapònia, (aquí al costat, a la dreta del segon comentari d'en Girbén), la comtessa d'Angeville va fer pa, sembla. Vaig a llegir-la.
Això de ser el cos de Crist, Matilde, té aquestes servituts.
ResponEliminaSí, ja li he comentat a la Comtessa que tenim el dia panarra.
Més que pa-cos de Crist ves que no fos iaia-cos amb memòria de gana. Tant fa, ara. El cas és que en Ningú no li ho va demanar mai.
ResponEliminaJo recordo el costum de fer-li un petó al pa, si t'havia caigut al terra (o abans de llençar-lo a les escombraries).
ResponEliminaHa, ha, jo també em descobreixo de vegades quan cau el pa a terra bufant-lo i fent-li un petó! Després somric i penso que és part de la tradició que he heretat, tot i que no siguem ja creients. El pa quan el llenço sempre penso allò del pecat(he, he) i sovint el guardo per a fer-lo ratllat, que també acostuma per acabar a la brossa, però restant-me una miqueta de culpabilitat.
ResponEliminaSuposo, avui, que fer petons al pa ratllat deu ser més complicat.
ResponEliminaLa meva mare ho ha fet tota la vida i encara ho fa. Jo de vegades li faig una mirada atea de les meves, però no cal dir res: ella seguirà fent la creu abans de tallar el pa i jo seguiré pensant que tenim masses creences arrelades en el cristianisme supersticiós...
ResponEliminaSi totes fossin com aquesta, Eulàlia, ja pagava.
ResponEliminaLa meva mare també ho feia. Com que sempre menjavem pa rodó, que a ciutat en solen dir "pa de pagès", només ho faig quan, molt eventualment, compro pa rodó i sempre en homenatge i recort a i de la mare.
ResponEliminaGlòria, aquests detalls m'entendreixen. Aquest petit apunt està generant bones dosis d'antropologia i d'amor per la nostra gent. N'estic content.
ResponEliminaA casa, ho feia mon pare, que no trepitxava mai una esglèsia!
ResponEliminaTampoc a casa és que fossin especialment religiosos. Suposo que eren gestos atàvics.
ResponElimina