Traduint “Through the Looking-Glass”

No repetiré amb la segona aventura d’Alícia el repartiment de bastonades de l’altre dia per la senzilla raó que les traduccions de Víctor Compta per Barcanova i d’Amadeu Viana per Quaderns Crema em semblen les dues força competents. Més aviat volia detenir-me en el fascinant procés de la traducció que, en no ser una ciència exacta, permet que diferents solucions siguin igualment correctes.

Si ens hi fixem, mentre Compta ens presenta “A través del mirall”, Viana (que és valencià) tradueix “A través de l’espill”. Res més lluny de les meves idees que invalidar una traducció pel fet que estigui escrita en un dialecte diferent al que jo parlo: “espill” i “mirall” pertanyen totes dues al paisatge de la meva llengua. Fins i tot, el fet que els valencianismes em poden sonar més “exòtics”, poden fer-me preferir aquesta versió com a correlat de l’ara llunyà llenguatge victorià. Però sé que alguns lectors no tenen tanta paciència amb els dialectes aliens, llavors s’imposa l’elecció entre els que estan familiaritzats amb “granera”, “parèixer” o “garranyigar” i els que ho estan amb “escombra”, “semblar” i “fer marrameus”.

Una qüestió que m’incomoda més en les traduccions de Carroll és la forma com són batejats certs personatges. Humpty-Dumpty o Tweedledee i Tweedledum pertanyen a la cultura popular anglesa i, per tant, per a nosaltres tenen tant de sentit com en Patufet per un britànic. Tot i això em costa veure’ls convertits en Closcot Rabassut i Tirolam/Tirolí (Compta) o Gep Boterut i Pataplim/Pataplam (Viana). Reconec que aquí hi intervé sobretot el meu esnobisme anglòfil, perquè ambdues traduccions em semblen impecables.

La prova de foc a l’hora de traduir Carroll són els jocs de paraules. De vegades la solució és impossible i no seré jo qui criminalitzi el traductor que passa per alt un “calembour”. En el capítol “Insectes del mirall” fem coneixença de cuques tan interessants com la “Rocking-horse-fly”, la “Snap-dragon-fly” o la “Bread-and-butter-fly”. [Aclariré aquí que “horse-fly” és un tàvec i “rocking-horse” un cavallet balancí de joguina, que “dragonfly” és una libèl·lula i “snapdragon” una flor i un joc nadalenc consistent en atrapar raïms flamejants amb la boca, i que “butterfly” és una papallona, però que "bread-and-butter" és pa amb mantega] Compta ens les presenta com “Mosca d’Estable-Balancí”, “Coca de Llum” i “Pa-amb-all-i-ou”. Tot i que la tercera solució és d’allò més forassenyada, s’agraeix l’esforç. Viana no perd el temps i ho deixa en “Tàvec del Cavall de Fusta”, “Espiadimonis de Berenar” i “Papallona de Pa amb Mantega”.

Cal que digui que, una vegada més, m'inclino davant del menystingut Compta?

Per acabar, comparem l’original de l’estrofa més famosa de “La Morsa i el Fuster” amb les tres versions que tinc al meu abast.

The time has come, the Walrus said,
to talk of many things:
of shoes—and ships—and sealing-wax—
of cabbages—and kings—
and why the sea is boiling hot—
and whether pigs have wings.

Féu en Fuster: “Ja és ben bé hora.”
“Parlem de lacres i segells,
de reietons i de sabates,
de col-i-flors i de vaixells,
de coses grans, del mar que bull,
i de les ales dels porcells.”
(Amadeu Viana)

Féu la Morsa: “Ara, com vells,
xerrarem profusament
de sabates…, de vaixells…
de per què és el mar calent,
si ales tenen els porcells,
de reis…, de lacre…, del vent.”
(Víctor Compta)

La Morsa diu és el moment
parlem de tot un poc
d’esclops, de lacre, de vaixells
de reis i col-i-flors
de perquè el mar està roent
de si volen els porcs
(Allau)

Tot i que la mètrica anglesa té poc a veure amb la catalana, en la meva versió vaig intentar respectar l’alternància de versos llargs (octosíl·labs) amb versos breus (hexasíl·labs), així com la rima (assonant) en els versos parells. Compta i Viana han optat per fer els versos uniformes (de 7 i 8 síl·labes respectivament). Viana fa rima consonant dels versos parells i Compta va més enllà, tot estenent la rima també als imparells. Tots aquests procediments són ben lícits a l’hora de traduir. Aquí la pífia més incomprensible la fa Viana, que menciona el Fuster, quan a l’original parla la Morsa. Per altra banda és divertit fixar-se en els afegitons “creatius” per fer quadrar els versos: “com vells”, “del vent”; “segells”, “de coses grans” són expressions que no estan implícites a l’original. Fa gràcia que les cols (“cabbages”) en català hagin de ser inevitablement col-i-flors, i que els porcs per esdevenir poètics s’hagin de dir porcells o que Allau converteixi les sabates en esclops.

Com que no gaudim del do de llengües, tots depenem en un moment o altre dels traductors i, a menys que el text grinyoli d’allò més, ens empassem la seva versió sense posar-la en dubte. Hem vist que no sempre estan a l’alçada de l’enorme acte de confiança amb que els investim (pensar que algú se’n pot anar a la tomba amb la falsa creença que el que va dir la Morsa ho deia el Fuster!), però quan ho fan bé, amb paciència i amor, representen per a mi una de les professions més dignes de veneració.