dilluns, 21 de desembre del 2009

Funambulisme lingüístic


“...tot sovint les paraules viuen en la frontera del joc, en els límits del sentit, entre la significació i el no res. I poden ser els vehicles de la veritat, de la igualtat i de la justícia, és clar; però també poden ser segrestades i manipulades, usades com a eines de confusió, com a instruments per a la unificació de les consciències, o com a carícia afalagadora que la publicitat (qualsevol tipus de publicitat) prodiga amb generositat per aconseguir la nostra adhesió indispensable.

I és que el llenguatge, i les llengües, són molt més que instruments de comunicació. En una llengua es crea una imatge del món; en una llengua podem produir art; en una llengua podem mentir; en una llengua podem practicar el maniqueisme; en una llengua es desvetllen els nostres tabús i neixen i creixen les nostres rebel·lions; en una llengua
fins i tot podem jugar. Som-hi!”

Aquesta invitació obre “Paraules en la corda fluixa”, un recull d’assajos curts de Jesús Tuson, tot just acabat d’aparèixer. De forma molt amena, sàviament irònica i amb un pessic de crítica als uns i als altres, el conegut lingüista explora les potencialitats del llenguatge per modificar el significat.

En una primera part s’exploren les possibilitats lúdiques de la llengua. A partir de la derivació i la composició és possible crear noves paraules, però també mitjançant la fusió, com en els nostres vells coneguts, els “mots maleta” de nissaga carrolliana (“netiqueta”, “glocal”…) Es parla després de les paraules que, com una navalla suïssa, fan múltiples serveis, allò que tècnicament es diu “zeugma”. Perquè, tot i que el verb és sempre el mateix, no ho és el seu significat: donar les gràcies, donar la mà, donar l’hora, donar 10 euros… Les etimologies populars, que consisteixen en la domesticació de termes que ens són desconeguts, és una bona font d’hilaritat: a alguns els fa mal l’asiàtica o van al practicant perquè els han receptat unes injeccions intravenenoses. Es parla també de la rítmica del llenguatge, la distribució de síl·labes tòniques i àtones, que és la base de la poesia, però que també té una gran importància en qualsevol text creatiu. És una qüestió que no m’havia preocupat mai i que a partir d’ara miraré de cuidar: que no és bonic acumular els amfíbracs. No cal dir que tota aquesta primera part al redactor del disseccionari li ha semblat una festassa.

A la segona part s’investiguen els lapsus linguae en les seves diverses encarnacions i també com la memòria gestiona el nostre vocabulari i, a partir d’una certa edat, ens fa oblidar els mots que no són de primera necessitat.


La tercera part, “Paraules perilloses”, tracta dels eufemismes, intents de suavitzar en la parla realitats que poden ser ofensives. Tuson distingeix aquells eufemismes que emmascaren fets inevitables de l’existència humana, com ara les activitats excretores, el sexe o la mort, de les manipulacions lingüístiques que tenen l’objectiu de tergiversar obscurs propòsits. Així, mentre que els primers (sempre que no se n’abusi) poden contribuir a una suau convivència civilitzada, els altres són armes que utilitza el poder per fer-nos passar bou per bèstia grossa (“creixement negatiu”, “flexibilització de plantilla”, “efectes col·laterals”…)

S’aborden a continuació les expressions de significat ambigu. Quan diem “la crítica de la televisió”, a què ens referim? Tant podem parlar d'algú que critica la televisió com a que la televisió critica algú (i jo afegiria que també podem estar parlant d’una dona que es dedica a la crítica televisiva). Encara que l’exemple el dóna l’autor, opino que, coneixent com és la nostra televisió, el sentit de l’expressió és gairebé unívoc i en això hi té molt a veure el context, del qual també parla Tuson.


Un altre capítol ben interessant és el dels antònims i la seva utilització ideològica, com ho són els dedicats a l’ús de la retòrica en el llenguatge publicitari o l’alarmant escalada de l’adjectiu “intel·ligent” aplicat a coses que no ho són gens.


En fi, una delícia de llibre, que és llegeix de pressa, però que ofereix molt de tec per a tots els que ens agrada embrutar-nos les mans fent jugar les paraules.



El llibre de Jesús Tuson és un dels cinc primers títols publicats per la nova Editorial Tria, a la presentació de la qual vaig assistir divendres passat a Barcelona. Tria és un nou projecte que intenta portar el món de l’edició a les possibilitats que ofereix la tecnologia del segle XXI. Així, per la seva política d’impressió a petició, promet avantatges com són la d’abaratiment de costos, la utilització sostenible (amb perdó) de materials sensibles com és el paper, la difusió gairebé global del seu catàleg, la possibilitat de recuperar textos descatalogats (que mitjançant aquest sistema estarien en catàleg permanentment), la publicació de gèneres “minoritaris” com el teatre o la poesia…


Amb seus a Barcelona, Ciutat de Mallorca, València i Nova York, darrera (o davant) de l’empresa s’hi troben Guillem d’Efak Fullana Ferré i Miquel Tuson (sí, el miq de La Llumenera de Nova York a qui molts deveu conèixer). Són joves, dinàmics i guapots, crec que valdrà la pena seguir el que fan.

19 comentaris:

  1. Ja et veig... Ens serveixes un complement dietètic (un CD) que és una llaminadura i, alhora, un esquer per a estirar-nos de la llengua.
    Aquí en va una: una coneguda, sortint del cine, va afirmar que "Requesón en Las Vegas" li havia semblat uns bona comèdia.

    ResponElimina
  2. No només estirar-la, Girbén, també eixamplar-la.

    ResponElimina
  3. Fa molts anys, quan Bolonya només era la ciutat on s'havia inventat una salsa pels espaguetis, matildiña anava a les classes de lingüística d'un professor de ses illes que gastava una ironia esmoladíssima i suspenia a tot cristo. Matildiña va decidir no presentar-se al suspens. L'any següent va anar a les classes d'en Tuson i va ensopegar amb un d'aquells mestres entranyables que combinen, sàviament, el coneixement amb la humanitat. Matildiña va aprovar i avui homenatja al mestre.
    Ara veig que em faig gran. Em fa mal l'asiàtica i em paso el dia explicant batalletes com un abuelito cebolleta qualsevol.

    ResponElimina
  4. Matilde, la Júlia també va ser alumna seva. És cert que totes les senyoretes n'estaven enamorades?

    ResponElimina
  5. jo que no n'he estat alumna també n'estic del mestre Tuson. I al final prendré mal amb tant de llibre pendent, ai! :) gràcies per ensenyar-nos-el :)

    ResponElimina
  6. Clídice, la meva pila de llibres pendents de llegir està adquirint dimensions colossals: ja tinc la lectura programada fins que faci 95 anys.

    ResponElimina
  7. Crec que sí. (Jo no, que llavors estava molt ocupada morint-me de sentiment per un company de classe). Ara, qui triomfava escandalosament era en Rafael Argullol. Les seves classes d'estètica, sempre a rebentar de senyoretes de mirada humida. Quin aleteig de pestanyes, mon dieu. (ell no, elles)

    ResponElimina
  8. Allau,
    Moltíssimes gràcies! La teva ressenció ens ànima per a continuar treballant en aquest projecte, que vam presentar en societat la setmana passada amb molta il·lusió i esforç.

    Li he reenviat l'apunt a l'autor del llibre; n'estic segur que li farà gràcia llegir-lo.

    ResponElimina
  9. I com envejo les estones que l'ara editor Guillem ha pogut passar en solitud per les sales del Metropolitan de NY!
    Els desitjo tota la sort del món per aquest projecte acollidor.

    ResponElimina
  10. Un post molt bo, en un blog pel qual cada dia sento una mica d'enveja. Vaig tenir el plaer de conèixer el Jesús Tusón: durant un curs va ser el meu profe a l'Escola de Mestres de Bellaterra. Jo crec que ell s'avorria una mica allà, però per als alumnes (la majoria, no tots) va ser com un oasi.

    ResponElimina
  11. Lluís havies d'haver escrit "sana" enveja ;p

    A en Tuson el vaig veure per primer cop l'altre dia a la presentació, però veig que tothom en té un bon record.

    ResponElimina
  12. Sí, a mi també se m'ha passat pel cap la possibilitat de sanejar l'enveja, però és un oxímoron. I en el pitjor dels casos, és com "bomba intel·ligent".

    ResponElimina
  13. Una editorial que no coneixia i que caldrà seguir. De moment, no es pot dir d'ells que s'hagin venut a la comercialitat, no.

    ResponElimina
  14. No, de moment es venen a sapastres com jo mateix.

    ResponElimina
  15. En camps intel·lectuals, sentir-se en la corda fluixa també és signe d'honradesa, de salut conceptual.

    A la llista de reis anirà. Tens tan bon gust que sovint coincidim.

    ResponElimina
  16. És una obra lleugera, Puig, però segur que t'aagradarà.

    ResponElimina
  17. M'afegeixo a les gràcies per la ressenya d'en Tuson; saps que ets el primer que fa aquest honor a l'editorial? Aprofito per fer d'editor sense escrúpols i fer una mica de publicitat: el llibre ja és a la venda al web de triallibres :-)

    PS. Girbén, ja no passejo sol pel MET, ara ho faig molt ben acompanyat amb altres aventures.

    ResponElimina
  18. Benvingut, Guillem, ja vaig veure que havia estat el primer a la vostra plana. És que sóc molt ràpid!

    ResponElimina