dimarts, 22 de desembre del 2009

Una mala digestió


Una informació inexacta del diari ens va impedir veure la pel·lícula prevista (no us penseu, tampoc és que fos una elecció gaire distingida) i, decebuts, vam buscar alternativa entre les no gaire atractives ofertes de la multisala. Com que ens agrada el cinema d’animació i havia llegit coses bones del que deien els crítics americans, vam escollir “Lluvia de albóndigas”, altrament dita “Cloudy with a chance of meatballs” (o sigui “Núvol amb possibilitat de mandonguilles”, que com a predicció meteorològica no té preu i en Tomàs Molina vendria la seva mare per poder dir-la).

Per a qui no ho hagi endevinat, es tracta d’una pel·lícula dirigida a la canalla, així que ens vam veure envoltats d’una colla de criatures en plena fase hiperactiva i loquaç, acompanyats de tota mena de pares i mares (biològics, adoptius, monoparentals, estéreoparentals…), de galledes de crispetes, de cocacoles que vessen i fins i tot d’algun cotxet de nadó (és que no hi ha una edat mínima per entrar a un cinema?). Nosaltres, com a únics membres de l’audiència sense acompanyament infantil, devíem semblar els pederastes de guàrdia.

No acostumo a explicar en detall l’argument de les pel·lícules que veiem, però aquesta em va deixar tan trasbalsat que sento la necessitat de compartir-lo amb tot aquell que vulgui llegir-me.

Flint és un noi que viu a una illa de l’Atlàntic (just sota la primera A (sí, el film també conté alguns acudits sofisticats, perquè els pares acompanyants no fugin corrent)). Una illa dedicada obsessivament a la pesca, l’envasament i la consumició de la sardina. Flint és un noi a qui li agraden les ciències i els experiments, afició que no el fa gaire popular.

La seva darrera invenció és una màquina que, a partir de l’aigua, crea tota mena de menjar. Per raons més o menys peregrines aquesta maquinota acaba suspesa a l’espai des d’on emet pluges de material alimentari sobre la població.

Pels habitants de l’illa això sembla una benedicció, per a mi només el principi dels meus problemes. Potser al públic americà li encantarà contemplar una pluja d’hamburgueses, però jo, en veure com el formatge cheddar i els cogombrets s’estampaven contra l’asfalt em vaig començar a inquietar. I això només era el principi. Hi havia també una nevada de gelat, una pedregada de gominoles i un tornado d'espaguetis. No és que jo sigui de molt menjar, però aquella visió de comestibles malgastats em va fer pensar en la fam que hi ha a tants països. Als guionistes no sembla que se’ls hagi acudit la qüestió, ells s’adrecen únicament al públic obès americà i pretenen alliçonar-los sobre les virtuts del menjar saludable (em va semblar entendre).

Hores després encara em ronda pel cap la pel·lícula com un mal malson. Conté un munt d’imatges que m’evoquen la meva pitjor idea de l’infern: bistecs de dinosaure caiguts del cel, un embassament que reté les sobres de les menges passades, una seducció dins d’un flam de gelatina, un atac de pollastres a l’ast zombies… I en el darrer límit, se’m regirà l’estómac quan la màquina suspesa enmig del cel comença a excretar aliments cada vegada més gargantuescos a través d’un palpitant anus gegant. Com si les dues funcions, la nutrícia i l’excretora s’haguessin agermanat. Em vaig sentir prop del vòmit contemplant aquest apocalipsi d’ossets de gominola.

Malgrat tot, el públic infantil ho seguí tot en un silenci bastant respectuós i, a la sortida, no vaig saber llegir cap expressió traumatitzada en els rostres de la jove audiència. Segurament els cinquanta anys que ens separen m’han fet molt de mal.

27 comentaris:

  1. Ha, ha... aquest divendres jo hi havia d'anar a veure-la amb les meves dues filles (els ho havia promès) però per qüestions horàries de va poder ser ja que sortien tard de música i la pel·lícula la feien en horaris de tarda. Així doncs me'n vaig anar a veure Planet 51 que més o menys és la mateixa parida... però en diferent.
    Cada vegada tinc més clar que els de la Pixar són uns genis... encara que a vegades facin alguna relliscada!

    ResponElimina
  2. Galde, t'ho miris com t'ho miris, els de Pixar són uns genis, i dur nens al cinema és un conyàs.

    ResponElimina
  3. Sembla una descripció perfecta i ajustada dels anuncis de menjar (i de cadenes de restaurants) que omplen minuts i minuts a la televisió nord-americana; i en els quals, els aliments (sempre ben lluents) cauen de no se sap on i espeteguen i reboten en els plats, de la mateixa manera que ho fan les salses (que són abocades per mans inexistents des d'alçades de vertigen) i tota altra mena d'acompanyaments; com empesos per una força de la gravetat de proporcions desconegudes (que deu ser la que també manté els comensals, generalment obesos, ancorats al seient del fast food de torn).

    ResponElimina
  4. Haaaaaaaaaaaaaahahahahahaha si m'he pogut riure llegint-lo!! M'han vingut ganes de vore-la!

    ResponElimina
  5. Sí, miq, ha de ser una idiosincràsia ben americana la de trobar plaer en banyar-se literalment en el menjar.

    ResponElimina
  6. He, he, Comtessa, té gustos ben estranys.

    ResponElimina
  7. Abans de veure UP (que em va fer volar) van passar el trailer de les mandonguilles, o sia que la dono per vista: Ecss!
    Aquí no puc deixar de recomanar "Les Triplettes de Belleville", una de les de dibuixos que sempre miro amb passió renovada. És clar que aquesta s'abeura en Tati i la cuina de les Triplettes té les granotes com a únic ingredient. No, no és americana que és quebequesa.

    ResponElimina
  8. Bé, els contes populars també contenen molts disbarats, quan ets petit no et prens les coses seriosament, tot és com un conte. És que el títol ja promet, ep. Sort que no tinc néts per portar al cinema, quan tenia els fills petits havia vist coses molt més detestables, ai.

    ResponElimina
  9. Girbén, la de les Triplettes no l'he vista, però tothom en parla molt bé.

    ResponElimina
  10. Sí, Júlia, com la història va a un ritme frenètic i és plena de coloraines, els infants se l'empassen bocabadats.

    Mentrestant jo anava pensant allò que ens ensenyaren les nostres mares: que el menjar no es llença.

    ResponElimina
  11. Tinc el DvX de les Triplettes al disc dur i no em costa res fregir-la en un CD. S'admeten comandes.

    ResponElimina
  12. Sempre ets bo però hi ha dies en què estàs insuperable :) (ai! pederastes de guardia! :P)

    I NO HAS VIST LES TRIPLETTES DE BELLEVILLE!!!!!!!!!! vols que te n'enviï una còpia????? això no pot ser! :O

    ResponElimina
  13. Gent, a veure si la ministra aquella em tancarà la barraca per tràfic pirata de triplettes.

    ResponElimina
  14. A la propera vida vull ser la Clidice -pur èmfasi-, per teclejar amb la seva força, tot i tenir els canells malmesos: Sí a les TRIPLETES!!!!!

    ResponElimina
  15. Com molt bé dius en un moment del teu escrit, és un film dirigit a la canalla. Darrerament he vist un munt de pelis dirigides a la canalla que són autèntiques meravelles, com Coraline, Up, la reestrena de Totoro, i un parell més d’etc. Evidentment, aquesta no és la millor, però jo tampoc crec que estigui tan malament; ahir vaig veure Planet 51 i encara em va agradar menys que aquesta. Normalment són revisitacions d’una forma o altra de pelis clàssiques però posades al dia. Ja se sap, els valors que han de tenir la canalla: solidaritat, ambició mesurada, bon cor, afany de superació, etc. Jo em vaig quedar en què al final, l’inventor aconseguiex el seu objectiu, després de lluitar, defensar i no deixar de banda una idea-ilusió. Es una forma de introduïr als nens en el mon de la metàfora i de l’abstracció, no hi ha cap nen que es cregui que ploguin hamburgueses, en pots estar segur.

    Les triplettes de bellevie és una obra mestra, però no infantil.

    ResponElimina
  16. ..a mi , em va agradar tant les triplettes de Bellevie que em vaig comprar una edició en dvd especial amb un pilot de extres....elis,elis.

    ResponElimina
  17. Ja ho entenc, Robert, que els infants ho veuen diferent (i jo també he gaudit recentment amb Coraline, amb Up i amb Ponyo), però als meus ulls en aquesta ocasió tot tenia un to malsà i pervers.

    ResponElimina
  18. ...doncs mira, a mi, noseperquè, aquella mena de savi xiflat que està convençut que podrà fer plour hamburgueses, em va semblar entranyable,ara, això si res a veure amb Pixar..ja ho deia algú abans, els de Pixar són,...la canya.
    ...

    ResponElimina
  19. Haw, haw, haw, m'he partit el pit de riure imaginant-me a tu i a la teua parella amb el rol de pederastes de guàrdia; us entenc molt bé, a mi em passa molt sovint això de trobarme en el cinema envoltat de nens i nenes festivaleros -com vosaltres, soc fan de les pelis d'animació- i jo amb cara de pal intentant no posar-me de mala òstia abans de començar. El pitjor és quan es posen a riure i jo em començo a posar a la contra, preguntant-me que els hi deu fer tanta gràcia. I el més inaguantable de tot són alguns doblatges, fets pel alguns dels actors teòricament graciosos que més aviat fan pena (buf, ara m'he retratat com un csacarrabias).
    Total, que volia dir que vaig anar a veure la lluvia d'albondigas aquesta, però en 3D, de manera que el menjar encara em va entrar més per les orelles. I no és cap meravella de peli, però es passa l'estona.
    Això si, la de Belleville és absolutament genial. I a poder ser, s'ha de veure tota en VO.

    ResponElimina
  20. No, Leb, si la pel·li en el fons no està tan malament, però de vegades cal carregar les tintes, encara que només sigui per fer-vos partir el pit.

    El que m'ha quedat clar és que a Belleville hi falta gent.

    ResponElimina
  21. Allau, ets el rayo, ja t'has fet amb la peli i ja l'has vista?

    ResponElimina
  22. No, no, només era una declaració d'intencions. Que veuré la pel·lícula, vaja.

    (cal llegir-me amb la banda sonora de David Linley, "me llaman el Rayo, soy el cantor del bayou").

    ResponElimina
  23. Allau, un cop més em descobreixo davant la immensitat de la teua cultura. El bayou m'ha arribat a l'ànima.

    ResponElimina
  24. Abans que vingui en Santi a corregir-me:

    Soy "el Rayo"
    soy el cantar del gallo
    soy el caimán del bayou
    Cuando lo parte "el Rayo"

    ResponElimina
  25. Corregir, jo?
    Si em pensava que el Lindley cantava "El Rayo soy, donde me llaman voy"! ;P

    ResponElimina