diumenge, 29 de març de 2009

Cuina francesa

Era un dia desconcertant, un diumenge escurçat per canviar l’horari, i potser no el més adequat per veure “Un conte de Noel” d’Arnaud Desplechin, ara que tot just estem estrenant primavera. Desplechin és un valor emergent a França, força apreciat per crítica i públic. Aquest Conte és el seu setè film i el primer que mostren aquí. Pel que a mi respecta, no crec que vulgui repetir l’experiència.

La història se centra en una reunió familiar durant les festes de Nadal amb la particularitat que la matriarca (una Catherine Deneuve amb permanent cara de fàstic) pateix una malaltia degenerativa i cal trobar un donant de medul·la compatible entre la nombrosa parentela (formada, en gran part, per primeres figures de la cinematografia gal·la). Com sol passar en aquest tipus de narratives, hi ha molts conflictes no resolts i els moments d’harmonia s’alternen amb moments de tensió. El que no és tan freqüent és que ni un sol entre aquesta colla de politoxicòmans desvetlli la més mínima simpatia: freds, pedants, capaços de dir les coses més incomprensibles entre cites de Nietzsche o d’Emerson i de fer disquisicions inacabables sobre l’amor i els sentiments, semblen una antologia il·lustrada dels pitjors defectes de la cultura francesa.

I és llàstima que els personatges no enganxin, perquè Desplenchin apunta maneres d’autor en la forma de desplegar la narrativa amb un continu contrast d’escenes curtes de to i estètica molt diferents. Tampoc li fa por la teatralització: actors adreçant-se a l’espectador, episodis narrats amb ombres xinesques, rètols explicatius... I és indubtable el seu gust musical on Duke Ellington, Mendelsohn, el Gershwin de “Lullaby”, les ragues indies o Scarlatti es combinen sense estridències.

Mathieu Amalric i Catherine Deneuve a la Missa del Gall
Però, per molt atractiu que sigui l’embolcall, 150 minuts és massa temps per aguantar les peripècies de gent a la que no li saps trobar l’ànima.

Cap comentari:

Publica un comentari