Allau a la ciutat dels sants

No sabria dir-vos perquè tinc un bloc. Potser perquè em permet posar en negre sobre blanc (trencat) tot allò que no gosaria dir-vos mai de viva veu. Sembla que hi ha una correlació directa entre la logorrea blocaire i el mutisme en la vida “real”: nombrosos científics han estudiat el fenomen.

Sigui com sigui mai no m’hauria esperat que aquesta “Avalanche” dels meus pecats em proporcionés l’oportunitat de parlar en públic sobre una de les meves dèries privades, com és Charles Dickens. Però, mira, els del Club de Lectura de la biblioteca Joan Triadú de Vic són així d'agosarats i em convidaren a fer-ho ja fa uns mesos. Abans d’ahir fou el dia assenyalat.

A mig matí vaig prendre el tren cap a Vic just a temps per recollir la Matilde Urbach a la sortida de la feina. Em dugué al restaurant Ca l’U en un palauet preciós del segle XVIII, una casa on sembla que havia viscut la Maria Àngels Anglada i que té uns frescos espaterrants de Francesc Pla, El Vigatà. Amb l’ajuda d’una ampolla de vi negre vam passar-nos tres hores, que transcorregueren volant, xerrant de Dickens, de Carner, de Vic, de blocaires i de blocs. És curiós com, quan ens trobem dos del gremi aquest, mai no ens falten els temes de conversa.

Després ens acostàrem a l’estació per rebre en Josep, que no volia perdre’s l’ocasió de fer de “cheerleader” oficial. Un cafè, més xarrera, una passejada. Vic és una ciutat plena d’encant, però sembla que els que hi viuen no perden ocasió de trobar-hi pegues. Cal que mirin la seva ciutat a través d’ulls forasters per acabar concedint que el lloc no està pas tan malament.

La Biblioteca Joan Triadú, situada al claustre cobert de l’antic convent del Carme és, per això mateix, un espai excepcional. Tot el que li falta d’ergonomia ho supleix amb amplitud aèria i calidesa personal. A les 8 començà la sessió del club de lectura. Diria que hi va haver una bona entrada (cap a la vintena d'assistents) i un ambient distès que va fer que l’hora em passés en un sospir i sense gota de pànic escènic. Però d’això millor que en faci la crònica la Matilde. De “Grans esperances” (i de Carner, ai!) ja donaré la meva opinió quan arribi el moment a la sèrie “Dickens o res” que, per descomptat no s’atura aquí.

El final de la jornada va ser una mica precipitat, però no era qüestió de perdre el darrer tren a Barcelona. Pel meu gust m’hi hagués quedat unes hores més. Per amorosir el departiment (que diria en Carner), vaig rebre l’obsequi d’una descomunal llonganissa culara embolicada com un producte de luxe. I és que a Vic l’amor a l’embotit voreja el paganisme i les cansaladeries gasten maneres de Tiffany’s. No costa gens imaginar-se la fantàstica Matilde, a primera hora del diumenge, esmorzant un pa de pessic, dreta davant d’un d’aquests aparadors porcins, mentre sona la melodia de “Moon River”.