Twain on tour (2 de 2)

Actualment seria impossible que ningú publiqués un llibre tan mal documentat, tan capriciós, deliberadament mentider, i tan ofensiu per races i cultures com el que va fer Mark Twain amb “The Innocents Abroad”. Ara tots aquests defectes es dissimularien millor, sota una capa de correcció política i de tòpics fotocopiats. Per això mateix la lectura d’aquesta crònica de viatges no és només un plaer, sinó que és, a més, un plaer culpable.

Twain no es talla gens per dir que els uns són uns lladres, els altres uns mentiders, els tercers uns bruts i els quarts llejos com un pecat. Aquí, una descripció de Civitavecchia:

“Las callejas están empedradas, y alfombradas con gatos muertos, harapos putrefactos, restos de verduras en descomposición, y vestigios de botas viejas, todo ello empapado con el agua de fregar los platos, y la gente se sienta fuera, en unos taburetes, para disfrutar del ambiente. Como regla general, son indolentes, y sin embargo, tienen pocos pasatiempos. Trabajan dos o tres horas seguidas, pero no mucho, y entonces paran y se pone a cazar moscas. Para ello no se necesita talento alguno, porque sólo tienen que echar la mano, y si no cazan a la que están persiguiendo, cazan otra. Tanto les da. No tienen preferencias. La que cogen es la que quieren”.

“… Cuando ven a alguien que lleva la camisa limpia, se burlan de él. Las mujeres se pasan la mitad del día lavando ropa en los lavaderos públicos que hay en la calle, pero seguramente será ropa de otros. O tal vez tienen una muda para usar y otra para lavar, porque nunca se ponen nada que haya sido lavado”.

Totes aquestes generalitzacions poden resultar-nos un pèl odioses; però quan descriu compassivament com la “bona” societat napolitana es distreu fent riota d’una vella soprano en decadència, no pots evitar creure-te’l.

De vegades, a l’escriptor li surt la vena xovinista i opina que qualsevol ciutat americana mostra més signes de civilització que Roma, o que el llac Tahoe és més impressionant que el de Como. I potser no li falta raó. Tampoc molesta que desmitifiqui contes mig llegendaris, mig romàntics, tot fent una versió “hooligan” de les relacions entre Abelard i Eloïsa o que, davant de la seminal “love story” de Petrarca i Laura, es compadeixi de la sort històrica del marit d’ella (“Mr. Laura”, en paraules de Twain).

En cap moment el cronista s’erigeix en àrbitre estètic, més aviat es complau en passar per un pagerol absolut i no té inconvenient en expressar el seu cansament per tants quadres de Mestres Antics. L’omnipresent Miquel Àngel, que sembla haver pintat, esculpit, dissenyat o construït tot el que troba a Itàlia també és objecte de la seva burla:

“Nunca me había sentido tan fervientemente agradecido, tan en calma, tan tranquilo, tan repleto de paz bendita, como ayer, cuando me enteré de que Miguel Ángel estaba muerto”. 

Un altre gran objecte de sàtira és el fanatisme religiós. Potser per la seva educació protestant, li molesten totes les supersticions catòliques que troba per la ruta i apunta curosament les relíquies de cada església per deixar constància de les redundàncies de corones d’espines i cranis de Sant Pere que palesen l’absurditat del negoci. Davant dels escandalosos tresors catedralicis, proposa que s’utilitzin per afavorir els més pobres (o, si més no, pel benefici de l’autor).

Però si llegim Twain és sobretot pel seu contundent humorisme:

“A las tres de la mañana del veintiuno de junio, nos despertaron y nos notificaron que las Islas Azores estaban a la vista. Les dije que, a las tres de la mañana, a mí no había isla que me resultase interesante”.

O durant una recepció del tsar i la seva família a la seva caseta d’estiueig de Yalta:

“Pasamos media hora recorriendo el palacio, admirando las acogedoras habitaciones y el rico, aunque hogareño, mobiliario del lugar, y después la familia imperial despidió amablemente a nuestro grupo y se puso a contar las cucharas”.

No, no és precisament humor anglès, més aviat ferotge humor americà. Per exemple, per treure’s de sobre un àrab pesat, li ofereix cent dòlars si es tira de cap de dalt de la Gran Piràmide.

“Reflexionó un momento, y creo que lo habría hecho, pero llegó su madre y se metió en medio. Sus lágrimas me conmovieron —soy incapaz de presenciar las lágrimas de una mujer con indiferencia— y le dije que le daría cien dólares a ella si se tiraba también”.

No em sorprèn que “The Innocents Abroad” sigui un dels llibres de viatges més venuts de tots els temps, perquè és una lectura fresca, divertida i molt informativa a la seva manera. El que ja em deixa més perplex és que durant molts anys fos utilitzat com a guia de viatge pels americans que decidien visitar Europa. Planyo aquells “innocents” posteriors que contemplaren el Vell Continent a través de les ulleres arbitràries i inexactes de Twain; però tampoc estic segur que ara fem les coses molt millor quan sortim de casa.